De tant en tant em pertoca la responsabilitat de revisar documents que l’administració posa a exposició pública amb l’objectiu de mirar si les actuacions proposades s’ajusten als principis de sostenibilitat i de respecte pel medi ambient. Sol tractar-se de revisions del planejament urbà, projectes de noves infraestructures o d’activitats industrials o de serveis, impulsades tant per entitats públiques com privades.
Recentment he estat analitzant la proposta de revisió del planejament del municipi de Torrent, on un nou Pla d’ordenació urbana municipal (POUM) substituirà unes antiquades normes subsidiàries. En aquest cas és Torrent, però la música és la que sempre s’escolta per a qualsevol altre municipi: bones paraules sobre els recursos naturals i paisatgístics del municipi, la seva localització i importància estratègiques per a la conservació del medi de la regió, la necessitat de no anar més enllà de les demandes de creixement orgàniques generades pel jovent del poble que s’hi vol quedar, la voluntat d’iniciar una fase de participació per incorporar l’opinió de la ciutadania, etc. Una altra secció que no pot faltar en tot document d’aquest tipus és l’estudi d’alternatives, que se solen reduir a tres. Primer, hi ha la possibilitat de no fer res i seguir amb el que ja hi ha. Això és rebutjat amb tal fervor que un s’ha de preguntar com és que el municipi en qüestió ha subsistit fins avui dia amb un planejament tan pèssim com el que ha estat suportant. Llavors, hi ha una primera alternativa, on tot és suposadament racional, moderat, necessari, sostenible i socialment responsable. La tercera opció sol partir de la segona, però hi afegeix tres vegades més d’ocupació de terrenys, la inclusió de sòl urbà en zones inundables o la destrucció de l’últim reducte de bosc ben conservat del terme municipal. No és d’estranyar que la millor opció per al medi ambient sempre és la segona, entre no canviar res i triturar-ho tot. Tant el document d’intencions, com les propostes pràctiques i l’estudi d’alternatives sempre van acompanyats, per llei, d’un estudi d’impacte ambiental, més o menys detallat, i que sol ésser molt més voluminós que la proposta en si. Per al cas de Torrent, el document principal té 55 pàgines, mentre que el seu estudi ambiental en té 122.
Hi ha veus crítiques que qüestionen la utilitat d’esmerçar tants esforços a l’hora de realitzar aquest tipus d’estudi ambiental. Amb l’experiència d’haver-ne analitzat amb detall un parell de dotzenes, només puc concloure que aquestes veus crítiques tenen bona part de raó. Són documents molt voluminosos, però en massa casos genèrics, una mera còpia de la resta, que adapten els continguts a la realitat de cada poble, però amb les mateixes banalitats, hipèrboles i discursos políticament correctes que poc o gens s’ajusten a la realitat ni a la voluntat dels governs municipals. El fet que l’avaluació ambiental l’hagi d’assumir el promotor dels plans o actuacions fa qüestionar la independència dels resultats i no és, doncs, gens sorprenent que sempre arribin a la conclusió que tot es fa molt bé. Tampoc hi ha mecanismes per rendir comptes si, un cop desenvolupat, un pla o una obra produeixen més impacte de l’esperat. Totes aquestes mancances donen ales als discursos crítics amb l’avaluació d’impacte ambiental, que consideren les empreses que s’hi dediquen professionalment com un col·lectiu de pressió afavorit per les lleis, un paràsit que no aporta res a la millora dels projectes o la societat.
Massa sovint, aquestes veus crítiques amb la pràctica d’avaluació ambiental el que cerquen, en realitat, és un argument per eliminar, quan els governs els siguin favorables, normativa ambiental que consideren perjudicial per als seus interessos particulars. La resposta del sector econòmic dedicat al medi ambient és sovint la defensa i justificació de la feina feta, que espera mantenir la situació actual i sense entrar massa a fer autocrítica. Aquesta crítica es deixa per a centres de recerca, com ara universitats, i grups ecologistes, generalment desbordats i mancats de recursos per poder revisar els massius volums d’informació (sovint supèrflua i/o manipulada) que es posen a exposició pública. Comprensiblement, el mateix format no invita la ciutadania a involucrar-se en aquests processos, llevat que n’afecti directament drets o propietats.
El meu posicionament no és ni la voluntat d’abolició de la documentació ambiental que manifesten alguns interessats ni l’immobilisme d’aquells negocis dedicats al medi ambient que viuen de l’empatx informatiu. En el moment actual, amb uns indicadors ambientals poc satisfactoris i en el qual l’esperança de recuperació econòmica justifica qualsevol actuació deixant qüestions ambientals i socials en un segon pla, és desitjable reforçar més que mai la normativa ambiental per tenir garanties que les coses es fan bé. Però a aquesta normativa li cal una notable modernització que incorpori les bones pràctiques que han demostrat funcionar en altres països, solucions proposades pels nostres centres de recerca i innovació, i que posi conceptes com ara l’eficàcia, la utilitat, la transparència, la participació cívica real i, fins i tot, la creativitat i noves tecnologies com ara la simulació per davant del volum de paper sense sentit i la fabricació d’alternatives fictícies que només serveixen per justificar l’estudi, donar compliment a la llei i inflar la factura.