Els guanyadors dels Premis literaris El Càlam de Sant Jordi 2022 són els següents:
PROSA: El Comercial, de Maria Isabel Izquierdo Burgues
El comercial
Avui ha tornat a passar el comercial del cafè, en Narcís, insistint perquè canviï la meva andròmina, així ho ha dit ell, per una de les noves, referint-se a la màquina. Un aparell de tres pistons, que funciona amb càpsules: més net, més polit, més petit, més eficient, més ràpid, més avançat, ha dit. I que fa un cafè fastigós, això li he dit jo. Que no em costarà ni un duro, m’ha dit, que me la regala, que n’està fart d’aquest poble on tothom es resisteix al canvi per culpa meva, ha dit. Viviu ancorats en el passat, ha dit, i les reunions que feu els dimecres no són més que pals a les rodes a l’avenç inevitable. No sé ben bé per què li he acabat parlant de la seducció que em provoquen les coses velles que funcionen, i li he aclarit que les reunions dels dimecres van començar perquè no sabíem què fer-ne de tanta gent gran amb demència al poble. Que ell havia tingut sort, que el seu pare i la seva mare havien mort d’un atac de cor tots dos, als 67 i 75 respectivament, sense cap patologia prèvia. Però abans de les reunions dels dimecres jo estava desesperada amb el meu pare. Rondava tot el dia per l’hotel com una ànima amb pena, mal guarnit, dient que ja no servia per a res, espantant els clients i cridant que no trobava ningú per jugar a la botifarra, que, d’altra banda, era l´únic que sabia fer. Les reunions dels dimecres no pretenien salvar el turisme, gràcies. Tot i que això ara sigui només una veritat a mitges perquè s’ha produït el clàssic efecte de les coses ben fetes que aconsegueixen seduir-te precisament perquè no s’ho proposen. Que hàgim esdevingut un referent i gent d’arreu del món es baralli literalment per trobar plaça d’allotjament al nostre poble un dimecres per jugar a la botifarra és només un regal que ens permet ajornar la resta de despeses. Repartides les cartes s’esdevé el miracle. Llavors he hagut d’insistir, un cop més, que s’anotés a la seva tauleta digital, tan neta, tan petita, tan polida, tan eficient, tan ràpida i tan avançadament moderna que volia dos sacs de cafè en gra o me n’aniria jo mateixa al supermercat a comprar-los. Aquí a la costa la gent és molt tossuda. Ho som, vaja. I exigent, i ignorant, i boja. Però tampoc podem donar la culpa de tot el que som a la tramuntana. Ha trigat ben bé deu minuts, amb tots els seus dilatats segons, a registrar la comanda a l’aparell. Els seus cinquanta-tres anys de dits molsuts i secs i de pescador no l’acompanyen en el seu discurs de modernitat importada per ordre de la macroempresa de cafès Modernàs. S’esforça per sincronitzar-s’hi i retenir-ho tot, però sobretot per no perdre la feina. Alhora l’empresa s’esforça per integrar-los i mantenir-los, del tot a contracor, després que el peix més gros engolís tots els peixets petits de cafè de la zona. Són coses que passen, per adaptar-se al medi, a vegades cal canviar el discurs, i en Narcís té la pell camaleònica de naixement, per força. Encara recordo quan els seus pares el van portar d’aquell orfenat rus. Il·lusionadíssims, el passejaven amb un cotxet nou de trinca pel port i l’ensenyaven a tothom, com un llenguado fresc a preu de ganga. Llavors només tenia sis mesos de traumes.
POESIA: Poemes encadenats, de Pere Llos Puig
Poemes encadenats
Un recer assolellat, un roure per teulada,
un roure mig despullat, convida a la migdiada.
Ara somio despert pel màgic embruix d’una fada.
És el seu bes o és el sol el que m’escalfa la cara?
Em rellisca de les mans el llibre que començava,
la força de la gravetat me’l posa damunt la falda.
L’airet, tot sol, va girant, full a full, pàgina a pàgina,
lletres, paraules dansant, com fulles que porta l’aire.
Endevino un veler, no em lliga en aquest paratge,
núvols o mar, tant se val; no m’amoïna pas gaire:
Es desperta la vela endormiscada
enfilant-se fins al cap del pal major,
el veler retorna a la vida estimada,
solca el mar amb il·lusió.
Cua blanca, esquinçada, esborrada per l’Onada…
Tot d’una calma el vent, gira cua i empopada.
Imatges tendres, destil·lant infantesa:
castells de capsots vora el foc, contes i rondalles,
sopa de farigola, quatre endevinalles.
La besàvia amb els seus remeis, destil·lant saviesa.
Arròs a la cassola amb cuixes de granota,
cloves de musclo que fan de cullera.
El cant de les cigales, garbellant a l’era.
Al càntir l’aigua del pou, al porró el vi de la bota.
Enfilar-me als arbres, el bosc m’embriaga,
espàrrecs i bolets, pinyons i cerves.
Saltar recs i marges, capgirells a l’herba,
esterrossat com un lluert, el sol m’amanyaga.
Les parpelles s’han tancat, els somnis són més conscients,
ara m’han transportat a una nit de Sant Llorenç:
dansen les estrelles, talment en un joc,
les més presumides ensenyen la cua.
El cel guspireja, com un correfoc,
la platja deserta, el mar pampalluga.
Les ones bateguen amb ritme imponent,
saltem per la sorra i ens hi rebolquem.
S’arquegen els cossos, tremolor enigmàtic.
L’onada creix i esclata a les roques, esclata el desig.
Orgasme galàctic!
El goig il·lumina l’ombra de la nit.
Ja no em ve cap més imatge,
el cor es va alentint, a ritme respiratori,
no em suposa cap desori;
m’he integrat en el paisatge.
Seprolle
