Fa uns dies, a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí, vaig veure una escena que em va semblar tan quotidiana com reveladora. D’una banda, un cartell municipal que, en nom de la convivència, recorda que no es pot jugar a pilota. De l’altra, a pocs metres, tres nens asseguts, cadascun concentrat en el seu telèfon mòbil, sense parlar entre ells, sense jugar, sense córrer ni relacionar-se.

La imatge em va fer pensar. Sovint sentim parlar de l’addicció a les pantalles, de la pèrdua d’hàbits saludables entre els infants, de l’augment del sedentarisme o de les dificultats de socialització associades a les noves tecnologies. És un debat recurrent a les escoles, a les famílies i als mitjans de comunicació. Ens preocupa que nens i nenes passin cada vegada més hores davant d’una pantalla. Però potser també ens hauríem de preguntar quines alternatives els estem oferint.

Quan érem petits, els carrers, les places i els descampats eren espais de trobada. Hi jugàvem a pilota, a amagar-nos, a perseguir-nos o simplement a passar l’estona. Sense gairebé adonar-nos-en, apreníem a compartir, a negociar, a discutir i a reconciliar-nos. El joc era també una forma d’aprenentatge social.

Avui la realitat és diferent. Els carrers estan molt més condicionats pel trànsit i les places acumulen normes que limiten determinats usos. Evidentment, la convivència és necessària i cal respectar els espais comuns. Però també és legítim preguntar-se si, en alguns casos, no hem acabat prioritzant l’ordre per damunt de la vitalitat.

A Torroella de Montgrí, com en molts altres municipis, els infants disposen de pocs espais cèntrics on jugar lliurement. Si un grup de nens vol jugar a pilota, sovint ha de desplaçar-se a zones específicament habilitades o més allunyades del centre. Mentrestant, els espais que tradicionalment havien estat llocs de trobada es van convertint en espais cada vegada més regulats.

Aquesta és la contradicció que em va suggerir aquella escena. Critiquem el temps que els infants passen davant de les pantalles, però alhora reduïm alguns dels espais on podrien relacionar-se, moure’s i jugar. Demanem que surtin més al carrer, però sovint els carrers i les places no estan pensats per a ells.

Els pares tampoc som aliens a aquesta realitat. Les exigències laborals, la manca de temps i el ritme accelerat de la vida quotidiana fan que moltes vegades una pantalla es converteixi en la solució més còmoda. Un nen amb un mòbil és un nen tranquil. Però quan aquesta comoditat esdevé habitual, apareixen conseqüències que després ens preocupen.

El problema, per tant, no és només tecnològic. També és social i cultural. Potser hem anat construint un model de convivència on els infants són benvinguts sempre que ocupin poc espai i facin poc soroll. Però els nens necessiten moviment, joc, exploració, contacte amb altres infants i experiències reals. És així com creixen i desenvolupen la seva autonomia.

Una plaça amb nens jugant genera soroll, moviment i alguna molèstia puntual. Però també genera vida comunitària. Els infants aprenen a compartir l’espai públic i a formar part activa del poble. En canvi, una plaça silenciosa, on cadascú mira la seva pantalla, pot semblar més ordenada, però difícilment és més rica des del punt de vista social.

La qüestió no és eliminar les normes ni convertir totes les places en camps de futbol improvisats. La qüestió és trobar un equilibri. La convivència consisteix a compatibilitzar usos diferents de l’espai públic, incloent-hi els dels infants.

Els pobles que pensen en els seus nens pensen també en el seu futur. Això implica dissenyar espais on puguin jugar, moure’s i relacionar-se amb naturalitat. Implica entendre que una pilota no és necessàriament una amenaça per a la convivència, sinó sovint una eina de socialització.

La fotografia que vaig veure aquell dia era molt més que tres nens mirant el mòbil. Era una invitació a reflexionar sobre quin lloc reservem als infants dins la vida col·lectiva. Si reduïm progressivament els espais de joc i de trobada, no ens hauria de sorprendre que cada vegada passin més temps en entorns virtuals.

Potser és hora d’obrir aquest debat a Torroella de Montgrí. No des de la confrontació, sinó des de la voluntat de construir un poble més amable per a tothom, també per als qui encara estan aprenent a créixer.

Perquè una comunitat que no deixa espai als seus infants corre el risc d’empobrir una part essencial de la seva pròpia vida.