Vaig tenir el plaer de conèixer en Joan Margarit en un dinar de presentacions de les novetats de Sant Jordi de l’any 2007 organitzat per l’enyorat Isidor Cònsul.
He de confessar que no he llegit gaire poesia. Sempre he sigut molt novel·lera.
Temia, doncs, fer un mal paper davant en Margarit i pensava que seria impossible fer qualsevol comentari mínimament intel·ligent.
Ell acabava de publicar Casa de Misericòrdia i ens va parlar amb naturalitat i franquesa de com va néixer la poesia que dóna nom al recull de poemes.
Em va tenir fascinada tota l’estona que va parlar i em va despertar la necessitat immediata de llegir tot el que tenia publicat. Pas a pas, poema a poema, he conegut la veu i la grandesa del poeta català.
Passats quatre anys, seduïda ja irremeiablement, vaig escoltar un vídeo on Joan Margarit llegia la poesia Tancant l’apartament de la platja. Ara us explicaré els meus pensaments més íntims , però m’heu de prometre que no us riureu de mi.
Quan vaig escoltar els versos:
“Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
…vaig pensar, mira tu que senzill, fins i tot jo ho podia haver escrit…
Però llavors va continuar:
La tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l’hivern sola i escoltant el mar.
Ai las! Així es demostra perquè Joan Margarit és un Poeta i jo sóc una humil llibretera que l’admira.
