No m’és fàcil, com a alumna que sóc de quart d’ESO de l’IES Montgrí, fer-vos arribar la meva crítica. Fins i tot diria que em resulta una mica complicat.

D’entrada, tan sols veient el títol i el nom del protagonista, ja m’havia imaginat que Joan Pera ens regalaria grans dosis de somriures fruit del seu particular gust per la comicitat.I també imaginava que, com d’altres cops, Pera ignoraria el pobre apuntador, allà a sota amagat intentant seguir un guió paral·lel.

Però després de veure la funció i d’haver-me assegut davant de l’escenari i haver sentit com fa esclatar de riure el públic, puc assegurar que allò que fa vendre entrades és el propi Costabella, el personatge que interpreta Pera. Com sempre, s’acaba posant a la butxaca tot aquell que decideix anar al teatre Condal.

El propi fil conductor és esclau de les variacions que ell fa i desfà. Tanmateix, resulta interessant veure com els altres personatges pretenen retrobar el camí de sortida dels laberints que Pera construeix al llarg de l’obra. L’argument ens presenta un home influenciat per tot el que l’envolta: l’entorn i els altres personatges que l’acompanyen al llarg de l’espectacle. Tot el nucli dels problemes gira al seu voltant i, a poc a poc, el van sotmetent a confusions i enganys que marquen el futur dels altres. El joc que hi ha entre tres maletes pràcticament iguals i el seu contingut n’és el centre d’atenció. El fet que Pera les confongui i iniciï l’intercanvi amb els altres és per aconseguir-ne la del contingut més valuós. Una simple coincidència que s’acaba convertint en la sort o la desgràcia de cadascun.

En referència a l’escenografia, penso que busca ser massa detallista. Segurament observant l’escenari des de la darrera fila no hauríem estat capaços de valorar aquell petit element decoratiu del damunt de la tauleta… Una sala complexa sobre la qual Pera ironitza moltes vegades, fent-nos veure que per a una simple funció de teatre no cal tanta perfecció.

Crec que utilitzen massa material i que podrien haver creat un escenari més simplificat i més útil, que també demostrés l’abundància de capital del senyor Costabella però sense tants mobles. La il·luminació i la música, en canvi, són adequats, i el fet de canviar-les en diversos punts de l’espectacle fa que t’ambientis fàcilment a cada situació. L’anunci que es va repetint sobre “Productes Costabella” i la saba de baobab fa divertir el públic i dóna un toc de gràcia a l’obra.

La interpretació d’Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes és bastant correcta. Pera, com a punt central, té una gran caracterització que ell mateix fonamenta des del principi en molta gesticulació i un to de veu apropiat. Per contra, pel que fa al personatge de Virgínia, la filla de Costabella, trobo que la seva expressió és inadequada, utilitza poca gesticulació i, a la vegada, exagerada. També parla amb un to de veu massa teatral, dóna èmfasi en punts de l’obra que no cal i en altres utilitza dos registres diferents mal combinats.

En conclusió: un espectacle entretingut que, en tot moment, troba el toc d’humor en la persona de Joan Pera. Opino que hauria d’estar destinada a públics que busquen poca complicació en l’argument i la rialla fàcil. I crec, doncs, que la combinació perfecta que captiva aquest estil d’audiència és una trama senzilla amb tocs d’humor planer, quotidià, proper. Amb aquesta combinació, l’espectador pacífic que té ganes de riure passarà una bona estona al teatre.