El Níger, Etiòpia, Mali, Burkina Faso, Burundi, Somàlia, la República Centre Africana, Libèria, Guinea i Sierra Leone són els deu estats més pobres del món. Tots són africans i estan situats en la franja central del continent. Tots tenen elements en comú que els han portat a la situació de pobresa extrema, tot i que la majoria té prou recursos per no ocupar aquest trist rànquing.
Com es calcula la pobresa d’un país? L’indicador que ho reflecteix és l’Índex de Pobresa Mundial (IPM) que no només es basa en els aspectes econòmics, sinó que hi inclou les carències que una persona pobra ha d’afrontar respecte a l’educació, la salut o el nivell de vida. L’IPM avalua la pobresa en termes individuals, amb persones pobres que són les que tenen més privacions. Per això s’utilitzen deu paràmetres. El primer és l’educació i es miren els anys d’escolarització, si hi ha accés, si cap membre de la família ha completat cinc anys d’escolaritat i el nombre d’infants en edat escolar que no van a classe.
El segon paràmetre és la salut, i el tercer l’índex de mortalitat infantil. El quart element que l’IPM té en compte és la nutrició i la qualitat de vida. El cinquè, si la casa té electricitat. El sisè, si la casa té bany amb condicions suficients o si s’ha de compartir. El setè paràmetre és si la casa té aigua potable o està a més de trenta minuts caminant des de la llar. El vuitè paràmetre de l’IPM té en compte si el pis de la casa és brut, és de sorra o hi ha fems. El novè element que es té en compte és si a la casa es cuina amb llenya, carbó o fems. I el desè i últim són els béns, si no n’hi ha cap o si la llar no té més que o una ràdio, o una televisió, o un telèfon, o una bicicleta o una moto.
Amb aquests elements ja es pot imaginar com ha de ser viure per exemple al Níger. Amb 17,5 milions d’habitants i una superfície de 1.267.000 quilòmetres quadrats –el 22è estat amb més territori del planeta- la renda per càpita d’aquesta antiga colònia francesa és només de 676 dòlars/any. Dos terços de la seva població estan per sota el llindar de la pobresa.
Tot i això, el Níger és un país ric en urani, or i petroli, però el seu principal problema és la falta d’aigua. Això fa que només un 3,9% del seu territori sigui de terres de conreu. Des que va aconseguir la independència el 1960, el país ha tingut una democràcia inestable, amb reiterats cops d’estat.
La colonització d’aquesta zona de l’Àfrica se la van repartir francesos i britànics el segle XIX. Els francesos van arrasar el sud del país els anys 1898 i 1899 i van afavorir la comunitat musulmana mentre intentaven destruir les estructures dels animistes indígenes. No va ser fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX , coincidint amb la II Guerra Mundial, quan França va començar el procés de descentralització. Que culminaria el 1960.
Si la colonització va ser complicada, tant al Níger com a molts altres estats africans, la descolonització va ser molt pitjor. Els canvis socials imposats, sistemes polítics que poden servir per als europeus però no per a d’altres cultures, l’intent de mantenir el control de l’antiga colònia per acabar-ne d’extreure el màxim possible i la col·locació en el poder de polítics corruptes i afins han estat elements molt habituals. Les conseqüències són que mig segle després, moltes d’aquestes excolònies estan en una situació extremadament difícil i tenen unes perspectives molt complicades.
El canvi climàtic ha accentuat les sequeres extremes i per al Níger, ser el tercer productor del món d’urani, no repercuteix en absolut en una població que encara, en la seva major part, es dedica a la pastura. Tota aquesta zona de l’Àfrica és un autèntic polvorí, sigui perquè és territori d’estats semifallits o fallits; abonat a l’aparició de grups terroristes islamistes radicals com Boko Haram, que des de Nigèria ja està començant a fer incursions al sud del Níger; i sotmesa a una demografia disposada a desplaçar-se davant les dures condicions de vida que tenen.
No deixa de ser curiós que Occident i Europa es preocupin relativament poc d’aquests temes i no ho tinguin com una prioritat estratègica pel seu futur. Si les primeres setmanes de setembre l’allau de refugiats sirians copava totes les portades, de sobte un cas com el de Volkswagen les ha fet desaparèixer dels mitjans. Una crisi dels països rics ha solapat sense manies la crisi del pobres. Més cap al sud no hi ha res, no existeix. Haurem d’esperar fins als 2050, quan el continent africà passi a ser més poblat que l’Àsia i quan els problemes latents que hi ha esclatin amb prou força per esquitxar Europa.
