Marià Manent

i les seves interpretacions de poesia xinesa

 

Aquests dos volums representen una autèntica fita de la lírica catalana del segle XX.

D. Sam Abrams (1952)

Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), va ser poeta, memorialista, crític i traductor. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1985, fou una de les figures literàries més destacades del segle passat.

Els editors d’Adesiara acaben de recuperar en un sol volum les interpretacions de poesia xinesa de Marià Manent,  publicades prèviament en els llibres L’aire daurat i Com un núvol lleuger,  en una acurada edició i introducció per part del reconegut poeta i crític estatunidenc  Sam Abrams.

L’ ésser humà és el somni d’una ombra.

Píndar (517aC-437aC)

És ben merescut el prestigi literari de les traduccions de Manent de poetes anglosaxons de referència com Coleridge, Keats, Dickinson, MacLeish o Dylan Thomas.

En el volum que comentem hi trobem les interpretacions de Manent a la poesia clàssica xinesa. Aquestes interpretacions  es diuen així perquè són traduccions fetes a partir d’una tercera llengua, l’anglès o el francès, a causa del desconeixement de la llengua original per part del traductor. Per tant són aproximacions poètiques que representen les traduccions més lliures  de Manent , les que s’aproximen més a la seva obra creativa personal. 

A parer d’X, el plat preferit dels cucs és l’ànima dels creients.

Pere Saborit (1961)


La monografia aconsegueix presentar adequadament un conjunt panoràmic i una visió general de la tradició lírica xinesa clàssica i reflecteix la seva varietat, riquesa i diversitat.
L’aire daurat se situa en l’època de joventut del poeta, que va agafar com a referent les versions d’Arthur Waley i es va convertir de seguida en un veritable clàssic de la poesia catalana moderna. Com un núvol lleuger  correspon a l’època d’extrema maduresa humana, intel·lectual i artística del poeta, ens recorda Abrams.

Si la poesia sucumbeix, la societat democràtica estarà liquidada.

Yves Bonnefoy (1923-2016)

Manent  sap evocar en aquesta obra la subtilesa, emotivitat, serenitat, contenció i refinament que són característiques de la poesia xinesa, diu Abrams. David Castillo ressalta que el volum permet llegir o rellegir uns poemes intensos i lleugers que han resistit el pas dels segles, on es canta la família en la llunyania, l’amor, les escenes domèstiques, els objectes personals, així com les flors, les fulles, els rius i la natura. Però també hi trobem temes col·lectius com la injustícia, el dolor callat de cada dia, els inexplicables trasbalsos de la vida. 

Els poetes xinesos, deia Manent, semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge. Versos, en definitiva, amb una austeritat graciosa, una humanitat profunda i tranquil·la, moltes vegades amb reflexió moral i amb una forta impregnació ètica. 

Només el que s’esborra té importància.

Felícia Fuster (1921-2012)


Les primeres mostres de versions xineses en català varen ser fetes per Josep M. López-Picó el 1922 i per Apel·les Mestres el 1925. Serà, però, amb Manent que agafen categoria literària. Diu Sam Abrams que aquesta parcel·la de Manent representa una autèntica fita de la lírica catalana del segle XX. Un punt de partida d’una tradició de recreacions de poesia xinesa en català que seguiran posteriorment altres autors com Josep Carner, Ramon Dachs, Anne-Hélène Suárez, Josep –Ramon Bach o Marcel Riera.

Realment, és quan rellegeixes que hi veus clar

Quim Torra (1962)

Abrams assenyala textualment : “Per a Manent la traducció de poesia era una art que establia ponts entre cultures, universalitzant-ne la catalana. I enriquia la cultura i la tradició literària de la llengua d’arribada, demostrant que la llengua catalana era capaç d’acollir i assimilar les creacions més rigoroses i exigents de la lírica universal”.

Abrams remarca que la monografia serveix també per demostrar la vigència i l’actualitat imperibles de la lírica xinesa clàssica, posant en relleu el pòsit de comuna humanitat que uneix en el fons les tradicions líriques d’Orient i d’Occident, malgrat les aparents diferències. Manent deia que alguns d’aquells poemes que ell interpretava podrien semblar ben bé escrits per Horaci.  

Abrams,  en la Introducció a la monografia, aprofita per reivindicar l’obra literària del poeta, ressaltant que Marià Manent és un autor que necessita urgentment ser recuperat. I cal apartar aquest sonor silenci que envolta la seva meritòria obra des de fa massa anys, escriu.

En uns moments de literatura efímera, de llibres d’oportunitat i de volatilitat intel·lectual, la reedició d’aquesta meravella és un regal que no ens podem perdre. Una joia literària, un diamant poètic d’infinits quirats que tenim la sort i l’oportunitat de recuperar, poder llegir, conèixer i gaudir-ne. Una poesia captivadora, inigualable i sublim.

 

Referències bibliogràfiques.

  1. MANENT, Marià. L’aire Daurat. Com un núvol lleuger  (interpretacions de poesia xinesa). Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams. Adesiara, 2020.
  2. CASTILLO, David. “Defenses de la poesia”. El Punt Avui. 29 de desembre del 2020, pàg. 24-25.
  3. D. ABRAMS, Sam. “El llit mig blanc de lluna”. A: MANENT, Marià. L’aire Daurat. Com un núvol lleuger. (interpretacions de poesia xinesa), pàg. 11-35
  4. LLAVINA, Jordi. “Per a què serveix, un poema”. El Punt Avui, 9 de juny del 2011, pàg 17. 
  5. RIERA, Marcel. Versions de Bai Juyi. LaBreu Edicions, 2013.
  6. IGUAL, Josep. L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017. Edicions 3i4. València, 2020.
  7. SABORIT, Pere. El plat preferit dels cucs. Edicions 62, Barcelona, 1987.
  8. MANENT, Marià. Poesia completa. Edicions 62. Barcelona, 2013

 

 

L’AMADA MORTA

El so d’aquella seda mai més no s’oirà.
La pols ja s’amuntega damunt el marbre clar.

És freda i és callada la seva buida cambra.
A les portes s’apilen mil fulles color d’ambre.

Enyorant una dama tan dolça de mirar,
¿com em voleu aconhortar?

Dinastia Liang (L’aire daurat. Versió de Marià Manent)

EL COLOR DE LA VIDA

Jo voldria per sempre aturar
les colors pàl·lides de l’iris,
i el cristall de la mar que es desfà
i la flama dolça dels lliris; 
i l’ocell, quan el maig és florit,
i aquell salze que mai no reposa, 
l’home errívol al cor de la nit
i el vi trèmul, igual que la rosa.

Fóra una vida ben fidel,
gens marcida de pols ni recança;
un cant de primavera al cor de cada estel:
però que ets lluny, esperança!   

Dinastia Tang (L’aire daurat. Versió de Marià Manent)

AMB LA TONADA  D’ “UNA MÚSICA CLARA I SUAU”

D’ençà que ets lluny, ja mitja primavera ha passat.
Tot el que veig es colga de tristesa.
Giren flors de prunera, amb neu, a l’empedrat:
tot just les escombrava, ha tornat l’escomesa.

L’ànec salvatge noves de casa no em dugué.
Més prims són els meus somnis; la ruta és llarga, estranya.
L’enyorança és igual que al bon temps l’esbarzer:
com més lluny viatgeu, més alt us engavanya.

Lu Iu (936-978) (Com un núvol lleuger. Versió de Marià Manent