recordem Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres 1999)

La celebració del Dia del Llibre el 23 d’abril té l’origen en la coincidència amb la data de la mort de dos escriptors universals ocorreguda el dia 23 d’abril de 1616: William Shakespeare i Miguel de Cervantes. A Catalunya, la doble coincidència d’escaure’s el mateix dia del nostre patró, fa que la Diada de Sant Jordi sigui especialment rellevant i convoca, sent com és un dia feiner, tanta o més gent que altres festes que hi ha en vermell al calendari. És el dia de l’any que hi ha més gent passejant pels carrers i els llibres i els seus autors en són els principals protagonistes.

També a Catalunya tenim dos escriptors molt importants que ens van deixar la Diada de Sant Jordi, encara que en anys diferents: Josep Pla, que morí l’any 1981 i Maria Àngels Anglada, el 1999. Un dia com avui se’ns fan més presents i rellegint-los els homenatgem i gaudim de la seva saviesa. El nom de l’escriptora osonenca-empordanesa no se sol recordar en aquesta data. Per aquest motiu, Emporion ha volgut rememorar avui la seva veu amb uns poemes que ens poden convidar a llegir-ne més. Maria Àngels Anglada es va definir com “a poeta que escrivia novel·les” i, efectivament, se la coneix sobretot per “Les closes”, El violí d’Auschwitz” i Quadern d’Aram”, entre altres. A més de novel·lista, va ser assagista, traductora i, molt especialment, poeta. El gran coneixement que tenia del món clàssic, sobretot de Grècia, impregna la seva obra, així com el compromís cívic amb el país i la llengua, la denúncia de la injustícia i de les guerres i la cerca incessant de la bellesa en tots els seus textos. Aquí en teniu una mostra petitíssima i uns enllaços per llegir-ne més..

FRÀGILS MURALLES

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com em recorden
les reixes del silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang
dicta!

Díptic

SENYAL DE PERILL

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim –ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa…
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

Arietta

QUAN EL NOSTRE POBLE ES RETROBARÀ

Quan dits d’alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d’unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s’hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant, us ho dic amb frisança
i l’alabatre de vol que m’espolsa
aquest pòsit d’antiga tristesa a les ales.