Situada a la plana del Baix Ter, la resclosa d’Ullà és molt més que una simple infraestructura hidràulica bastida al segle XVII. Aquesta presa va néixer originalment per desviar el cabal cap al rec del Molí i alimentar les indústries farineres i arrosseres de la plana. Tanmateix, per a generacions de veïns de Torroella de Montgrí i d’Ullà, la Resclosa ha estat un refugi on el so hipnòtic del «bramador» acompanyava berenades a l’ombra, banys de llibertat i les peripècies de personatges llegendaris. Ens submergim en les cròniques, els records i les històries que fan d’aquest espai un llegat viu del nostre passat fluvial.
Pere Blasi descriu l’entorn de la Resclosa en aquests termes, tot contemplant la plana «mireu a Ponent, la plana hermosa s’hi estén immensa, hi brilla el riu i la resclosa hi brilla com espill emmarcat d’arbreda». (Emporion núm 12, 20-06-1915). El cronista ECOS d’Emporion (núm. 110 de 10-08-1919) ens explica que per la festa major de l’Estartit, Santa Anna, els que podien anaven a la platja de l’Estartit, diu «Els més a la platja; els altres a la resclosa o altre indret de les vores del Ter.» A l’Emporion núm. 232, de 23-07-1933, es comenta que, a l’estiu, la platja de l’Estartit cada dia està més animada però que «Hi ha un altre estament que tira pels banys d’aigua dolça. Cada dia cap-al-tard, i els diumenges a la tarda, hi ha colles fent rotllanes damunt la platja de la resclosa o a l’ombra dels arbres tendres i acollidors de les vores del Ter.» I continua «Torroella, per fi, s’ha retrobat reconciliant-se amb la naturalesa.» I més endavant, a l’Emporion núm 235, es reclama que «el camí del Tamariuà i el de la resclosa, sobretot, es convertirien en veritables passeigs de parc o de devesa que farien les delícies dels vilatans i dels forasters que ens visiten.»
La presència de caravanes de gitanos vora la resclosa era un fet més de la diversitat social d’aquell paratge. Quan arribaven a la zona de Torroella, solien acampar durant un parell de dies a les voreres del Ter, ja fos prop del pont o en el camí que portava a la resclosa. S’instal·laven sota els arbres en el que es descriu com un «miserable campament» per reposar de les seves llargues jornades de viatge «mentres els homes, amb catxassa, entre cançó i cançó, fan trassudament paneretes, cistellets, espanta-mosques…» Emporion núm. 25, 09-01-1916).
Ja més cap aquí, la Mercè Pagès, en el seu article «La resclosa del riu Ter» (Emporion núm 20, 3a època, 20-08-2008), reflexiona sobre la degradació d’aquest paratge. La seva visió aporta un contrast crític entre els records d’infantesa i la realitat actual de l’entorn. Descriu la carretera d’accés com a intransitable i plena de sots, i el camí que abans era encisador ara apareix ple de brossa i malesa. «El que ja no entenc és que la resclosa hagi tingut un abandonament tan gran, una deixadesa tan considerable, com si no fos de ningú, com si ja no se l’estimés. Qui la cuidava abans? Segur que qui ho feia no tenia els mitjans de què disposem actualment.» També recorda haver passat «agradables tardes d’estiu» a la Resclosa, tant de nena com de gran, definint-lo com un dels millors llocs d’esbarjo de la contrada. Rememora detalls com el so del bramador, la font d’aigua fresca i la sorra neta on jugava la mainada «Aquest lloc, que era tan agradable, era freqüentat, els diumenges sobretot, per un bon nombre de gent que hi anava cap al tard, a fer una bonica passejada, o bé per nosaltres, els nens i nenes de Torroella i Ullà, que hi anàvem a fer la berenada i, de passada, a banyar-nos una mica al riu, si més no els peus, o a jugar a la sorra, que n’hi havia molta i era neta, i sobretot a beure aigua fresquíssima de la font situada a tocar del riu, a redós d’uns espessos arbres que li guardaven bona frescor.» I acaba «A la Resclosa hi havíem passat, quan érem nens i quan ens vam fer grans, agradables tardes d’estiu. Era un dels millors llocs d’esbargiment de les nostres contrades, i ara … quina pena.»
A l’article «Quaranta-quatre plàtans» (Emporion 3a època, núm. 74, febrer 2013), Joan Surroca i Sens descriu amb detall les dues línies d’arbres que condueixen cap on es troba el pas del riu Ter. Els defineix com una «frontissa perfecta» entre el sòl urbà i els horts del riu, i com a «sentinelles» que anuncien la varietat de la flora de la zona «plantats per fer l’ombra necessària a diverses generacions de pagesos, botiguers i menestrals que han anat a l’hort a peu i n’han tornat traginant, amb orgull, carretons plens a vessar de verdures i fruites de tots colors. Aquests plàtans estimats són com quaranta-quatre sentinelles que m’anuncien la varietat de flora que aniré trobant camí de la Resclosa: oms, arços blancs, evònims, oliveretes, ailants, saules, xifrers, verns, saücs, pollancres, freixes, nogueres, troanes, vimeteres, desmais, balques, canyissars, sanguinyols, avellaners, acàcies, àcers i moltes altres espècies encara.»
El mateix Joan Surroca, en un altre article, «Pels camins del Baix Ter», Emporion núm. 100, 3a època, abril 2015, descriu les seves caminades constants com una interminable i gloriosa vetllada estival de la seva existència. Per a ell, el camí de la resclosa és el «pròleg introductori amb vistes al Ter i a horts cuidats per gent que sap què té entre mans. Quan s’establirà un premi per reconèixer aquests genials hortolans?».
En Salvador Giralt i Figueres, en una entrevista de Jaume Bassa a l’Emporion núm 107, 3a època, del novembre de 2015, recordava perfectament el 22 de juliol del 1936, dia de Santa Magdalena (festa major d’Ullà), tenia 15 anys. Aquell dia se celebrava un ball a la vora del riu, en una zona d’arbredes i fonts d’aigua fresca situada més avall de la resclosa, ho explica així «En aquells temps, els diumenges i dies de festa era costum que la gent anés a passeig a la vora del riu, tant els d’Ullà com els de Torroella. S’hi estava molt bé, més avall de la resclosa hi havia arbredes, herba fina, fonts d’aigua fresca… L’any 1936, el dia 22 de juliol, que és Santa Magdalena, dia de la Festa Major d’Ullà, hi havia ball vora el riu amb la música d’una pianola de manubri. Cap al tard va venir del poble una dona esverada, tot cridant «ai, vinga, aneu, ha esclatat la guerra!, mireu cap a Torroella, cremen l’església dels Dolors!». Vàrem veure que era veritat, es veia la fumerada… Tothom cap a Ullà.»
El mateix Jaume Bassa, també fa una denúncia de l’oblit i del vandalisme que ha patit la Resclosa. En concret, denuncia les «bretolades» i grafitis fets sobre les inscripcions històriques del 1817 i reclama que, malgrat la manca d’aigua al riu, no s’hauria de permetre l’oblit d’aquestes «pobres pedres nobles» i posa de manifest el contrast entre la vàlua històrica de la resclosa d’Ullà i el seu lamentable estat de conservació. «Reflexions. Pobres pedres nobles», Emporion 3a època, núm. 43, juliol 2010.
Seguim amb una altra explicació de Jordi Bellapart al seu escrit «Obrir Torroella al riu», també a Emporion, núm 125. 3a època, de maig de 2017, on comparteix els seus records com de petit anava sovint a la resclosa: «Fins a finals dels anys cinquanta, Torroella estava oberta al riu. Els torroellencs gaudien de les seves aigües i els diumenges a la tarda, moltes famílies que no podien anar a banyar-se a la platja de l’Estartit, anaven a berenar i a banyar-se a les petites arraconades sorrenques que les aigües del Ter deixaven uns metres més avall del pont o a sota la resclosa. Recordo, de petit, haver-hi anat moltes vegades amb la meva mare i el meu germà.»
Josep Torroella és l’autor d’un article titulat «Espanya en blanc i negre», publicat a Emporion Digital el 19 de febrer del 2021. En el seu escrit, aporta una visió retrospectiva sobre la vida quotidiana durant la postguerra civil, centrada en l’experiència dels infants de l’època. Per a ell i la seva generació, el concepte de llibertat estava íntimament lligat a l’entorn natural de la vila, escriu «La situació política del país era quelcom aliè a la mainada. La llibertat, per a nosaltres, era poder anar a la riera a banyar-nos a la resclosa, a la muntanya a abastar nius de garses o als horts a rampinyar cireres.»
En Joan Massotkleiner, al pregó de la festa major de l’any 2022, (Llibre Festa Major Torroella, 2023) també té un record per la Resclosa. Recorda les anades a berenar al «rego» amb el seu avi, «aquelles amanides de tomata i ceba, amanides allà mateix amb l’ampolleta d’oli que l’avi portava i un canoc amb sal a dins. Anava a beure aigua a la font de la Resclosa i a enfilar-se bramador amunt per intentar agafar els peixos amb les mans.» També recorda que anava amb la canya de pescar fins a la bassa dels Mirallets «i en arribar al safareig de la vila, una remullada de peus».
«Avall de la resclosa, el riu duia poc cabal. Era un lloc ideal per banyar-s’hi. Moltes famílies hi venien les tardes d’estiu. Buscaven una raconada de pedretes fines. Llavors hi paraven les tovalloles de platja i aquells para-sols amb franges de colors i deixaven que els nens juguessin a l’aigua. Jo mateix hi havia vingut amb la mare i la meva germana Clara. També amb els companys del casal d’estiu.» ens explica en Miquel Riera, Emporion Digital de 11-11-2022, «Evocació: el riu, la resclosa». Continua explicant l’existència de la font a tocar de la resclosa «A tocar del salt d’aigua hi havia una font ferruginosa, amb un rajolí d’aigua que s’escampava avall fins al riu proper. El rovellat ho pintava tot de color taronja. L’aigua hi brollava fresca i neta.» tot desitjant tornar-hi a beure algun dia. I el bramador «era un lloc hipnòtic. Sovint, amb els amics, ens passàvem hores contemplant com l’aigua lliscava avall. Un cabal fins feia un moment ben quiet, s’accelerava a tocar el forat prop del mur.»
També cal recordar alguns noms de persones que van tenir un paper important a la Resclosa i el riu. Un és en Pere Roig, conegut com en Peret Barrancot, a qui Pere Blasi anomena «el geni de la resclosa» (llibre festa major de 1930) «la seva barca es famosa en tota la contrada; ell coneix totes les tretes de les carpes, barbs, anguiles, bagres, llisses i demés pobladors del seu reialme». Especial atenció li fa l’articulista ECOS a l’Emporion 230, de 18-06-1933, on explica que la seva antiga barca s’havia tornat vella i inservible i en va construir una de nova, més gran i formosa. La botadura va ser un esdeveniment solemne, es va batejar amb el nom de Cristiana trencant una ampolla de xampany contra la barca, «l’ofereix generosament als concorrents a les berenades de la Resclosa, per a passar-los a l’altra banda de riu».
Un altre personatge era el barquer. Al mateix article Pere Blasi fa una entrevista a en Pau del carrer del Riu; entre d’altres escriu «Hi havia feina sobretot al matí i al vespre: a l’anada i sortida del treball: a migdia travessaven una dotzena de mestresses de casa que portaven la ministra als seus homes. Després sortirem d’hora en hora i a la gent li calia esperar.» Blasi descriu la Resclosa en aquests termes: «La meravella de la resclosa n’origina una altra, excelsa manifestació de la força i de la beutat de l’aigua: el corrent es despenja en la magna cascada del bramador, rebot contra el pedruscam, es reblinca i recorgola en intrincades ondulacions auriolades de finíssim polsim, escumeja blanc i irissat com cabell de goja i canta amb veu formidable una estranya simfonia que sols els vers poetes comprenen i interpreten.»
La història de la Resclosa és el relat d’una relació emocional entre un poble i el seu entorn fluvial. El repte actual és recuperar aquest espai, no només com a monument històric, sinó com un espai de passeig, natura i retrobament social que torni a connectar la identitat local amb la força i la bellesa del riu Ter.
Podeu trobar tots els fragments de premsa en aquest enllaç https://premsahistoricadetorroellademontgri.blogspot.com/p/la-resclosa-dulla.html
