Espanya en blanc i negre

Vivim en un món ple de colors, la qual cosa és positiva atès que el color alegra la vista i, segons els psicòlegs, ens ajuda a equilibrar-nos emocionalment. Tanmateix, no sempre ha estat així. Els que vam néixer durant la postguerra civil no recordem una infància gaire acolorida. Aquells eren uns temps molt foscos en més d’un aspecte. En el record dels que vam venir al món a principis dels cinquanta, Espanya era llavors un país majorment en blanc i negre. 

Eren negres molts dels pocs cotxes que circulaven aleshores per les estretes i malmeses carreteres d’Espanya – entre els quals els Cadillac i Rolls-Royce  en què viatjava el Generalísimo per tal d’inaugurar embassaments, presidir desfilades militars o assistir a magnes cerimònies religioses. Negres els uniformes de molts jerarques del règim, hereus ideològics d’aquells feixistes italians que duien camises negres i fesos d’idèntic color.  Negres les sotanes dels capellans i dels seminaristes, els hàbits de moltes monges i d’altres membres d’una Església que exercia un rigorós control ideològic sobre les ments del país. Negres les mantellines, els rosaris, els devocionaris. Negres els vestits de les núvies,  les sabates, les boines, les faixes, les armilles, els tricornis de la guàrdia civil, els uniformes de la guàrdia urbana. Negres els paraigües, els telèfons, els discos fonogràfics, les màquines de cosir Sigma, les planxes de ferro, les cuines econòmiques, el sutge que s’acumulava a les campanes de les xemeneies de les cases que tenien llars de foc.  Negres les pissarres de les escoles, la tinta dels tinters dels pupitres, el paper carbó que els escolars empràvem per calcar, la càmera del fotògraf que, després de col·locar l’aparell sobre un trípode i cobrir-se el cap amb un drap també negre, ens deixava un record en blanc i negre de cada curs escolar que tots conservem. Negre, sobre un fons groc, la silueta del tibat genet de Nitratos de Chile que hom podia veure arreu (a Torroella de Montgrí en tenim un a la plaça del Peix, Pere Rigau oficialment). Negres els cotxes dels morts, els cavalls amb crespons que  tiraven aquells abarrocats vehicles mortuoris, la indumentària de les dones que havien perdut el marit o un fill i que ja no es treien el dol durant la resta de la seva vida.  Negres les siluetes dels toros d’Osborne que, tot circulant per les carreteres de la geografia ibèrica, els automobilistes divisaven en enormes tanques publicitàries emplaçades en  indrets elevats – toros de banyes esfereïdores que, a més a més de promocionar un conyac de Jerez, eren tot un símbol “cultural” d’Espanya.

Eren en blanc i negre les imatges d’Espanya que ens oferia l’inevitable NODO als cinemes abans de cada projecció, els retrats del dictador i José Antonio Primo de Rivera penjats damunt les pissarres de totes les escoles amb un crucifix enmig, les fotografies familiars, les que il·lustraven diaris, revistes i llibres de text escolars. Vèiem en blanc i negre bona part de les  pel·lícules que es projectaven a la gran pantalla (a la petita pantalla, el color no hi aparegué fins als anys setanta). En comparació al negre, a l’Espanya de l’autarquia el blanc tenia una escassa presència. Era blanca la major part de la roba interior, els vestits de la primera comunió de les nenes (i d’alguns nens si vestien d’almiralls o de simples mariners),  les camises de mudar, els mitjons, els mocadors, les estovalles i els tovallons, els llençols, les bates dels metges, l’uniforme del Reial Madrid i els de les infermeres, i altres coses, però no gaires més. 

Érem feliços, en aquella Espanya en blanc i negre de la postguerra civil? Els petits, sí. Si més no, els que teníem les necessitats bàsiques cobertes i sentíem que érem estimats pels nostres pares. La mainada no necessita gaires coses per ser feliç. Si no teníem joguines, ens les fabricàvem. Si havíem de dur roba usada dels nostres germans o germanes més grans, la dúiem sense queixar-nos. Si per anar a l’escola havíem de caminar una bona estona, doncs caminàvem. Havíem arribat al món en una època de gran precarietat i ens hi havíem adaptat. La situació política del país era quelcom aliè a la mainada. La llibertat, per a nosaltres, era poder anar a la riera a banyar-nos a la resclosa, a la muntanya a abastar nius de garses o als horts a rampinyar cireres.

I pel que fa al color, per bé que escassejava, també n’hi havia. Eren de colors les bales amb què jugàvem al carrer, els segells que alguns col·leccionàvem (llavors s’enviaven moltes cartes), les catifes que fèiem els escolars i les dones devotes amb pètals de flors primaverals el Diumenge de Rams,  les banderetes que decoraven els envelats que es muntaven a molts pobles per celebra-hi la festa major,  les il·lustracions d’alguns llibres de lectura, les estampes que ens regalaven capellans i predicadors a fi de despertar-nos una vocació religiosa. Hi havia abundància de color als contes infantils, a les pàgines del TBO, de Cavall Fort,  dels àlbums de Tintín i d’Astèrix i Obèlix  i a les portades d’altres  còmics (El Capitán Trueno, El Jabato…).. També als àlbums de cromos. Sempre recordaré amb nostàlgia la profusió de colors dels àlbums dedicats als continents publicats per Chocolates Torras al llarg dels anys cinquanta i a principis dels seixanta. I encara Vida y color, un àlbum molt pedagògic publicat el 1965  que gairebé tots els escolars col·leccionàrem. S’hi podien aprendre tantes coses! Jo encara conservo aquells àlbums plens de color com si fossin  tresors. Els fullejo sovint perquè hi trobo la infància que un dia llunyà vaig perdre.

Espanya en blanc i negre – amb més negre que blanc. No puc deixar de pensar en aquella Espanya cada vegada  que veig a través de la petita pantalla manifestacions de l’ultra-dreta espanyola exhibint banderes de l’època franquista, les que exhibeixen aquella àguila imperial negra d’ales desplegades de tan mal record per a molts.