D’un temps ençà, veig que ocasionalment uns religiosos i religioses ─alguns d’ells de manera més assídua─ intervenen en els diferents mitjans de comunicació per parlar de política. No entraré en consideracions ni detalls sobre el contingut específic del seu discurs, perquè res hi tinc a dir, aquestes línies són sobretot per comentar el tipus de missatge i la idoneïtat del seus pregoners.
Mai he sabut si aquestes persones quan parlen ho fan personalment, amb autorització, o representant l’Església, perquè algunes d’elles apareixen sempre acuradament vestides amb hàbit o amb algun altre detall per no deixar cap dubte sobre la seva condició religiosa. És inqüestionable que són agradables, cultes, molt intel·ligents, ben preparades, i tant les seves maneres com el seu aspecte físic donen molt bona imatge, però la veritat és que se’m fa estrany sentir a persones consagrades a la vida religiosa parlar públicament de política, noto que alguna cosa grinyola entre la imatge que estic visualitzant i el missatge que escolto; el mateix em passa quan per les emissores de televisió i ràdio propietat de l’Església es poden veure o escoltar alguns debats ─protagonitzats per laics─, on l’únic objectiu és la desqualificació o l’insult. Se’m faria també igual d’estrany si escoltés un polític en exercici, fent un sermó religiós, són coses que, almenys per a mi, no encaixen.
En un país com el nostre, que s’ha declarat laic i aconfessional, política i religió ─en aquest cas específic l’Església Catòlica─ haurien d’anar per camins separats i molt ben diferenciats; sempre que hi ha hagut excés de sintonia ─nacionalcatolicisme─ o ingerències no consentides han sigut experiències negatives o de confrontació.
La política i els polítics tenen la seva parcel·la en gestionar i administrar amb honestedat els assumptes terrenals, legislant i procurant pel benestar material dels ciutadans i les llibertats de la societat i de les persones; i és en aquests amplis espais on caben totes les ideologies i pensaments haguts i per haver, llevat els que atemptin contra les mateixes llibertats, els drets humans i fonamentals de les persones, el medi on vivim o els éssers que en ell hi habiten.
Per altra part, l’Església com a casa d’acollida de tots, i quan dic de TOTS, ho escric amb majúscules i sense excepcions, sembla que hauria de tenir com a tasca primordial procurar atendre les necessitats espirituals de les persones, incloent-hi també denunciar i lluitar activament per intentar eradicar la injustícia social ─en tot l’ampli ventall que la paraula comprèn─ sense que això necessàriament comporti interferir o posicionar-se amb cap classe d’acció o ideologia política. Quan l’Església es posiciona o deixa posicionar algun religiós en alguna qüestió política o fora del seu àmbit, corre el risc que algú en faci la interpretació malauradament encara molt vigent, com és pensar que qui no està amb mi o amb les meves idees està contra mi; i això una Església de tots no s’ho pot permetre.
L’Església, políticament, hauria de ser escrupolosament neutral, i el clero i les diferents jerarquies almenys ho haurien de semblar. No ha de buscar en els camps sembrats de la vida política la seva collita; no són els seus camps, ni és la seva tasca, ni tampoc el seu món.
Són moltes les persones, indrets o situacions que requereixen el serveis i el missatge de l’Església, i el seu camp d’actuació és tan ample, divers i variat, que abasta des de l’ascetisme més rigorós, fins a les obres missioneres més agosarades i valentes, que moltes vegades comporten fins i tot el sacrifici suprem.
Si dintre aquest ampli ventall de possibilitats que la vida religiosa ofereix i malgrat els vots que s’hagin pogut fer, un religiós o una religiosa no hi troba el seu lloc, no s’hi sent prou motivat o realitzat, o per qualsevol altre motiu ha de sortir a buscar altres camins que s’apartin dels espirituals, és millor que s’ho repensi, pengi els hàbits i surti de la vida religiosa perquè aquest no és el seu camí; serà honest amb ell mateix i amb la societat, i llavors es podrà dedicar plenament al que és la seva veritable vocació. No es poden servir al mateix temps a dos senyors, i molt menys si tenen uns interessos, uns ideals i uns objectius tan antagònics.
Crec que hi ha persones que tard o d’hora, quan arribin a la cruïlla que ha de marcar el camí definitiu de les seves vides, hauran d’escollir on arrumbar responsable i sincerament el sentit de la seva existència.
Que la veu del seu esperit els aconselli el millor.
