Rubens (1577-1640) va ser el gran pintor barroc de l’escola flamenca, que desenvolupà la seva obra durant la primera meitat del segle XVII. Havia nascut a Siegen, a prop de Colònia, on al seu pare, advocat calvinista d’Anvers, s’hi havia hagut d’exiliar per motius de lluites religioses. Posteriorment, als dotze anys i amb motiu de la mort d’aquest, tornà a Anvers amb la seva mare, fet que coincidí amb la seva conversió al catolicisme.
Home d’una vasta cultura malgrat haver hagut d’interrompre la seva formació per motius econòmics, va saber mantenir una abundant correspondència, a la vegada que era un bon coneixedor de diverses llengües, entre aquestes el llatí, l’alemany, el castellà i el francès. La producció de Rubens és enorme i la seva fama acreditada pel seu domini del dibuix i del color, junt a les seves qualitats d’organització del treball i per establir bones relacions, li van permetre de treballar per a les més altes instàncies. Així veiem que, al llarg de la seva vida, va rebre encàrrecs dels diferents caps de les cases reials europees ─la regent dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia; la reina Maria de Mèdici, reina mare a França després de la mort d’Enric IV; el duc de Màntua Vincenzo I Gonzaga, o el mateix Felip IV, rei d’Espanya, de qui va ser ambaixador en diverses ocasions. En això també es veu una mostra de com s’interrelacionaven les elits d’aquells temps.
Moltes d’aquestes obres requerien d’un gran format per decorar els sostres o les parets dels palaus i estances reials on anaven destinades. Això induïa a fer estudis preliminars que expressessin la idea i el disseny de la futura obra acabada, tant pel que fa al mateix autor, com per poder mostrar quelcom a les personalitats que l’encarregaven. Sigui pel motiu que sigui, Rubens va incorporar en la seva pauta professional, de manera innovadora, la realització d’un esbós pintat sobre tela o sobre fusta, que anava molt més enllà d’un apunt que dibuixés o presentés el resultat desitjat. Era un tipus de treball que no es practicava en la seva època i tan sols l’havien iniciat de manera aïllada alguns pintors italians. Hi ha constància d’aquests tipus d’esbossos per part de Polidoro da Caravaggio (1499-1543) i en especial de Federico Barocci (1535-1612), l’obra del qual va poder conèixer Rubens durant la seva estada a Roma el 1606. També els trobem en l’obra del pintors venecians (1).
Són precisament Els esbossos pintats de Rubens el motiu d’una esplèndida exposició al Museu del Prado, en què es reuneix d’una manera excepcional una gran quantitat d’aquests i on el que abans era un simple croquis o apunt, acaba essent una pintura de gran expressivitat degut a la destresa i força creativa del pintor flamenc. L’exposició, sota el patronatge del Museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam i del mateix Museu del Prado de Madrid, està comandada pels comissaris Friso Lammertse i Alejandro Vergara com a conservadors i experts del respectius museus (fig.1 i 2).
La pintura de Rubens és carnal i directa, en un intent de donar vida al que és el desig de la seva època o, almenys, el dels seus clients. En la seva pintura hi trobem el triomf del mite i l’al·legoria. La seva enorme capacitat per compondre espais on aquells són representats el converteixen en un demiürg del món simbòlic i dels somnis de les corts europees. La seva obra semblaria que vol enllaçar en un audaç equilibri, l’ideal dels clàssics i el que seria el pensament políticament correcte d’aquells governants. També hi trobem una vessant religiosa personal i sincera, que ve reforçada per l’impuls vigorós de la contrareforma.
En els seus viatges a Itàlia va descobrir més intensament el valor dels clàssics grecs i romans i es va deixar seduir pels artistes del Renaixement: Miquel Àngel, Rafael, Ticià, Correggio, Tintoretto, Il Veronese… com també és possible que conegués l’obra de Guercino (1591-1666), coetani seu i un del millor dibuixants del seu temps.
En aquests quadres-esbossos, la majoria pintats a l’oli sobre taula, el pintor hi plasma la seva creativitat de manera directa i espontània. Rubens ens introdueix en les al·legories del món clàssic o religiós, amb un gran domini del dibuix i dels volums de les figures, que es mouen lliurament dins els escenaris suggerits. Aquestes pintures conformen obres del tot reeixides: hi apreciem el traç, la línia reforçada d’un contorn anatòmic, o la pinzellada que testimonia l’ombra i el gest del personatge. Hi trobem l’impuls creador que s’insinua en l’obra no perfectament acabada, o millor dit, no del tot calculada (fig.3 i 4).
(c.1635-38)
És notable la quantitat que en va arribar a pintar (a centenars) i el gran nombre que apareixeran a casa seva després de la seva mort, tal com consta en la Specification dels seus bens artístics, amb la nota que diu: “Un gran paquet de dibuixos, de moltes belles i notables peces fetes per Afflymghen (el difunt)” (2). Això tan sols ja ens fa veure la importància i el valor que ell mateix els donava.
Els esbossos de Rubens conreen l’autenticitat d’una pintura, que cavalca entre
el mite i la realitat de l’humanisme que vol representar.
Bibliografia:
- LAMMERTSE, Friso. Rubens, pintor de bocetos, Museu
Nacional del Prado, Madrid 2018, p.14-17. - VERGARA, Alejandro. Op. cit. p. 46, fent referència a Muller (1989),
Duverger (1984-2009) i Belkin i Healy (2004).
