Em fa l’efecte que Torroella no estima les seves pedres històriques, que veig amb pena com són desconegudes o oblidades de la majoria dels torroellencs. O encara pitjor, maltractades sense que sembli que això importi a ningú.
Recordo el sentiment d’enveja que vaig sentir, ara fa uns anys, a la vista d’un documental que ens va presentar a Torroella el poble alacantí de Cocentaina. Mostrava els magnífics escuts que guarneixen les parets dels seus castells i casals, imponents, dignes, emmarcats en la netedat lluent de parets blanques o ocres, sota cels lluents blavíssims. Els torroellencs ho vàrem poder veure a can Quintana amb motiu de la jornada que es va dedicar a aquella població, en molts aspectes semblant a la nostra, i no vàrem pas ser pocs els que ens vàrem adonar de l’amor amb què Cocentaina tracta les seves pedres nobles.
Pel que fa a la nostra deixadesa, que tan contrasta amb aquella cura, proposo als lectors que, si fa temps que no hi heu anat, us arribeu fins a la Resclosa. Hi trobareu escuts i insripcions històriques de les famílies Pons, Gurb i Çarriera que han vist passar anys i centúries enmig de la descurança i oblit de tothom. Hi veureu grafitis bàrbars, que algú hi va pintar ja fa anys, i que ningú no es deu haver proposat d’esborrar. Que no em diguin que la Resclosa és del terme municipal d’Ullà, que si vàrem ser els torroellencs els que anys i anys vàrem gaudir de la seva bellesa, ara també els torroellencs ens hauríem d’ocupar de restituir-li la bona presència. Em direu potser que bona part de la situació actual de descurança l’ha comportada el cabdal misèrrim del Ter, i tindreu raó, i d’això també espero parlar-ne un dia. Però la falta d’aigua no ha de comportar l’oblit del monument.
I si hem anat a la Resclosa, ja que hi som posats, en tornar podríem seguir pel Tamariuà, tota vora del rec de molí, fins arribar a la carretera de Palafrugell. A l’altra banda hi ha el Molí Vell o Molí de Dalt. En un portal cegat de la paret que dóna al camí, hi ha un altre escut, també dels Pons. Si teniu sort, el veureu mig cobert d’heura, però si no en teniu, ni el veureu de tant com l’heura li és al damunt. Que no em diguin tampoc que aquesta paret és d’una casa particular. Jo diria que la paret sí, però l’escut hauria de ser patrimoni de tots els torroellencs. Però quins torroellencs se’n preocupen? Jo no els veig.
No vull caure en la temptació de rememorar amb nostàlgia els vells temps casolans de les passejades a la Resclosa o al Frigo dels diumenges al matí, quan gairebé ningú no tenia cotxe ni moto, i les carreteres eren descarnades i desconeixien el quitrà. També en aquella època, i potser més que mai, es feien barrabassades. Anys ha, vaig veure partir pel mig una gran pedra del 1662, i aprofitar-ne les meitats, amb el 16 per una banda i el 62 per una altra, i de cap per avall. I no cal que us parli de la torre del mas Cassà, que va ser enderrocada per aprofitar-ne la pedra. Es veu que encara portem a dins la febre destructora de fa cent anys, quan les muralles feien nosa i gairebé no se’n varen deixar vestigis.
De vegades els de fora ens han fet adonar del valor del nostre patrimoni amb actuacions depredadores, perquè se n’han endut tresors que nosaltres no apreciàvem, però moltes més vegades han sabut fer rehabilitacions assenyades, que són lliçons de sensibilitat. Ho podem veure de forma particular als vells carrers nobles, al carrer Major, al de l’Església, al del Carme, al de Sant Genís,… Millores que segurament molts torroellencs desconeixem en tractar-se de l’àmbit patrimonial privat, reservat a familiars i amics. Però de vegades és al nostre abast de constatar-les, i en posaré només un exemple. Si continuem la passejada que ens ha dut a la Resclosa i al Molí de Dalt, ens podem arribar fins al Molí del Mig, destinat ara a hotel modern. Veureu com s’hì han fet obres de conservació dels vells recs de l’aigua que anava a les moles, que s’han deixat a la vista, degudament integrats als nous usos de l’edifici, i també veureu el bon tracte que s’ha donat a les pedres antigues, entre elles l’escut dels Çarriera que ornamenta una de les entrades principals de la nova casa-hotel.
Deixeu-me acabar, doncs, amb un punt d’esperança cara al futur. Tant de bo una nova educació del gust s’imposi, i que l’amor al patrimoni arribi a forma part, poc a poc, de la manera de ser dels millors dels nostres joves. Que el seny de conservar s’imposi per damunt de la vella tendència a enderrocar. Mentrestant, reivindiquem les pobres pedres nobles que “no són de ningú”.
I ara un nou disgust.
Tot just acabat aquest escrit, he passat per davant dels jardins de Joan Carrera i Dellunder, situats entre l’Església i el carrer de Sant Genís. No m’ho podia creure. Algú (lladre o brètol) ha arrencat el bust autorretrat de l’artista del pilar que el sostenia. No sé com ho hem de qualificar. Vosaltres mateixos.
