Sempre recordaré la cara riallera i espavilada d’aquella noia de Sant Petersburg que ja fa alguns anys, a la ciutat de les nits blanques, es va dirigir a la meva dona i a mi en la nostra llengua.
Treballava en una botiga de la duana portuària en què havíem entrat i quan ens sentí parlar en català se’ns acostà tota contenta i ens preguntà si érem catalans. Vam parlar una estona. Ens va explicar que havia après el català a Vic un parell d’anys enrere. Li vaig preguntar quant de temps havia viscut a la capital osonenca i em va respondre que un any si fa no fa. Vic és certament un bon indret per aprendre català. Però, renoi!, amb tanta rapidesa? La noia estava contenta de poder practicar el català amb dos nadius; segurament el tenia bastant rovellat.
És evident que els ciutadans d’alguns països tenen més interès a aprendre llengües que els d’altres, i que sovint aquest interès va acompanyat d’aptitud. Els ciutadans dels països de l’est, posem per cas, aprenen amb més facilitat l’anglès i altres llengües que els llatins. Conec algunes persones originàries de països de l’Europa oriental que s’han instal·lat a la nostra vila i que es fan entendre prou bé en castellà i fins en català. Probablement això és degut a què les llengües eslaves tenen unes sintaxis més complexes que les germàniques (que l’anglès, si més no) i llatines.
També solen parlar dues, tres o més llengües els ciutadans de països on es parlen llengües minoritàries. És el cas dels danesos, suecs, finesos, islandesos, noruecs, holandesos, belgues de parla flamenca… Si volen viatjar pel món, no tenen més remei que fer-ho. Com nosaltres. A més de català i castellà, molts parlem anglès i/o francès. D’un temps ençà, molts joves catalans també malden per aprendre alemany, atesa la puixança econòmica d’Alemanya i la imperiosa necessitat que té la nostra joventut de cercar feina nord enllà.
Als ciutadans d’altres països, en canvi, els costa prou aprendre llengües, i alguns fins no hi tenen gaire interès, per no dir cap. Els espanyols que tenen el castellà com a llengua materna, per exemple, rarament parlen una altra llengua que no sigui la de Cervantes. Fins i tot els presidents del govern central. Bé, Aznar tenia un cert nivell d’anglès (i fins parlava català, si més no en la intimitat, segons confessà una vegada). A Rajoy li vam sentir dir una vegada it’s very difficult todo esto: que ni tan sols fos capaç de completar en anglès una senzilla frase degué produir molta vergonya aliena. Dissortadament, a alguns castellanoparlants fins els enutja d’allò més sentir parlar altres llengües a casa seva. Sobretot si és la de mossèn Cinto. Per terres de Castella i Extremadura més d’un catalanoparlant ha estat expulsat de males maneres d’un taxi o d’un bar per parlar en català a través del mòbil o amb els seus acompanyants. Però aquesta, ja ho sabem, és una altra qüestió. Si el foragitat hagués parlat en búlgar no hauria passat res.
Pel que fa als anglesos, els que viuen entre nosaltres en general només parlen anglès, i molts, mesells, s’obstinen a parlar-lo per més que els diguis I don’t understand. Durant un temps vaig tenir una parella lingüística de Manchester que sovint criticava aquesta actitud dels seus compatriotes. “Es pensen que amb l’anglès poden anar arreu”, deia. I sí, aquesta és la veritat. He observat que els pocs anglesos que han après català solen ser mares amb fills nascuts aquí o bé escolaritzats aquí des de ben petits. Fills, per tant, que parlen el català com un empordanès amb vuit cognoms catalans malgrat que a casa seva no l’usen mai. Quant als homes, en conec uns quants que no parlen ni una paraula de castellà ni, per descomptat, de català. I encara se’n vanten! Com deia aquella anglesa de Manchester, aquesta superba actitud és una manca total de respecte cap a les persones del país on viuen. Per cert, això mateix em va dies enrere una gaditana que va venir a Catalunya amb disset anys i ha volgut aprendre la llengua pròpia del país.
Quan viatgen per l’estranger els espanyols pensen que parlant en la seva llengua ja els entendran arreu, i no sempre és així. Més d’una vegada he viatjat amb grups d’espanyols que tenien penes i treballs a fer-se entendre amb recepcionistes d’hotels, cambrers i altres membres del gremi hoteler. Una vegada, viatjant per Flandes, el recepcionista d’un hotel de Gant em va explicar que havia tingut una petita discussió amb un grup d’espanyols perquè no entenia què li deien. Els de la pell de brau només parlaven castellà. El recepcionista, en canvi, parlava anglès i francès, a més a més de flamenc; de castellà, però, l’home no en sabia ni un borrall. “No tinc cap obligació d’aprendre’l!”, exclamà, un pèl indignat. Però aquells espanyols devien pensar que sí, que el seu país encara tenia una pica clavada a Flandes.