Eugeni d’Ors, el principal ideòleg i verbalitzador del Noucentisme

[bs-quote quote=”Ors tenia la convicció que qui dominava el llenguatge controlava la realitat” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Josep Murgades (1951)”][/bs-quote]

[bs-quote quote=”En aquests últims anys les nostres classes dirigents han comès dos grans errors: l’error Verdaguer i l’error Eugeni d’Ors” style=”style-11″ align=”left” author_name=”Josep Pla (1897-1981)”][/bs-quote]

Josep Murgades (Reus, 1951), filòleg i catedràtic de la Universitat de Barcelona,  un dels principals estudiosos del Noucentisme, és l’autor del llibre “Escrits sobre Eugeni d’Ors . Per entendre la seva obra” on  ens ofereix una panoràmica i una anàlisi magnífica del seu pensament,  especialment el de la seva etapa noucentista, la seva figura i la seva obra. Aplega dotze estudis fonamentals. Perquè Ors fou una de les plomes més suggerents i significatives de la primera meitat del segle XX. Ors no fou únicament un ideòleg, sinó també un literat i la seva realització àlgida se situaria en el seu Glosari i en la figura al·legòrica de la “Ben Plantada” (1911), una mena  d’enfilall de poemes en prosa, novel·la filosòfica (símbol de la Catalunya mesurada i laboriosa, discreta i tradicional), obra referencial del cànon de la literatura catalana del segle XX, segons Murgades. 

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954)  –que signava amb el pseudònim  Xènius-, de pare barceloní i mare cubana, però d’ascendència vilafranquina, continua sent un personatge incòmode. Fou sempre un intel·lectual lúcid i agosarat, afí amb el poder, però mai venut al poder, remarca Murgades. D’intel·ligència esmolada, cultura extensa i curiositat inexhaurible, la seva figura és inclassificable.  Xavier Pla remarca la seva pirotècnia verbal enlluernadora. Però la seva figura continua al purgatori, escriu Xavier Pla. El Glosari, aquesta seva gran obra de l’etapa catalana, publicada dia a dia durant gairebé setze anys a les planes de la Veu de Catalunya (1906-1920) –l’òrgan periodístic de la Lliga Regionalista- i Dia Gráfico (1920-1921),  serien com el seu ideari compromès amb la causa liderada per Prat de la Riba. Amb les seves anècdotes (singulars, efímeres) i les seves categories (universals, perdurables), marcà amb la seva empremta tota una generació. Va ser l’indiscutible protagonista del desenvolupament cultural de Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX. Segons Vicenç Pagès, aquestes gloses són encara un referent periodístic internacional, una de les fites de la literatura catalana, un clàssic modern. Murgades remarca el component filosòfic de Hegel (1770-1831) i de Plató ( 427 aC-347 aC) en el pensament orsià.

[bs-quote quote=”Ors és l’escriptor polític  més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle (XX)” style=”style-11″ align=”center” author_name=”Josep Benet (1920-2008)”][/bs-quote]

Cal recordar que el Noucentisme, moviment que substituí el Modernisme, fou un fenomen ideològic i político-cultural, un  projecte integral empès pels nuclis més actius de la burgesia industrial catalana compromesa amb la causa del catalanisme polític i organitzada al voltant de la Lliga Regionalista entre el 1906 i el 1923. Una ideologia necessària per exigir i impulsar una “acció de govern” a càrrec d’una elit emprenedora i il·lustrada. Elit formada pels nuclis més dinàmics de la LLiga i l’equip de col·laboradors  de qui  sabé envoltar-se Prat de la Riba. I Eugeni d’Ors en seria el seu ideòleg. El Noucentisme doncs fou un corrent que formulà models i projectes de fons reformistes per procedir a la inajornable modernització del país. I tot això tenint present que en aquells moments hi havia el poder central de l’Estat hostil a tota pretensió catalanista i un moviment obrer  progressivament radicalitzat abocat a l’acció directa i violenta promoguda per sectors vinculats a l’anarquisme. Ideologia doncs, la d’Ors, delerosa d’acabar amb els mals de la “España Invertebrada” i amb els de la creixent agitació social, segons Murgades. 

El principal verbalitzador o definidor d’aquest projecte fou Eugeni d’Ors,  i el formulà a través del seu Glosari, on anà exposant tota la cosmovisió del projecte a partir dels esdeveniments quotidians. Per a ell, el Glosari equival al Diccionari filosòfic de Voltaire (1694-1778). Malabarista dels mots, fou el gran encunyador de noves paraules, d’eslògans, de supòsits ideològics i de normes morals. Ell encunyà precisament el mot “Noucentisme” el 1906, llavors un neologisme llampant. Es tractava d’aconseguir distanciar-se del segle anterior (el vuit-cents) i  en una sola generació –la noucentista- aconseguir una gran acció transformadora de la societat similar a la de les altres burgesies europees, propugnant valors com el racionalisme, el pragmatisme, l’eficiència, la laboriositat, l’ordre, la feina ben feta, el civisme, la contenció de la instintivitat, la participació activa en la cosa pública, la mesura, el classicisme i el mediterranisme, principalment. Però molt especialment el “classicisme” com una mena d’antídot contra la revolució, com un mitjà de neutralització de la creixent conflictivitat social. I a més a més es preconitzà l’entroncament del present amb un passat medieval degudament mitificat per poder aconseguir un “nou Renaixement”. Cal remarcar que també en són objecte de reivindicació tradicions com el cant coral, la sardana (com a principal referent simbòlic del catalanisme), l’excursionisme i el paisatge,  els castellers i la difusió de l’esperanto. Fou un autor dedicat,  amb paraules seves, a l’ “heliomàquia” és a dir, a la recerca de la llum.

[bs-quote quote=”Necessitam referents que siguin inspiradors, essencials, fonamentals, imperibles” style=”style-11″ align=”left” author_name=”Ponç Pons (1956)”][/bs-quote]

El discurs ideològic orsià defensava una societat urbana ideal, el classicisme d’arrel grecollatina i un sistema de valors amb una ètica conservadora. Segons Murgades, el pensament orsià i el Noucentisme propugnaven una modernitat (en forma d’urbanitat i industrialització) acompanyada d’elements reactius envers les principals ideologies del segle anterior (liberalisme i socialisme). És a dir, una revolució conservadora  des de dalt de la societat catalana.

Però el 1917 mor Prat de la Riba, i la conflictivitat social s’agreuja el 1919 amb la irrupció del pistolerisme blanc. I el 1920 es confirma la “defenestració” d’Ors, injusta i desproporcionada, arran d’una actitud autoritària del president Puig i Cadafalch basada en una concepció moralista i partidista segons la qual els càrrecs de confiança del nou govern que presidia havien de mantenir una ortodòxia cristiana i una vinculació orgànica. El caràcter notablement egòlatra dels dos personatges  i el context de clima de lluita pels càrrecs de govern farà que Ors al llarg de catorze mesos (de gener de 1920 a febrer de 1921) es trobi desposseït gradualment de tots els seus càrrecs institucionals, començant pel de secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans. Impel·lit per la necessitat (ell no comptava amb cap altre patrimoni que  la seva ploma) i per la manca de reconeixement, Ors va reaccionar deixant d’escriure en català, i establint-se a partir de 1923 a Madrid on reprengué el Glosari en espanyol al diari ABC, òrgan difusor de l’espanyolisme conservador i rovell de l’ou de l’anticatalanisme més ferotge, signant “Don Eugenio” i identificant-se amb el règim vencedor de la guerra civil. Morgades diu, però, que tant Xènius com “Don Eugenio” van venir a dir al capdavall el mateix, és l’autor de la mateixa i única gran obra: el Glosari/Glosario.

L’afer va ser sonat.  La ràbia per la seva deserció el 1920 i el traspàs al camp espanyolista fou proporcional a l’admiració que fins aleshores havia rebut. Es considerà una heretgia entre molts catalans, ignorant, però, que quan va deixar la seva trajectòria d’escriptor català tenia ja quaranta anys i comptava amb una obra darrere seu més que considerable. Però també va rebre la impertinència entre els espanyols. 

Murgades remarca que Ors va ser capaç de bastir una proposta retòrico-ideològica que s’adequava igualment als requeriments nacionalistes-reformistes del moment, marc històric  propici als feixismes emergents. Amb projectes de reforma en un principi útils per a tots tres règims successius: la Catalunya de Prat,  l’Espanya de Primo després i el règim de Franco. Va pagar però el preu d’haver de vèncer fortes reticències contra la seva persona i la seva ascendència catalana. La per ell tan anhelada càtedra universitària no li arribà fins al 1953, honorífica, un any abans de jubilar-se. Va ser una figura decorativa del règim de Franco. En els medis literaris madrilenys li deien: Don Eugenio “Dos” -¿…? “- Sí, porque el número uno es Ortega-“ (!). I va ser postergat a responsabilitats intel·lectuals de segon ordre.

[bs-quote quote=”A Catalunya lo més revolucionari que es pot fer és tenir bon gust” style=”style-17″ align=”center” author_name=” Eugeni d’Ors (1881-1954)”][/bs-quote]

Es per això que Ors, aquesta figura cabdal de la cultura catalana, no és apta ni confortable per a mirades sectàries o maniquees, segons Xavier Pla. I cal donar-li el mèrit de ser el responsable màxim de l’impuls que va aconseguir la cultura catalana a l’inici del segle XX, juntament amb altres artistes catalans que s’inscriuen dins l’estètica postulada pel Noucentisme com l’escultor Clarà (1878-1958) i el pintor Torres Garcia (1874-1949), entre d’altres.

Joan Fuster (1922-1992) va ser el primer a defensar-lo, remarcant que havia escrit algunes de les pàgines més elegants i enginyoses de la literatura catalana del segle XX, gosant demanar a la cultura catalana que es quedés amb el millor d’Eugeni d’Ors. No es pot entendre l’assagisme fusterià sense passar per l’articulisme d’Ors, remarca Brugueras.

En definitiva, amb aquest llibre de Murgades, remarca Brugueras, trobem una síntesi del pensament orsià que ens obre portes a formular preguntes per a futures recerques sobre Ors i el noucentisme. Xavier Aliaga diu que Eugeni d’Ors hauria de poder ser abordat sota la consigna clàssica de sine ira et studio. Sense ira, ni rancúnia,  ni neguit i amb tot el coneixement, unes sàvies paraules que provenen dels Annals de Tàcit (56 dC-120 dC). Ni reivindicació exaltada ni encara menys denigració oprobiosa. Cal reivindicar-lo senzillament com a figura cabdal de la vida cultural catalana de la primera meitat del segle XX.

Referències bibliogràfiques

1. MURGADES, Josep. Escrits sobre Eugeni d’Ors. Per entendre la seva obra.17 Obrador Edendum (editorial). Santa Coloma de Queralt, 2019.
2. BRUGUERAS, Jan. “El poder d’una cosmovisió”. El Temps, 5 de maig de 2020, pàg.44-45.
3. PLA, Xavier. “Per comprendre”. El Temps, 30 de juny de 2020, pàg. 44-45.
4. D’ORS, Eugeni. La Ben Plantada. Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Edicions 62, 1980.
5. ARNAU, Carme. “Eugeni d’Ors”. A: La Ben Plantada”. Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Edicions 62, 1980. Pàg, 5-9.
6. PAGÈS, Vicenç. A: Biografia d’un lector: “La Ben plantada. Eugeni d’Ors”. https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/La_Ben_Plantada-Eugeni_dOrs.pdf