Préssecs atòmics, blat ecològic i arròs de Pals

En les darreres setmanes he tingut ocasió de visitar dues zones de la geografia catalana ben diferents, de característiques gairebé contraposades, però on paradoxalment hi he identificat alguns fenòmens que també ocorren al nostre tros de l’Empordà.

Primerament, per motius de feina, vaig passar uns dies a la Ribera d’Ebre. Allí vaig tenir oportunitat de discutir amb pagesos, alcaldes i empresaris quina és la situació de l’agricultura a la comarca. Alguns d’ells es van mostrar orgullosos del monocultiu que tenien als seus municipis, d’una varietat, això sí, gens ortodoxa: el conreu de l’energia nuclear. I és que la central nuclear d’Ascó suposà des dels anys setanta per a moltes d’aquelles gents un impacte social i econòmic més que evident, que converteix la Ribera d’Ebre en la comarca amb el PIB per habitant més elevat de tot Catalunya (almenys sobre el paper). Els pocs pagesos que mantingueren l’activitat, tot resistint la temptació de col·locar-se de per vida a la central, no es mostren tan satisfets amb la situació. Un viticultor ens comentava com, malgrat disposar d’una excel·lent producció de vi i estar ubicats a quatre passes de les prestigioses Denominacions d’Origen del Priorat o del Montsant, la presència d’una indústria radioactiva els impedia aconseguir cap tipus de distinció per al seu producte. Sense un segell de qualitat, la seva collita estava predestinada a la venda local, al minorista, a un preu molt més reduït que el dels seus veïns d’una mica més al nord. Igualment, el president d’una cooperativa fruitera, ens va il·lustrar els desavantatges de l’aposta que havia fet la comarca. Es queixava de com, tot just assabentar-se que els seus préssecs provenien d’una regió nuclearitzada, uns compradors alemanys li acabaven d’exigir un descompte del 20% en el preu.

Poques setmanes després d’aquest episodi vaig passar un dia al paratge de Gallecs, a Mollet del Vallès, ben a prop del Circuit de Catalunya. Uns terrenys que a l’etapa final de la dictadura semblaven condemnats a convertir-se en una nova ciutat per a 250.000 persones, que vindrien des del sud d’Espanya atretes a la regió metropolitana de Barcelona pel seu enorme desenvolupament industrial. Amb els camps ja expropiats i els plànols dels carrers traçats, la crisi dels 70 va frenar en sec aquell projecte i bona part dels terrenys es van mantenir com a camps de blat, ordi, civada i hortes, fins arribar amb aquest mateix aspecte als nostres dies. De l’any 2000 ençà un consorci impulsat pels ajuntaments del voltant s’ha encarregat, en primer lloc, de recuperar els espais que havien estat víctimes de l’abocament de runes, de contaminació de les aigües o d’evident degradació. Un cop superada aquesta primera tasca, el consorci, ampliat des del 2006, ha iniciat projectes amb els productors que ho han volgut per tal de fer i comercialitzar conjuntament producció de cereal ecològica, ha impulsat l’obertura d’una botiga per a aquests productes, ha habilitat rutes de passeig senyalitzades per tot Gallecs, ha recuperat varietats autòctones i ancestrals de blat, ha impulsat els productes de la marca Gallecs en fires internacionals, ha signat convenis per abastir menjadors escolars amb els productes de les hortes i ha exportat l’experiència de col·laboració entre pagesos i Administració a diversos seminaris. I tot això en un espai de menys de 1.000 hectàrees!, de la mida del municipi de Gualta, per aportar una referència. En pocs anys la majoria de productors de la zona han passat de mirar el projecte amb escepticisme a unir-s’hi amb entusiasme un cop vistos els beneficis (no només econòmics) que els aporta aquest model. Avui per avui, Gallecs és una illa, un espai agrari al bell mig d’una de les zones més urbanitzades del país, un espai que a finals de 2009 va ser incorporat al pla d’espais naturals de Catalunya (PEIN) i que combina aquesta figura de protecció amb una activitat agrària que no només hi és present, sinó que hi és ben activa i que va a l’alça.

Amb les poblacions d’ambdós indrets, Ribera d’Ebre i depressió del Vallès, hi tenim algun vincle, encara que només sigui perquè van acabar acollint instal·lacions que en algun moment els empordanesos vam rebutjar: una central nuclear i un circuit de velocitat respectivament. Uns dies enrere, assistint al debat “pagesia i paisatge, són compatibles?” fet a Can Quintana, vaig veure que hi havia més vincles. Els assistents vam poder escoltar com el representant dels arrossaires de Pals cantava les excel·lències del seu producte. Ens va explicar la seva odissea personal i professional: com va convertir un projecte de recuperació de l’arròs a Pals en el qual no creia ningú, en un negoci reeixit, que comercialitza un producte distingit, d’elevada qualitat i àmpliament apreciat per les seves propietats culinàries. Es vantava, a més, de com havia aconseguit aquella transformació, no només respectant el paisatge del Baix Ter, sinó que a més n’havia recuperat un tret distintiu com són els camps d’arròs inundats. Uns dies després, vaig veure a la botiga un paquet d’arròs del Molí de Pals, amb el seu envàs elegantment decorat amb una bucòlica estampa del paisatge del seu indret de naixement i un segell que en remarcava l’origen empordanès. Instantàniament vaig associar aquesta projecció del producte amb l’estratègia de negoci implementada a Gallecs: posar al mercat un producte elaborat prop de casa, amb una qualitat garantida tant del propi producte com del seu procés d’elaboració i que justifica a través d’aquest valor afegit un preu més elevat que la competència. Vaig notar que el que no s’havia dit a Can Quintana era que, sota aquest model de negoci, no només és el productor qui vetlla per un paisatge harmoniós, sinó que és un paisatge com el que tenim al Baix Ter el que transmet part del valor a l’arròs de Pals enfront de l’arròs produït industrialment a l’Ebre, València o Tailàndia. De canviar la nostra situació privilegiada amb la presència d’una instal·lació com pot ser una central nuclear o algun desafortunat desenvolupament urbanístic, els nostres pagesos rebrien, a través de l’impacte sobre el paisatge, un bon cop sobre les seves possibilitats de negoci. Ens n’alerta l’experiència de la Ribera d’Ebre. Davant unes perspectives cada cop més pessimistes entorn de la futura política agrària comuna, aquesta filosofia d’una producció agrícola de qualitat i harmoniosa amb el medi ambient com la que es du a terme a Gallecs, juntament amb la singularitat paisatgística de l’Empordanet pot ser, i ha de ser, aprofitada per tal de conferir un valor afegit als nostres productes del camp.

Gallecs

Los comentarios están cerrados.