Ahir a la nit vaig tenir un somni, però no vaig aclucar l’ull. No és una contradicció, perquè fou així, m’explico.
Jo era un nan de gran alçada. Els mirava des de molt en sota però ho feia encara amb una xic de dignitat. Tant era així, que hi havia moments en què em sentia tan gegant com ells.
El nan, jo, s’esmunyia amb les seves diminutes gambades entre els boscos de cames implacables de la gran jungla ciutadana. Allà dalt, en els caps de tots ells, devia trobar-se l’explicació del per què la meva brúixola anés tan boja.
La veritat del tocar de peus a terra, la del sentit comú, la de la vida real, mai sobresurt per si mateixa. Únicament passa així quan des de dalt s’agafa per les orelles per, degudament passada per la cosmètica del màrqueting de les coses públiques, se la posa en escena com si hagués estat allà des de sempre. Però no, mai no ho agafen tot, sinó la part que més convé.
Nan, “El ciutadà”, estava -en el meu somni- perdent la memòria, ja no es recordava dels principis ni dels valors, d’aquella línia que separava el correcte de l’incorrecte i… el que era pitjor, no aconseguia endevinar com serien les coses l’endemà.
Se sentia sol però sabia que ell no era l’únic, perquè allà dalt, en els caps d’aquells prohoms de major altura i cultura que la seva, s’estava tornant a separar el convenient de l’inconvenient, s’estaven reinventant les regles, les que ell i els altres nans haurien de complir amb convicció encara que no les entenguessin.
– ¿No ha fallat el sistema? – Va preguntar en el meu somni un lil·liputenc imprudent i llengut que s’amagava sota un banc de carrer perquè no el trepitgessin les enormes botes dels prohoms.
Anava a contestar-li, però vaig sentir apropar-se l’ombra d’una sabata, que del taló a la puntera em doblava en alçada, i començava a aixafar-me… no vaig poder veure res més perquè tot era un somni que talment semblava real.
Que dormin vostès bé aquest estiu.
Fins a la propera trobada!
