Pilar Espígol, testimoni de la “revolta de les dones”
Ha fet 90 anys, va néixer el 16 de setembre de 1925, i després d’una conversa llarga i amena, constato que conserva la seva habitual amabilitat, una bona fluïdesa verbal i un toc d’humor fi i lleuger. Em parla de la seva vida a la residència: de les visites, de les sortides al carrer per xerrar amb les seves filles i amics; diu que encara li agrada molt de llegir; m’explica que un dia d’aquests, aquí on resideix, faran una pel·lícula de riure… i això li recorda els vells temps de la escuela parroquial, de com feien desesperar aquell sant home de mossèn Viver, i que ella una vegada hi va agafar pois, perquè hi havia hagut soldats, i la seva mare es va desesperar…”
— La mare tenia molt de geni i una bona veu –riu- i si cridava la sentien tots els veïns. Era molt arriada, massa, em feia anar com un ciri. El pare era més pausat, molt bon home. Una vegada però, un vespre d’estiu, que em vaig entretenir fins a les 11, tenia por de tornar a casa: “el pare em matarà”; hi vaig anar, truco, i en entrar em cau una bona clatellada!, l’única vegada… Era tan bona persona!, molt instruït, llegia Victor Hugo, Alexandre Dumas… Anava a can Pericay i els explicava de tot… havia anat poc a l’escola, sabia poc d’escriure, però llegia molt… i era un home tranquil. La mare, en canvi… quan aixecava la veu se la sentia de plaça.
— Va ser de les més atrevides quan van fer fora el Borni i el Comitè, és així?
— Ja ho crec!, era arriada i cridanera. Aquell dia anava per les cases, “hem de treure el Borni!”. Em sembla que el pare era al camp. Les dones, l’una per l’altra, es varen anar esverant, varen anar a buscar la de can Salís, totes decidides. Aquell dia jo era a plaça, amb la Forcada, jo deia: “guaita, la meva mare!”, i ella: “Guaita la meva!”.
— I no hi havia cap home?
— A aquella hora devien ser al camp. Només n’hi havia alguns que s’ho miraven des de la plaça del Peix.
— Saps que tot això va passar el 15 d’abril de 1937, que ho vas escriure en un diari quan tenies 12 anys? Va sortir publicat al Llibre de la Festa Major de l’any 2003.
— Teníem una senyoreta molt bona, ens va dir que escrivíssim un diari.
Li llegeixo algun paràgraf del Llibre de la Festa del 2003 que he portat. Comença així:
Abril, 1 any 1937
Comencem el nostre diari avui dijous.
Aquell primer dia explicava coses de l’escola. Llegim altres anotacions. Després li faig memòria d’aquesta, que tenia caràcter històric:
Divendres 16. Ahir dia 15 amb el consell es va formar l’Ajuntament i hi va haver una gran manifestació de les dones. Va haver de venir el governador de Girona per a formar l’Ajuntament i va dirigir algunes paraules al públic. Jo era al col·legi amb les meves companyes i ens vàrem espantar molt perquè totes les dones venien a buscar els nens i nenes petits i vàrem dir a la senyoreta si ens deixava sortir i va dir que sí i vàrem sortir i a la tarda jo no vaig tornar a l’escola i moltes amigues meves tampoc ens estàvem per la plaça i varen venir guàrdies d’assalt i avui encara hi eren.
Pilar Espígol Alabau
D’altres que ho van viure ho han explicat: el mestre Dabau, en Jaume Puiggrós… però cap d’ells no fixa la data, només la Pilar Espígol, la cronista de 12 anys!
Diu Puiggrós al Llibre de la Festa de 1997:
“Jo arribava de Bellcaire a les 11:30 h. del matí [no diu de quin dia], i en entrar a Fora Portal uns veïns m’aturaren i em van dir: “No sap el que està passant? Les dones han bloquejat el portal del Comitè i no deixen sortir a ningú de dintre. Porten sal i pebre a la butxaca”.
Ràpidament em vaig personar al carrer del Palau Robert i vaig veure que estava completament ple de dones. Vaig preguntar: “Qui és que ha organitzat aquest bloqueig?” I van respondre: “Nosaltres. Hem passat per diversos carrers dient ‘apa dones, anem a dir que no volem el Comitè’… mentre unes vagin a dinar, les altres estarem aquí i ens rellevarem”.
El mestre Dabau ho diu així, sense fixar tampoc la data:
“La multitud ha enfilat carrer de l’Església amunt, amb crits de “Mori el Borni!”… Els del Comitè els esperen amenaçant-los amb les armes… però quan han vist aquella multitud decidida s’han acovardit i han saltat per una finestra posterior, que dóna al carrer de l’Hospital. El primer a fugir ha estat el Borni. Quan la gent ha pogut entrar dins el palau, tots els del Comitè havien ja desaparegut… Han arribat contingents de Guàrdies d’Assalt per detenir el Comitè…”
Que Pilar Espígol deixés escrita la data és important: demostra que la “revolta de les dones” de Torroella del 15 d’abril de 1937, contra el Comitè dominat per la CNT, sense que hi hagués morts ni ferits, es va produir abans que a Barcelona, on entre el 3 i el 7 de maig de 1937 les forces de la Generalitat i els milicians del PSUC i de UGT van fer fora la CNT, amb conseqüències luctuoses, uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Se’n va dir “els fets de maig”.
Qui li havia de dir a la Pilar que als seus 12 anys estava fent de cronista d’un fet històric?
Acabarem amb una anècdota. La Pilar sempre ha escrit molt bé, i quan ja era gran tenia una amiga que festejava i enviava cartes al xicot, però els escrits amorosos li costaven molt de fer i no li sortien com ella volia, de forma que va demanar ajuda a la Pilar, així ho he sentit explicar. Li pregunto si és cert, em diu que sí.
— N’hi vares escriure gaires?
Em mira amb cara de murri, riu per sota el nas.
— Gairebé totes.
