Què es mereix l’Estartit?

Fa molts estius que, de bon matí, entre 8 i 9 més o menys, sol o en companyia, faig una caminada tota vora de platja des del Ter Vell fins a la Gola -o fins a mig camí, depèn de les ganes d’allargar-ho que tingui aquell dia-, després em fico al mar una bona estona, surto, prenc el sol estirat a la sorra o assegut en una banqueta d’un xiringo desert a aquelles hores, em dutxo a la platja mateix i me’n torno cap a casa, a Torroella.

L’any passat vaig seguir la mateixa rutina de sempre, però amb una variant. Passar vora l’aigua per sota del passeig dels Griells s’havia complicat en gran manera. En arribar a les escales que donen accés a la mar des d’aquella urbanització, gairebé no hi havia platja, l’hivern anterior la natura s’havia desfogat, les tempestes havien malmenat el mur del passeig, les onades s’havien menjat la sorra i, segons l’estat de la mar, ja no es podia anar més enllà.

Al passeig s’hi llegia una llarga pancarta: “L’Estartit no es mereix aquesta platja”, i més enllà n’hi havia una altra que feia més o menys: “Recollida de firmes”. Aquelles pancartes m’invitaven a escriure un article a Emporion que finalment vaig deixar córrer, però que ara, un any després, no puc deixar de publicar. Basat en aquella pancarta: “L’Estartit no es mereix […]” hi he posat el títol, una pregunta: què es mereix l’Estartit?

Comencem pel subjecte de la frase: “l’Estartit”. Qui deu ser aquest Estartit que no es mereix no sé què? Els descendents dels 400 pobladors d’aquest barri de mariners d’abans del turisme? Els centenars de nous habitants que hi han vingut a fer negoci després i hi han obert hotels o restaurants d’ínfima categoria, tavernes, snack-bars, cerveseries? Els que s’hi han comprat una segona residència enmig dels pins i les argiles del cap de la Barra o del Molinet o de Roca Maura, o a les dunes i aiguamolls dels Griells o de la Pletera? Els milers d’europeus de nord enllà que vénen cada any a prendre el sol de dia i a divertir-se de nit? Qui és l’Estartit?

I ara contemplem el verb. Què vol dir “merèixer”? Segons el diccionari, és tenir dret -una persona o un grup- a ser recompensat, és guanyar-se el dret a obtenir alguna cosa a causa del seu comportament.

Així doncs, si l’Estartit no es mereix aquesta platja vol dir que els estartidencs, com a grup social, han fet mèrits per tenir una altra platja. Una platja llarga i ampla, ferma, amb bona sorra, al peu de les escales que baixen del passeig dels Griells. Una platja que s’estigui quieteta, que no es deixi seduir per les onades malvades i avaricioses d’endur-se les sorres mar endins, que no s’atemoreixi davant llevantades, garbinades, tramuntanades ni tempestes desfermades. Un platja agradosa, dòcil.

I el desig de l’Estartit, perquè s’ho mereixia, es va fer realitat. Durant l’hivern es van amuntegar tones i tones de sorra nova que la gent admirà durant setmanes quan passejava per l’Estartit i que després es van convertir en la platja tan desitjada, la platja de la urbanització dels Griells que en dret, pels seus mereixements, l’Estartit s’havia guanyat.

Aquest mes de juliol he tornat a les meves pràctiques caminadores matinals per la platja. He aparcat el cotxe al Ter Vell, he passat per davant dels Griells i més enllà cap a la Gola. La sorra s’estenia majestuosament en una bona amplada des de la quieta mar fins al mur i les escales. He passejat per davant de les portes del càmping El Molino que donen a la platja;  per terra he vist escampades moltes llaunes de cervesa, és clar, he arribat abans que el noi que neteja aquests residus; una nòrdica que deu pesar tres quintars fa exercicis que volen ser gimnàstica; un avi descolorit, despullat de pèl a pèl, mostrant titola i pelleringues, s’està posant el banyador… La platja que l’Estartit es mereix.

Atenció, perill. Els dies 10, 11, 12 de juliol la mar és planera, el sol brillant, ni un alè d’aire, ni un núvol… però m’adono que les avaricioses onades van gratant pacientment, a poc a poc, una darrere l’altra. La sorra s’està escrostonant i sembla que ho fa de pressa. Això té mala pinta.

El dimecres 13 torno a la meva rutina. Ha refrescat molt. El cel està ennuvolat. Fa un aire  humit. Ja veig que avui no em banyaré. Aparco el cotxe al Ter Vell, m’acosto a l’aigua. La mar és una mica moguda, la platja plena de bassals, un gavià s’hi remulla les cames i s’aparta discretament quan veu que m’hi acosto. Començo la meva passejada, avui no sé si arribaré a la Gola… Em vaig acostant als Griells, l’aire aixeca una nuvolada de sorra fina, no veig gaire bé, però segueixo caminant. De sobte ensopego amb una visió inesperada. Però això què és? La platja no és la d’ahir! L’escala que baixa del passeig dels Griells va directa a mar! La platja tan desitjada està desapareixent!

Als que m’hàgiu seguit fins aquí faig una recomanació. Rellegiu l’article de l’Albert Llausàs i Pascual “La rebel sorra de Griells”, publicat a Emporion, núm. 104, agost de 2015. Acaba així: “Fa falta molt valor i hi ha molts interessos, però per evitar mals majors cal que veïns, banyistes i responsables polítics de tots els àmbits comencin a afrontar el fet que el problema de la platja de la urbanització Els Griells és, en realitat, un problema molt més extens i que, a llarg termini, per fer les paus amb el mar, només hi ha una solució definitiva possible.”