i la seva antologia personal Sense el dolor no hauríem estimat

[bs-quote quote=”Jo em crec el que passa en la nit estrellada d’un vers” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Joan Margarit” author_job=”(1938)”][/bs-quote]

Joan Margarit (Sanaüja, La Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Poeta, traductor i home de ciència, -arquitecte, catedràtic de càlcul d’estructures, per ser més exactes-, Margarit ha fet 82 anys i ho celebra amb la publicació d’una antologia personal amb una magnífica tria de 113 poemes comentats i contextualitzats.

“Sense el dolor / mai no hauríem pogut estimar així” remarca el poeta. L’amor i el dolor: el parell de contraris que existeixen l’un com a contrapès de l’altre. Perquè Margarit és un home que ha viscut un seguit de circumstàncies vitals personals tràgiques. Diu Laura Borràs que la seva poesia és dura, seca, i que moltes vegades cau com un cop de puny a la boca de l’estómac.

Margarit és un poeta transparent amb una poesia diàfana i clara. “Escric per a ser llegit i, per tant, per a ser entès” ens diu textualment. Perquè “un poema s’ha d’entendre”. “A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén”,ens ho recorda. I la seva poesia s’imposa i els seus llibres es venen i es llegeixen.

Margarit està convençut que amb la poesia s’ha d’aconseguir dir el màxim de coses amb la menor quantitat de recursos expressius. És a dir, que un poema ha de ser exacte, diu Borràs.

[bs-quote quote=”Cada generació es creu cridada a refer el món, però hi ha una missió més gran, que és evitar que el món es desfaça” style=”style-6″ align=”left” author_name=”Albert Camus” author_job=”(1913-1960)”][/bs-quote]

Margarit publica el seu primer llibre de poesia en català l’any 1981, als quaranta-vuit anys. En els seus poemes hi trobem tractats molts dels temes universals que sacsegen l’ànima humana: l’amor, la mort, les intrigues familiars, la brutalitat de la guerra, la immensitat blava de la mar, el gaudi de la música, el plaer per la pintura, la passió per l’arquitectura, el verb dels grans poetes, la pèrdua i de manera molt especial el pas del temps, ja que el poeta té ben assumida aquella màxima d’Ovidi (43aC-17dC): “Res no hi ha més veloç que el pas dels anys”. També hi ha espai per a la crítica quan recorda la infantesa i la joventut: “En aquell institut de postguerra/hauria d’haver après una mica de grec/i haver sortit amb un vernís dels clàssics”. La poesia és la medicina de l’ànima. És el darrer refugi de les persones, ens diu Margarit.

El poeta s’ha referit a la poesia xinesa i l’anglosaxona com els seus referents literaris i ha mencionat Maragall i Verdaguer com “els pilars en la literatura de la llengua materna”.

Segons el poeta, assagista, traductor i crític literari estatunidenc Sam Abrams, l’obra de Margarit està formada d’una poesia intel·ligent que “equilibra perfectament les emocions amb les idees”.

Per la seva obra, el poeta ha guanyat els principals premis literaris tant en llengua catalana (Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, 2008) com castellana (Premio Nacional de Poesia, 2015; Premio Iberoamericano de Poesia Pablo Neruda, 2017; Premio Cervantes 2019).

Crític amb la tendència educativa actual de prioritzar les assignatures que tenen una sortida pràctica, ens diu: “arraconar les humanitats és un crim, ens deixa sense escut en un món inhòspit”.

[bs-quote quote=”La poesia de Margarit ens sacseja i ens acaba transformant” style=”style-8″ align=”center” author_name=”Sam Abrams” author_job=”(1952)”][/bs-quote]

En l’epíleg de l’antologia, Margarit és així de contundent quan ens explica que “un mal poema embruta el món, com una bossa d’escombraries deixada enmig del carrer. Perquè un mal poema no és neutral, sinó que contribueix a embrutar, a desordenar, igual que un bon poema contribueix d’alguna manera a l’ordre i a la higiene del món”.

També ens diu que “la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida”.

Aquesta autoantologia que comentem pot ser, doncs, una bona porta d’entrada al coneixement de la poesia de Margarit. També representa una magnífica ocasió per tenir a l’abast una mostra dels poemes més significatius i atractius de la seva brillant i meritòria carrera literària.

Referències bibliogràfiques

MARGARIT, Joan. Sense dolor no hauríem estimat. Antologia personal. Proa. A tot vent, 2020.
JUANICO, Núria. “Joan Margarit: l’artista no pot esperar encàrrecs”. Núvol, 22-5-2015. https://www.nuvol.com/musica/joan-margarit-lartista-no-pot-esperar-encarrecs-26360
CALABÚS, Maria Teresa. “Joan Margarit”. Emporion, agost 2011. https://emporion.org/joan-margarit/
BARCELÓ, Antoni. “Sense dolor no hauríem estimat”. Núvol, 11/5/2020 https://www.nuvol.com/llibres/sense-dolor-no-hauriem-estimat-100409
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-poeta-joan-margarit-publica-lantologia-personal-sense-el-dolor-no-hauriem-estimat/

BORRÀS, Laura. “Cantar el propi misteri: episodis interiors de la poesia de Joan Margarit”. A: El poder transformador de la lectura. Ara Llibres, 2020.

Professor Bonaventura Bassegoda

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

5 d’agost del 2001, a les 12 de la nit