Ousman Umar: “Necessito explicar la meva història fins que no n’hi hagi cap altra com la meva”
Ousman Umar (Ghana, 1988) va arribar a Europa amb 17 anys, supervivent d’una travessia d’un lustre que el va portar a recórrer més de 22.000 Km fins arribar a les costes de Fuerteventura i, poc temps més tard, a Barcelona, on va ser adoptat per una família catalana. Umar és el fundador de l’ONG “Nasco Feeding Minds” que té l’objectiu de formar joves ghanesos per tal que puguin ser el canvi des del seu país d’origen. També ha escrit “Viatge al País dels Blancs (Rosa dels Vents, 2019) i “Des del País dels Blancs” (Rosa dels Vents, 2021) on explica el seu periple fins a Europa i reflexiona sobre el racisme, la cooperació o el destí dels migrants que arriben a Europa. El seu objectiu, diu, és que històries com la seva, no es tornin a repetir.
Pregunta: Expliques que la primera vegada que vas sentir a parlar del “País dels Blancs” va ser quan vas veure per primer cop un avió. Però què et va empènyer a l’aventura cap a un món que, en aquell moment, t’era completament desconegut?
Resposta: La curiositat va ser la base, el motor que em va empènyer a fer tot això. Jo sempre faig una comparació: ens situem el segle XVI, en plena pandèmia de la Pesta Negra, quan Isaac Newton va haver de deixar els estudis i tornar al poble. Allà va veure com una poma queia de dalt cap a baix i es va preguntar per què queia en aquella direcció i no al revés. I aquesta curiositat el va portar a voler saber més i va acabar descobrint la força de la gravetat. La curiositat és doncs, una de les eines més importants de la societat però, desgraciadament, la matem des que som ben petits, saturant les criatures amb regals innecessaris. Però allà on vaig néixer, aquesta curiositat la teníem al 100%. Llavors, per què altres nens no ho han fet? Doncs perquè cadascú és diferent, però crec que el que realment em va empènyer va ser la curiositat de saber què hi havia més enllà.
P: Vas arribar a Espanya, concretament a Fuerteventura, essent menor i migrant. Ara se’n parla molt, fins i tot fem servir unes sigles que els acaben despersonalitzant, els MENES…
R: Entenc que hem creat un sistema que necessita encasellar-ho tot. Per tant, un nen, negre i que arriba sol és un MENA. Tot el que està fora d’aquestes caixes, ens fa tornar bojos, fa que no entenguem res. Tot i així, crec que posar un nom a un menor migrant no acompanyat és una mica despectiu i una falta de respecte. El meu pare sempre em deia que si vols que et respectin, primer has de respectar tu. Si posem noms tan despectius a persones o a col·lectius, no els estem donant el respecte que mereixen i, és clar, tampoc hem d’esperar rebre aquest respecte de tornada. Sabem, a més, quines són les conseqüències d’una mala integració, perquè ja ho hem vist a França o a Anglaterra. Hauríem d’aprendre a no cometre el mateix error perquè la mala integració té uns costos molt elevats.
[bs-quote quote=”La mala integració té uns costos molt elevats” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
P: Després del llibre “Viatge al País dels Blancs” has escrit “Des del país dels blancs” que narra les teves vivències després de la teva arribada a Espanya, concretament a Fuerteventura. Quin va ser l’objectiu d’aquest nou treball autobiogràfic?
R: Hi ha moltes raons però començaré per la que més em va inspirar. I és que com a mínim un cop a la setmana arriba una pastera a les Illes Canàries. A principis d’aquest any, hi havia 16.000 persones que havien arribat a les costes de Canàries, va sortir a tot arreu. Jo vaig arribar fa 17 anys, i cada setmana arriben almenys 100 persones.
On són, doncs, totes aquestes persones? Quan vaig anar a estudiar batxillerat, estava sol, era “el negrito”, vaig arribar a la facultat de química de la UB i l’únic negre era jo. Vaig anar la privada, a estudiar ADE, relacions públiques i màrqueting, “el negrito” també era jo. El 2018 vaig anar a fer un màster a ESADE, de 62 persones, jo era l’únic negre. On són els meus companys? Què ha passat? Desapareixen els seus cossos? Un dia em vaig adonar que al costat de casa tinc un supermercat amb tomates polides, molt ben posades, perfectes i a un cost molt baix. Per tenir-les, hi ha d’haver algú explotat i esclavitzat perquè aquestes tomates arribin tan boniques i em costin 50 cèntims. I aquí vaig començar a descobrir on estava aquesta gent.
Però la raó per la qual vaig acabar escrivint no va ser només aquesta, sinó també perquè encara em pregunto com pot ser que un menor no acompanyat sense estudis, sol, vivint al carrer, acabi posant-se una americana? Com passes d’estar al carrer a anar a la universitat? Jo crec que és un miracle i aquest miracle només es pot comparar amb agafar un peix viu, portar-lo a terra ferma i tornar al cap d’uns anys. I la sorpresa és que no només ha sobreviscut sinó que el peix s’ha adaptat al nou entorn.
I el tercer motiu pel qual el vaig escriure és per fer una proposta de canvis en la cooperació per poder portar una ajuda efectiva i eficient.
P: Dius que a Ghana et diuen “blanc” i a Catalunya segueixes sent negre. Aquest fet de no sentir-se ni d’aquí ni d’allà és molt comú en persones migrants. Personalment, com vius aquesta dicotomia?
R: Per mi és un plaer viure entre aquests mons, crec que és una sort! Reconec que vaig marxar negre i he tornat blanc. Crec que ens falta intel·ligència emocional per poder entendre aquestes diferències com una oportunitat i no com un problema. El fet de viure entre dos mons diferents et permet conèixer dues cultures, dues formes de fer, i pots quedar-te amb el millor de les dues cultures. Hem d’estar-ne molt més orgullosos, hem d’aprendre a acceptar-nos, no cal nedar a contracorrent, és malgastar l’energia. Jo me’n sento orgullós, és com si hagués viscut a 3 segles diferents, el XIX, el XX i el XXI a la vegada. Quantes persones poden dir això?
P: Tot i que no és el tema central del llibre, parles del racisme a Espanya. És curiós perquè a vegades ens sembla que el racisme només passa a Estats Units. Com perceps aquest racisme i com l’afrontes?
R: Per mi, el racisme és por al desconegut, por al pobre i una profunda ignorància. Aquesta és una definició del racisme, però penso que el racisme com a tal no existeix. Crec que a vegades confonem racisme amb por al desconegut. Jo també tinc por quan no conec algú. Però el que sí que no comparteixo és la gent ignorant que no són conscients de les seves actituds, aquests sí que em fan por. Perquè si ets ignorant i n’ets conscient, ja tens molt de guanyat. Per això crec que calen escenaris com el que s’ha organitzat a Torroella, ja que ens permeten compartir. Només arribarem a superar aquesta por si ens permetem fer un cafè, conèixer-nos, parlar, intercanviar… Aquesta és la base per canviar la societat i el món sencer.
Als Estats Units porten anys parlant de racisme. Amb el tema de George Floyd, per exemple, vaig veure que moltes persones ho compartien per xarxes socials. Però aquella mateixa setmana hi havia 240 persones immigrants a la Plaça de Lleida que havien arribat per recollir fruita i ningú els donava allotjament. Fins i tot va haver-hi un jugador del Mònaco que es va oferir a pagar-los l’hotel, però ningú volia llogar-l’hi. En canvi, si aquestes situacions venen dels Estats Units, ens semblen molt més greu.
[bs-quote quote=”El racisme és por al desconegut, por al pobre i una profunda ignorància” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
P: Més d’una vegada t’he sentit dir que voldries que la teva història servís perquè ningú hagués de tornar a repetir una experiència com aquesta, però veiem com històries semblants a les teves es repeteixen i moltes, a més, no tenen final feliç. Quines creus que són les claus per evitar-ho?
R: Primer de tot, s’haurien de deixar d’alimentar estómacs i començar per alimentar ments. Jo ho faig amb l’ONG Nasco Feeding Minds (https://nascoict.org/ca/). Occident porta més de 100 anys fent ajuda humanitària a l’Àfrica. L’economista kenià, Dambisa Moyo, explica al llibre Dead Aid, que en els últims 100 anys s’han destinat més de 3 trilions de dòlars en ajuda humanitària. I, tot i així, segons un estudi que va dur a terme Democracy Now, Àfrica és, avui dia, més pobra que fa 50 anys. Com s’explica això? On han anat a parar tots aquests milions d’euros?
El problema és que s’actua a l’Àfrica des d’una superioritat moral, es va allà a explicar-los com han de viure la seva realitat. I aquesta és la raó principal per la qual tots aquests bilions no han servit de res. El canvi real només podrà venir des de dins, depèn dels joves africans. El meu discurs i el de Nasco Feeding Minds va en contra de la cooperació i això a vegades no interessa. Però els joves som el canvi, haurem de ser el canvi que volem veure al nostre entorn. Si no fem res nosaltres, els nostres descendents acabaran passant el mateix que hem viscut nosaltres o pitjor.
Vaig començar la meva ONG amb 12.000€ i fins ara hem ajudat a més de 30 escoles i 20.000 criatures. Des de fa 3 mesos ja tenim 18 persones que són programadores, 5 de les quals treballen per una empresa d’aquí, sense necessitat de creuar el mar ni saltar cap tanca. Jo tinc la fórmula màgica, però només tinc 5 persones treballant. Imagina’t tenint recursos. La solució és a l’origen, no aquí.
[bs-quote quote=”El canvi real només podrà venir des de dins, depèn dels joves africans” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
P: Al llibre, expliques que fins i tot el teu germà, que coneixia el que havies viscut, es va plantejar arriscar-se a fer un viatge amb pastera per arribar a Europa…
R: S’ha d’entendre que jo no anava a Europa, anava al paradís. Crec que ell també ho pensava, i també ho pensen la gran majoria de joves africans que volen arribar a Europa. Però el paradís està dins nostra, a casa nostra. L’autèntic paradís depèn de nosaltres. Si volem anar al paradís hem d’alimentar la nostra ment. Al meu germà li vaig dir que l’ajudaria a alimentar la seva ment, no el seu estómac, i el vaig convèncer perquè es quedés i estudiés.
Ningú que no ho hagi passat es pot fer una mínima idea de què és sobreviure un dia al desert. Tampoc de què vol dir ser negre i viure a Líbia o de no saber nedar i pujar a una pastera durant 48 hores. Després de totes aquestes tortures que vaig viure, no aconsellaria seguir els meus passos ni al meu pitjor enemic. Jo ho he viscut, no soc un cooperant que té teories, conec a la gent, conec el meu germà, conec a la tribu. Crec que soc la millor persona per convèncer-los que la solució està a casa seva, que ho poden aconseguir. El meu germà va ser el candidat a parlamentari més jove del país. I igual que ell, Àfrica necessita més joves formats. Per això necessito explicar la meva història, fins que no n’hi hagi més com aquesta. Jo vaig arribar per complir la meva missió de vida. I el meu propòsit és donar veu a tots els companys que no van arribar i evitar que d’altres morin en aquests recorreguts.
P: Quines lliçons has après dels periples que has viscut fins arribar on ets?
R: Que sempre podem aprendre alguna cosa, fins i tot en la pitjor de les situacions. Hem de fer un esforç per veure la part positiva perquè veure la part negativa és molt fàcil, però si penses positivament, n’acabes traient coses bones. Jo considero que he tingut molta sort perquè en tot moment he fet l’esforç per ser optimista, i és per això que avui soc aquí. L’única cosa que puc compartir amb la gent és que hem de tenir esperança amb la humanitat perquè hi ha molta gent bona, i és cert que la gent dolenta’ fa molt de soroll, però segueixo confiant que hi ha moltes persones que estan disposades a canviar la nostra realitat a millor.
A més de l’ONG Nasco Feeding Minds ara has iniciat el projecte “Corre al País dels Blancs”. Explica’m una mica més en què consisteix.
A la nostra ONG fem moltes activitat per recaptar fons i, l’any passat, la pandèmia ens va castigar molt. Per sort, no hem hagut de tancar cap escola però sí que havíem de trobar altres fórmules per aconseguir ingressos i vam crear el repte “Corre al país dels blancs” (https://correalpaisdelosblancos.com/) que consisteix a reconstruir els passos que vaig haver de fer per arribar a Barcelona, en total, 28.333Km que vaig realitzar en 5 anys. Així doncs, hem creat una pàgina web on cadascú pot decidir acompanyar-me els quilòmetres que vulgui corrent, caminant, nedant o en bicicleta.
[bs-quote quote=”El futur tant si volem com si no, és a l’Àfrica” style=”style-17″ align=”center” color=”” author_name=”” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
En general, tenim molta desinformació de què passa a Àfrica. Tu que estàs molt en contacte amb Ghana, què ens pots explicar d’aquest país?
Ghana es deia inicialment Golden Coast (Costa d’Or) i va ser colònia britànica fins la seva independència, el 1957. Des de la seva independència, mai hi ha hagut una guerra estatal. De fet, l’ONU posa Ghana com a exemple a país a seguir en termes de democràcia. Una vegada em van dir que quan no es parla d’un país africà, això és bona notícia. Ghana no surt enlloc, mai. Perquè és el país més democràtic de tota Àfrica, fins i tot millor que Espanya, Itàlia o altres països europeus.
Ghana és rica en or, diamants, ara han descobert petroli… És el tercer país del món productor de cacau. I tot i així vaig tastar la xocolata per primera vegada a la meva vida a Espanya! En general, l’Àfrica és el continent desconegut, tot i ser el continent més gran del món.
Hi ha motius per l’optimisme a Ghana en particular i a l’Àfrica en general?
Cada vegada Europa s’envelleix més i, en canvi, Àfrica s’està multiplicant. Segons les estadístiques, d’aquí a 50-100 anys la població a Àfrica es multiplicarà per 5,2. Aquesta gent haurà de menjar, vestir, tenir un habitatge i infraestructura per moure’s, i tot està per construir. La mitjana d’edat a l’Àfrica és de 19,5 anys. Hi ha gent molt jove, forta, amb il·lusió, ganes i a més, són molts. El futur, tant si volem com si no, és a l’Àfrica.