En un manual sobre gestió pública del turisme,1el professor Joan Cals, de La Bisbal d’Empordà, que per mi sempre ha estat un referent, introduïa el concepte de desenvolupament sostenible amb una frase que sovint tots hem utilitzat: “aneu amb compte de no matar la gallina dels ous d’or”. Deia que aquesta afirmació no és gratuïta sinó que són molts els casos en què l’explotació turística d’uns atractius determinats s’ha realitzat amb tan poc encert i mesura que els ha malmenat comprometent, així, l’ús i rendiments futurs dels mateixos.
És evident que l’activitat de prestació de serveis als visitants, que tant progrés ha donat a casa nostra, genera uns efectes externs negatius que repercuteixen no només als clients sinó també als ciutadans, a les empreses d’altres sectors econòmics i també a les mateixes empreses turístiques, perdent competitivitat.
De fet, aquesta preocupació pels impactes que generen alguns models de desenvolupament econòmic, va promoure la creació de moviments de resposta de tot tipus. En són exemples la creació l’any 1948 de la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), formada per institucions públiques i ciutadanes amb l’objectiu d’assegurar la preservació de la natura.
El 1961, es va fundar el WWF (World Wildlife Fund), associació sense ànim de lucre amb els mateixos objectius.
Entre el 1968 i el 1972, la UNESCO, a partir d’una conferència sobre ús racional i conservació del recursos, promou el programa MAB (Home i Biosfera) que és l’origen de les Reserves de la Biosfera i dels llocs i esdeveniments qualificats com a Patrimoni de la Humanitat.
L’any 1987, l’informe Brutland fa la primera definició de “Turisme sostenible” (aquell que aconsegueix satisfer les necessitats actuals sense comprometre les possibilitats de les generacions futures).
Els esforços per concretar el concepte de sostenibilitat en diferents àmbits s’han anat desenvolupant en cimeres ben conegudes com ara les de Kyoto (1998) i Paris (2015) sobre canvi climàtic i més recentment, amb l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible.
En paral·lel, el sector turístic també ha seguit aquest procés a través de diferents conferències i amb la Declaració, el 2017, de l’Any Internacional del Turisme Sostenible pel Desenvolupament, amb l’objectiu de sensibilitzar els responsables de la presa de decisions i el públic en general sobre la contribució del turisme sostenible al desenvolupament, mobilitzant al mateix temps a totes les parts implicades per tal que treballin juntes per fer del turisme un catalitzador del canvi en positiu.
Per veure l’impacte que ha tingut aquesta preocupació en els models de vida i de consum, especialment de les societats més avançades, és interessant conèixer els estudis iniciats els anys 90 del segle passat pel sociòleg americà Paul H. Ray, definint un nou model de consumidor que anomena LOHAS (Lifestyle on Health and Sustainability). Un tipus de consumidor que busca activament un model de vida basat en la salut i el benestar, disposar de temps lliure i consumir productes i serveis alineats amb aquests principis. L’any 2006, s’estimava que aquest segment de consumidors generava una xifra de negoci de 300.000 milions de dòlars, que és un 30% del total de consum del mercat els Estats Units. De les categories de productes amb major despesa, destaquen en tercer lloc el transport i el lleure, és a dir, el turisme. Els països amb major presència de LOHAS, a més dels USA, són Canadà, Japó, els països nòrdics europeus, etc.
El concepte de turisme sostenible s’ha anat concretant i evoluciona amb noves definicions que ajuden a donar una visió més integral de com cal gestionar un territori (destinació) sota aquests paràmetres. La primera definició és la de “turisme sostenible” promoguda per l’Organització Mundial del Turisme, que el defineix com “aquell model que té plenament en compte les repercussions actuals i futures, econòmiques, socials i mediambientals, per satisfer les necessitats dels visitants, del sector turístic, de l’entorn i de les comunitats amfitriones”.
Més recentment, s’ha estès el concepte de “turisme responsable”, el qual proposa que els visitants, les empreses i la població local es responsabilitzin activament de desenvolupar un model de turisme sota el lema “Crear millors llocs per viure, millors llocs per ser visitats i en aquest mateix ordre”. Goodwinn H. Cimera de Ciutat del Cap 2002.
Des de fa pocs anys, va agafant més importància el concepte de “turisme regeneratiu”, l’objectiu del qual és que els visitants generin un impacte positiu, deixant el lloc de vacances millor del que el van trobar. Més enllà de no fer malbé, es busca la seva implicació en la regeneració i revitalització activa de l’entorn, entesa en un sentit ampli.
El creixement d’aquesta sensibilitat per part de totes les parts implicades (visitants, empreses i població resident) és cada vegada més evident. Una prova d’això és que entitats de referència del sector a nivell mundial, com Booking o Trip Advisor, anualment fan enquestes sobre la percepció dels visitants en temes de sostenibilitat.
Des d’un punt de vista de destinació, alguns dels instruments indispensables que poden ajudar a orientar l’activitat turística cap a un model més sostenible i responsable són:
- La gestió i valorització del territori, entre els quals són elements clau la planificació urbanística, la qualificació i conservació dels recursos naturals i patrimonials i l’ordenació de l’ús públic dels espais més sensibles.
- L’aposta per la qualitat de l’oferta pública i privada.
- La segmentació i diversificació dels tipus de visitants, per crear propostes d’estada que ajudin a redistribuir-los en el temps i en l’espai.
- L’acollida i atenció als visitants.
- L’establiment d’indicadors que permetin avaluar l’impacte de l’activitat turística en el territori.
La cooperació entre tots els agents turístics i socials de la destinació, així com el treball en xarxa amb altres territoris que tinguin característiques o problemàtiques similars.
