Vaig explicar el mes passat que la filla de Francesc Martí i de Maria Miquel i de Mir, pubilla hereva de la Torre Martina, es va casar amb Marià Pagès; que aquest era partidari molt fervorós de l’arxiduc Carles, i molt conegut seu; i que si l’arxiduc hagués guanyat la guerra i resultat rei d’Espanya, potser el torroellenc Marià Pagès s’hauria convertit en un personatge políticament molt important.
Com que estem parlant dels anys immediatament anteriors al 1714, no seria pas estrany que Marià Pagès morís l’any 1737. Faig aquesta suposició després de rellegir un escrit d’en Josep Riera i Torrent, publicat al Llibre de la Festa Major de l’any 2003.
L’escrit en qüestió porta per títol: “En aquell temps també en passaven”. I conta que el dia 4 de gener de 1737 l’encarregat del registre es disposava a escriure una partida de defunció de Mariano Pagès i el seu enterrament al “sementiri de la Iglesia Parrochial de st. Genís”. Però diu que la partida va quedar en suspens. Espai en blanc i noves partides més avall. Al cap d’uns dies es va enganxar un bocí de paper a l’espai en blanc. Procés insòlit per a una defunció ocorreguda el dia 26 d’octubre de l’any anterior: el procediment normal segurament no hauria requerit més de 24 hores.
Què havia passat?
Basat en la documentació consultada, conta en Josep Riera que, l’endemà de la defunció, el cadàver havia estat conduït al Convent dels Agustins i posat dins d’una tomba. El fet va tenir lloc entre les 9 i les 10 de la nit. Unes hores tan inusuals fan pensar en un enterrament gairebé a corre-cuita i d’amagat.
Però el rector no va voler renunciar als drets de la Parròquia a enterrar un dels seus vilatans, fos per motius polítics, econòmics o de prestigi, i va recórrer davant de la Justícia. I se’n va sortir. Després de més de dos mesos, les restes de Mariano Pagès varen ser exhumades, traslladades al temple i enterrades novament, amb tota solemnitat i amb cant d’Ofici Major, en presència de la Justícia eclesiàstica i secular de Girona, del batlle de la vila i de la Reverenda Comunitat.
Diu en Josep Riera que l’afer devia aixecar a la vila un munt de comentaris i que no devia ser notícia més enllà pel fet que aleshores no hi havia televisió, que si no…
I es pregunta: “Qui devia ser aquest Mariano Pagès? Per què se l’havia enterrat als Agustins? Per què s’hi devia oposar tan fermament el rector?”
He retrobat casualment l’escrit d’en Riera just quan el mes passat a Emporion m’acabava de referir a la personalitat tan extraordinària d’un Marià Pagès, aquell partidari tan destacat de l’arxiduc Carles a la nostra vila durant la guerra de Successió. I penso que no seria gens estrany que la seva significança política i econòmica justifiqués tant d’enrenou un cop difunt. Potser algun bon coneixedor de la història local d’aquell temps –en Joan Radressa?– ens ho acabaria d’aclarir.
