Fa cosa de cinc mil·lennis, tres faraons van ordenar construir als seus súbdits per a ser-hi sepultats un cop morts amb tota la pompa que el difunt, un déu vivent, es mereixia. Aquells sepulcres reials, coneguts actualment com Les Piràmides de Gizeh, són l’única meravella del món antic que s’ha conservat dempeus. Són obres colossals, tan sòlides que són invulnerables al pas del temps. Foren aixecades a la vall del Nil, enmig del desert, i els esforços humans que calgué esmerçar-hi per a construir-les són inimaginables. No sabrem mai quantes persones hi treballaren ni quantes hi deixaren la pell.
No gaire lluny d’Egipte, a Qatar, s’han alçat els darrers anys uns moderníssims estadis de futbol. Calia construir-los per tal que el petit i riquíssim emirat pogués organitzar el Mundial de Futbol que començà el passat 20 de novembre. Com les piràmides de Gizeh aquestes obres també s’han alçat en ple desert. Però, a diferència del que succeí a l’Antic Egipte, no les han aixecat els ciutadans de l’emirat. Cap ni un. Ho han fet exèrcits de milers de treballadors estrangers, homes del Nepal, de Bangladesh, de l’Índia, de Sri Lanka, de les Filipines, del Pakistan, del Iemen… De països pobres amb molt d’atur on milions de persones han de guanyar-se les garrofes on sigui i com sigui, on contractistes sense escrúpols es fan la barba d’or gràcies als diners que exigeixen als que volen anar a treballar als rics països del Golf Pèrsic.
A Qatar – com als altres estats de la península Aràbiga enriquits de la nit al dia amb el petroli i el gas- les feines les fan obrers estrangers a canvi de sous de misèria. Les condicions de vida i de treball d’aquests obrers -la major part musulmans- són duríssimes. Les dones, que treballen sobretot en el servei domèstic, són tractades gairebé com a esclaves pels seus amos, treballen fins a divuit hores al dia, sovint pateixen abusos sexuals i són intimidades i amenaçades si es queixen. Els homes treballen majorment en la construcció, el transport, l’explotació dels recursos naturals…, i viuen amuntegats en pisos en campaments, amb unes condicions higièniques deplorables, cobren uns sous molt migrats i sovint amb retard. Si es queixen, també reben amenaces. Homes i dones son desposseïts dels seus passaports així que arriben a aquests països; per tant, no poden tornar a les seves llars fins que els recuperen. Uns i altres tenen la sensació de ser reclusos obligats a realitzar treballs forçats.
Degut al clima rigorós i a les pèssimes condicions de treball, molts dels obrers asiàtics que han treballat en la construcció dels estadis de futbol hi han perdut la vida. Naturalment, les autoritats del país no han donat ni donaran cap dada. Però segons el diari britànic The Guardian són uns 6.500 els treballadors que han mort per a fer possible la celebració d’aquest mundial de futbol. Cal tenir en compte que al pic de l’estiu la temperatura al desert de Qatar puja fins a cinquanta graus. Es pot treballar a l’exterior quan l’aire crema? Quan no s’apliquen les mesures preventives adequades, la sinistralitat laboral augmenta: més accidents i més malalties relacionades amb la feina.
Un dels poemes més coneguts del poeta alemany Bertolt Brecht es titula “Preguntes d’un obrer que llegeix”. L’obrer en qüestió llegeix llibres d’Història i es fa preguntes com ara aquestes: Qui construí Tebes? Qui construí i reconstruí cop i recop Babilònia? Qui erigí els arcs de triomf i altres monuments de la Roma Imperial? Qui aixecà la Gran Muralla Xinesa? L’obrer explica que els llibres diuen que els autors foren uns homes concrets amb molt poder -faraons, sàtrapes orientals, emperadors romans-, tant que podien mobilitzar centenars de milers de súbdits i explotar la seva força de treball fins a l’extenuació si calia. Però l’obrer a qui agrada llegir llibres d’Història sap que no fou així, que Tebes, Babilònia, la Gran Muralla Xinesa, les Piràmides de Gizeh i tots els grans monuments del món antic i modern foren construïts per homes com ell, que molt sovint treballaren en condicions terribles.
De la mateixa manera que els textos antics egipcis atribuïren la construcció de les piràmides de Gizeh als faraons Kheops, Kefren i Micerí, els llibres d’Història de Qatar diran que aquests mastodòntics estadis de futbol foren alçats per l’emir Tamin bin Hamad al-Thani. Però si algun obrer estranger dels que han participat en la construcció dels estadis i sap llegir n’agafa un i se’l llegeix, sabrà que això no és cert.
No oblidem, d’altra banda, que a Qatar no es respecten els drets humans més elementals, que Qatar és un país homòfob on les dones són ciutadanes de segona categoria. No és d’estranyar que Amnistia Internacional hagi titllat aquest magne esdeveniment esportiu com el Mundial de la Vergonya. Concedir l’organització d’un mundial de futbol a un país sense democràcia ni tradició futbolística fou un error. Un error que només es pot explicar per raons econòmiques. Qui en surt beneficiat, d’aquest disbarat? Doncs és evident: la FIFA, els patrocinadors del Mundial, els contractistes en els països d’origen dels obrers, les grans empreses constructores…. Com deia Quevedo, “poderoso caballero es Don Dinero”.
