Exposició a can Quintana de Carme Martí i Rubens Tosi
Quan el Museu del Montgrí i del Baix Ter, situat a Casa Pastors, es va traslladar a can Quintana es va iniciar un període de reflexió a fi de trobar la museologia apropiada pel nou equipament. Tothom tenia clar que valia la pena mantenir l’exposició de la història de Torroella. Per la tradició musical de la vila, es va creure convenient que aquest tret remarcable fos tractat adequadament i, per últim, va sortir el Mediterrani com un espai digne d’estudi continuat, sobretot per afavorir el diàleg necessari entre el nord i el sud. Així es va configurar el Museu de la Mediterrània tal com l’hem gaudit aquests darrers anys. Cal destacar l’encert d’un audiovisual magnífic, capaç d’emocionar i sense possibilitat de deixar indiferent a ningú. Ara el Museu està en període d’estudi i és possible que es revisin les seves sales expositives amb un discurs actualitzat i usant adequadament les noves tecnologies. Sigui quin sigui el resultat, a mi m’agradaria que perdurés el mar Mediterrani com a element d’interès; és un tema amb possibilitats infinites per a estudiar i debatre. Gràcies a projectes semblants a diverses parts dels països que envolten el Mare Nostrum mantenim la confiança en un Mediterrani millor. Vindrà un dia que no existiran les abismals diferències econòmiques entre nord i sud i el mar deixarà de ser fosa de tants morts de joves que pretenien arribar a terres amb més futur que les que els van veure néixer.
L’exposició Refugiats de la torroellenca Carme Martí i de Rubens Tosi de què hem gaudit recentment a les sales del Museu va en la línia de l’esperit fundacional del Museu: afavorir la creació, posar a l’abast la bellesa i trobar maneres idònies per plantejar preguntes i interpel·lacions que qüestionin les formes de viure del nord, ara per ara divorciades del sud oblidat i condemnat a la seva sort. Els mateixos artistes anuncien els objectius de l’exposició de manera meridianament clara: “Refugiats és una exposició que vol ser una denúncia visual i gràfica dels comportaments humans que permeten que tants fets injustos siguin encara avui fets quotidians”.
Vaig veure una exposició dels mateixos artistes, sobre el mateix tema, a Sant Joan Despí; algunes de les peces s’han repetit, però el muntatge s’ha adaptat a les sales del Museu de la Mediterrània. S’ha mantingut la pluralitat de materials treballats, amb abundants peces de fang. Però les escultures, pintures, dibuixos i instal·lacions tenen suports diversos, tot i que la finalitat sempre sigui sacsejar el visitant i posar-lo en posició per afavorir un Mediterrani més amable.
Els autors de l’exposició han elaborat textos llegibles a les parets de les sales per expressar el seu sentir indignat davant tanta mort injusta per la ceguesa dels habitants de la part benestant del Mediterrani. És una denúncia de la indiferència de l’establishment polític, econòmic i social dels països econòmicament forts, però èticament febles. Algunes de les frases de denúncia resulten feridores i, per la seva contundència, tenen la capacitat de despertar consciències de la gent instal·lada i despreocupada de la sort de germans condemnats a viure sense futur.
Aquesta gairebé despietada contundència d’alguns textos és un clam desesperançat, però amorosit amb algunes obres plàstiques amb les quals sembla talment que els artistes albiren alguna llum indicadora de noves fites. Espines sí, però amb roses. Caus foscos, no obstant això, d’ells emergeixen cossos humans per passar de la foscor a la vida plena. Refugiats amb risc de mort, però la barca sempre present com a símbol de salvació individual i col·lectiva.
Ha estat un encert del Museu de la Mediterrània fer possible que Torroella hagi tingut l’oportunitat d’admirar una exposició que s’inicia amb un gran mural lluminós amb unes cares anònimes barrejades amb peixos que neden indiferents. Ens planteja que alguna d’aquelles cares podria ser la nostra si l’atzar ens hagués fet néixer un xic més al sud. Nord i sud cridats a agermanar-se, a ajudar-se i a conviure fraternalment perquè en un món globalitzat, o ens salvem tots o els humans ens condemnarem per sempre més.
