La Resclosa del riu Ter

He anat a veure la Resclosa. Feia molts anys que no hi havia estat i la nostra sorpresa ha sigut monumental. No em refeia de l’ensurt! La carretera és intransitable i plena de sots, per deixar-hi les rodes qualsevol dels vehicles que hi circulen per anar als cuidats horts que hi ha tota vora de la mota. Però avui m’han dit que ara l’arreglaran. Qui té cura d’aquesta carretera? I de la Resclosa? Sembla talment que ens trobem en un lloc del Tercer Món i no a la nostra moderna i pròspera Torroella, o a Ullà, ja que, segons tinc entès, la Resclosa és terme d’Ullà.

Ja no hi ha Resclosa, i el nostre riu s’està morint. De qui és la culpa, de l’ACA, de l’Ajuntament d’Ullà, dels metres cúbics d’aigua que van a Barcelona? No ho sé. Com es pot haver abandonat un lloc que havia sigut tan bonic? Molts anys enrere havia estat un dels indrets més bells de les nostres contrades; anar a fer una passejada fins a la Resclosa era engrescador, i ara s’ha convertit en una mena de bosc intransitable, ple de malesa, de romegueres, de brossa… Fins i tot la poca aigua que hi passa troba barrat el pas pel lloc on sempre havia estat el seu camí. Una cosa era treure el bosquet d’arbre blanc que hi havia des del pas de Gualta fins a la Resclosa, que era molt bonic, amb un corriolet per anar-hi tot passejant, i amb una font d’aigua fresca inclosa, on també anaven a beure i a refrescar-se tots els hortolans de prop del riu, camí de la Resclosa. Però a causa dels freqüents desbordaments del Ter calia que es tragués aquest bosquet per fer-hi la mota que ja tots coneixem. Però el que ja no entenc és que la Resclosa hagi tingut un abandonament tan gran, una deixadesa tan considerable, com si no fos de ningú, com si ja ningú no se l’estimés. Ara s’ha convertit en un lloc desagradable, repel·lent. Qui la cuidava abans? Segur que qui ho feia no tenia els mitjans de què disposem actualment, i en canvi l’hem deixat en aquest lamentable estat d’abandonament. Tant que volem tenir llocs per poder-hi fer boniques passejades a peu o amb bicicleta, passejades que, en aquest cas, fariem entre aquests horts que enamoren, cuidats com si fossin jardins! O potser és que això no és turístic, no és rendible?

Anys enrere el Ter, sense ser un riu cabalós, sempre ens arribava ple i amb un bon corrent d’aigüa quan passava pels nostres pobles. A Torroella ja pràcticament ha assolit el seu destí final. I la Resclosa era un lloc especial… Era bonic veure-hi l’aigua, amb força, saltant la paret de contenció formant una ampla i alegre cascada. Aquesta paret va d’un costat a l’altre del riu, i es podia veure lliurement. L’aigua que hi baixava era recollida amorosament per les roques que suportaven la paret, retenint una mica la seva caiguda i fent-la així saltirona, enjogassada, transparent… Qui recorda el que en dèiem «el bramador»? L’aigua que anava cap al rec del Molí després de la contenció que se li feia per desviar-ne una bona quantitat -ara ja no s’utilitza aquest rec- estava controlada per una comporta per deixar passar la justa que necessitava. Quan no en calia més, l’aigua sortia lliure i sense contenció, amb força, fent un eixordador soroll que es podia sentir des d’un tros lluny de la Resclosa. Això provocava una abundant i blanquinosa escuma que escampava petites partícules d’aigua que et deixaven força remullat si tenies la gosadia d’apropar-t’hi massa confiadament. Aquest lloc, que era tan agradable, era freqüentat, els diumenges sobretot, per un bon nombre de gent que hi anava cap al tard, a fer una bonica passejada, o bé per nosaltres, els nens i nenes de Torroella i Ullà, que hi anàvem a fer la berenada i, de passada, a banyar-nos una mica al riu, si més no els peus, o a jugar a la sorra, que n’hi havia molta i era neta, i sobretot a beure l’aigua fresquíssima de la font situada a tocar del riu, a redós d’uns espessos arbres que li guardaven bona frescor. Sempre ens emportàvem un got per anar a beure l’aigua de la font. El camí era agradable, sobretot des de Torroella, molt més ombradís que el que hi menava des d’Ullà. La carretera no era asfaltada, però això no era cap inconvenient, ja que difícilment hi passaven cotxes, camionetes, o tractors, que són els que aixequen un munt de pols en circular per aquests llocs. Els carros o carrets que s’utilitzaven en aquells temps per anar a l’hort o als camps no aixecaven ni gota de pols.

A la Resclosa hi havíem passat, quan érem nens i quan ens vam fer grans, agradables tardes d’estiu. Era un dels millors llocs d’esbargiment de les nostres contrades, i ara… quina pena.

 

la Resclosa 1935

Los comentarios están cerrados.