Giuseppe Verdi

Òperes per a la llibertat d’Itàlia

Fa cent cinquanta anys va finalitzar el llarg procés (1848-1870) que conduí a la unificació política d’Itàlia. Itàlia, fins llavors, havia estat una simple  denominació geogràfica, un camp de batalla dels interessos polítics de diverses potències: la corona catalano-aragonesa, França, la monarquia hispànica, l’imperi austrohongarès; fins i tot els normands crearen un regne en la càlida Sicília a l’època medieval. En aquell procés d’unificació que fou alhora polític i militar, hi intervingué Giuseppe Verdi. No amb les armes – per bé que no li mancaren ganes d’agafar-les – sinó amb els temes d’algunes de les seves òperes més conegudes.

Que Verdi fou un gran compositor, un reformador del gènere operístic italià és ben conegut, fins i tot entre els profans de la música. En canvi, menys sabut és que Verdi fou un entusiasta de la unitat d’Itàlia, un nacionalista centrípet, en oposició als nacionalismes dits centrífugs. Per als seus contemporanis, a més a més d’un genial compositor, Verdi fou una de les ànimes del Risorgimento, el moviment de ressorgiment nacional que havia de conduir a la creació d’un estat italià.

Nat el 1813 a Roncole di Busseto, província de Parma, Verdi compongué vint-i-sis òperes. Entre les primeres cal destacar Nabucco (1842), I lombardi (1843), Ernani (1846) i La bataglia di Legnano (1849). La major part destaquen pels seus cors, que els nacionalistes italians, cada vegada més nombrosos, interpretaven com a crides al patriotisme. Nabucco, sobretot, enfervorí els patriotes  italians. El cèlebre passatge Va, pensiero (Vola, pensament), el cor dels hebreus captius a Babilònia era una clara al·lusió a la situació política d’Itàlia,  sotmesa, en part, a l’Imperi  austrohongarès. Si els hebreus estaven oprimits pels babilonis, els italians de la Llombardia i del Vèneto patien el jou dels austríacs. Pel que fa a I Lombardi, el cor d’aquesta òpera es cantà durant molt de temps com a himne patriòtic. Una altra obra en què s’hi poden trobar afirmacions patriòtiques és Attila, estrenada amb molt d’èxit al teatre La Fenice de Venècia el 1846. L’exclamació “avrai tu l’universo, resti l’Italia a me”, pronunciada pel general Enzo, encengué els cors de tots aquells que desitjaven veure una Itàlia unida, lliure de poders estrangers.

Verdi prengué partit per la unitat d’Itàlia pels volts de 1848, l’any de la segona gran onada liberal i nacionalista  que sacsejà gairebé tota Europa. A partir d’aquell moment, el compositor seguí amb tant d’interès els esdeveniments polítics i bèl·lics de la península itàlica que desatengué les seves habituals ocupacions musicals. Gairebé de cop i volta, la política passà a ocupar un lloc preferent entre les seves inquietuds. L’interès de Verdi per la unificació italiana es desprèn sobretot de la seva correspondència, però també dels temes d’algunes de les seves òperes. M.J. Phillips-Matz, autor d’una extensa biografia sobre el personatge (Verdi. Una biografía, Paidós, 2001), explicà fil per randa les relacions del compositor amb Mazzini,  el comte Cavour (primer ministre del regne del Piemont) i altres dirigents del nacionalisme italià a través de cartes i entrevistes.

El 1848 s’estrenà a Roma La bataglia di Legnano en honor a la flamant i efímera república romana. El tema de l’obra era la victòria de la Lliga Llombarda sobre l’emperador germànic Barba-roja, i el seu propòsit era ben clar: enardir els ànims patriòtics. Aquella òpera era tot un pasquí polític musical, probablement la major contribució de Verdi a la llibertat d’Itàlia segons alguns autors. El resultat fou l’esperat. L’alçament anti-austríac de 1848 entusiasmà Verdi; tanmateix, poc després, la derrota de les tropes piemonteses l’afectà pregonament. La primera  guerra d’independència havia fracassat. Calia cercar ajuda externa, sense la qual la unificació  política d’Itàlia seria una empresa molt difícil.

Deu anys més tard, el 17 de febrer de 1858, s’estrenà amb gran èxit en el Teatre Apollo de Roma Un ballo in maschera, una de les peces més conegudes de Verdi. Aquella nit, a la platea del teatre ressonà diverses vegades el crit Viva Verdi! No era tan sols un crit que aclamava el genial compositor; també era una divisa, un manifest a favor de la llibertat. Als nacionalistes italians el cognom del compositor els anava com anell al dit per als seus objectius. Quan cridaven Viva Verdi! cridaven alhora “Viva V(ittorio) E(manuele), R(e) D’I(talia)”. Aquesta consigna aviat apareixeria pintada pels carrers de Roma i d’altres ciutats d’Itàlia. Vittorio Emanuele era el rei del Piemont i els nacionalistes monàrquics volien que cenyís la corona d’Itàlia un cop enllestit el procés d’unificació. 

Proclamada la unitat d’Itàlia el 1870, aconseguida amb la intervenció de Garibaldi i de les tropes de Napoleó III, Verdi encara visqué molts anys. Morí a Milan el 1901 i fou enterrat amb honors de cap d’estat. Milions d’italians ploraren la seva mort. Verdi no sols havia estat un gran músic, sinó també un filantrop i un dels homes que havien forjat la nació italiana. Quan va néixer, el 1813, Verdi era un súbdit de la duquessa Maria Lluïsa, sobirana del ducat de Parma. Quan morí, era un ciutadà italià. Durant les dues dècades que durà el procés d’unificació,  el músic sentí moltes vegades als teatres, places i carrers d’Itàlia el crit ¡Viva Verdi! i tot seguit, ¡Viva Itàlia!.

Hi ha diverses formes de contribuir a una causa. Verdi, un excel·lent compositor, optà per la música a l’hora de construir Itàlia. La música, el llenguatge més universal, l’art que va directament de l’oïda al cor.

Los comentarios están cerrados.