Dintre del ventall d’exposicions auspiciades per la Comisión Nacional para la Conmemoración del 50º aniversario de la muerte de Pablo Picasso, cal destacar dues exposicions, que desperten, per motius diferents, un gran interès. La primera, l’exposició coordinada pel Museu Picasso de Barcelona i la Fundació Joan Miró també de Barcelona, mostra en paral·lel la trajectòria de dos pintors genials. Picasso i Miró -de qui s’escau el 40è aniversari de la seva mort- només es poden assemblar per l’inici del seu arrelament cultural en les mateixes ciutats ( Barcelona i París )i per la seva voluntat irrefrenable per modificar i transcendir el llenguatge pictòric, que amb alts i baixos venia manifestant-se des del Renaixement. D’aquesta exposició s’ha editat un excel·lent catàleg.
La segona exposició, que és de la que parlarem, amb el títol que encapçala aquest article -no n’hem trobat cap catàleg, ens mostra un període curt de l’evolució pictòrica de Picasso. El pintor fa un parèntesi en la seva segona estada a París, iniciada la primavera de 2004, i s’escapa a Barcelona per veure la família i els seus amics. Aconsellat per ells, per l’escultor Enric Casanova i probablement pel seu amic metge Jacint Raventós, se’n va a descansar a Gósol, un petit poble del Pirineu català. Picasso hi va acompanyat per la seva nova parella, Fernande Olivier que, enamorada de Picasso, desitja quedar-se embarassada.
Picasso a París es relaciona amb poetes innovadors, com Guillaume Apollinaire i Max Jacobs, i a la vegada es relaciona amb crítics d’art que valoren el món
clàssic ( Moreas i Paul Fort ) (1) (2). Es mou igualment en el món de l’ocultisme i el pensament simbolista, a la vegada que s’interessa per l’obre de Paul Gauguin, de qui mitjançant un amic comú, Charles Maurice, rep el seu llibre “Noa-Noa”. En aquesta obra hi trobem el món de les faules, el primitivisme, el misticisme i el cristianisme, junt amb els mites del Pacífic (1) (2).
Picasso, per altra banda, entra en contacte amb les pintures pompeianes a l’entorn de la descoberta dels frescos de la vil.la de Boscoreale que s’exposaren a Paris (1). L’obra “l’atleta” i “Dona amb ventall” del 1905, reflecteixen clarament aquesta influència.
Picasso, en arribar a Barcelona, coincideix amb un moment de gran embranzida política de Solidaritat Catalana i, a la vegada, amb la publicació d’un opuscle sobre El Greco de Miquel Utrillo i l’edició dels poemes “Enllà” de Joan Maragall (3). Pîcasso traduirà del català al francès en el Carnet Català, el poema de “Vistes al mar”, perquè el conegui Fernande.
A Gòsol és probable que Picasso s’allunyi del seu particular museu imaginari (Manet, Puvis de Chavannes, Cézanne, Rodin, Matisse…) i per contra hi afegeixi l’empremta de l’art romànic, així com l’impacte de les festes i rituals que es celebren al poble durant la primavera i el solstici d’estiu. Ritus ancestrals que es transmeten de generació en generació i que afecten el pintor, molt sensible a la força d’una icona religiosa o pagana.
Picasso no accepta la realitat visual com quelcom innat i inevitable (4). En enfrontar-se amb lo visible, mai deixarà de jugar amb lo possiblement visible, abans que allò visible, tal com ho coneixem, es refermi (4). Sota la influència del romànic català i de manera intuïtiva, atrapat pel seu impuls creador, Picasso descobreix a Gósol la força de la màscara. Les màscares per Picasso no eren escultures com les altres. En absolut. Eren coses màgiques (5) (1). Aquest recurs tècnic, paradoxalment, trasmuda el rostre o la nuesa del personatge i ens l’apropa.
A Gósol, Picasso es deixa sorprendre per l’autenticitat d’aquell món i segueix dibuixant i pintant. Per la banda femenina, hi trobem una gran varietat de retrats i nus com la “Dona dels pans” (icona del fruit de la terra ) (Fig.1), “Nu amb gerra” (Fig.2), “L’harem” (Fig.3), “Gran nu amb les mans enllaçades” (Fig.4), “La toaleta” (Fig.5), “Nu de mig cos” (Fig.6).
L’estada de Picasso a Gósol va acabar a mitjans d’agost. Torna a París i acaba pintures a mig fer, com el “Retrat de Gertrud Stein”, que el tenia empantanegat i no li sortia. La màscara tipus, com altres trets tipus ( ulls, nas, cella …) (2), li permeten avançar cap a noves solucions i expressions pictòriques, algunes revolucionàries, com el quadre de “Les demoiselles d’Avignon” (1907).
La pintura feta per Picasso a Gósol té quelcom de primigeni i revelador ( la gent del poble, les màscares, el romànic català, el seu propi instint creador ), com igualment té quelcom de clàssic ( record dels frescos pompeians, de la seva admiració pels gran pintors que el precediren (el Greco, Velázquez, Ingres … ). Però hi ha quelcom més en aquestes “vacances” de primavera i estiu. A Gósol, Picasso frueix de l’ambient, frueix de la seva recent parella Fernande, dels rituals i valls del poble, de les dones joves que s’emmirallen en la natura, de l’Hermínia, ( una dona jove que desperta l’interès del pintor ), d’en Josep Fontdevila, l’amo de l’hostal, amb qui trava amistat. La preocupació per captar un model innovador es transforma en un joc, el pintor s’humanitza i sap abandonar-se a les batzegades plaents d’un món i d’unes relacions, que són noves, però també molt antigues. Ell, de fet, quan surt al balcó de la seva habitació, ho té tot davant seu, a la plaça, (6). De manera sorprenent, aconsegueix pintar uns homes i unes dones que es fan presents i ens meravellen. Una pintura que desvela quelcom preexistent, que es situa en el llindar de l’existència (4).
Picasso, potser sense saber-ho, assoleix a Gósol el mestratge pictòric del segle XX.
Josep Pericot Barcelona, 20 de febrer de 2024
Bibliografia:
- Concepció Boncompte, Picasso. De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romàntic. p.p.17-62, Govern d’Andorra, juny 2016.
- Jèssica Jaques Pi, Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad. p.p. 23-120, La balsa de la Medusa,161, A. Machado Libros, S.A. 2007.
- Josep Palau i Fabre, L’0r de Gósol, p.p.75-88, Picasso 1905-1906, Electa España, Ajuntament de Barcelona, 1992.
- John Berger, Fama y soledad de Picasso, Prólogo, p.p. 14-15, ALFAGUARA, Santillana Ediciones Generales, S.L. 2013.
- André Malraux, La tête d’obsidienne, chap.I, p.p.18-19, Éditions Gallimard, 1974.
- Iñaki Rubio, PAU DE GÓSOL, PICASSO AL PIRINEU, Aturar-se per transformar l’art, Editorial Comanegra, 2023.
