Mossèn Francesc Viver i Puig
Mossèn Francesc Viver i Puig neix a Torelló el 16 d’abril de 1876. Els seus pares eren Francesc Viver i Vila, de Sant Esteve d’en Bas, i Maria Puig i Roure, de Sant Feliu de Pallerols. Al cap de poc temps la família es trasllada al poble natal del pare, on, l’any 1879, neix el seu germà Antoní que compartiria amb ell les vocacions religiosa, patriòtica i literària. De ben jovenet ingressa al Seminari de Girona, on s’inicia en la seva vocació literària. Les seves primeres obres es publicaren en diverses revistes gironines.
Des de la seva ordenació, el 21 de setembre de 1901, fins al 1903 quedà adscrit a la parròquia del Carme de Girona. El 1903 és nomenat vicari de Sant Jordi Desvalls. El 1904 queda adscrit a la parròquia de Sant Fèlix. L’any 1907 és nomenat ecònom de Vilafreser i el 1908 és enviat a Sant Feliu de Guíxols, com a capellà de les Vetlladores. El 1913 rep el nomenament de capellà de l’Hospital de Torroella. Un cop arribat a la vila, contacta amb Pere Blasi, Josep Castells, Eduard Viñas i d’altres, al costat dels quals dóna un gran impuls a la vida cultural vilatana; i a la parroquial, sobretot en la famosa Escuela Dominical, en la qual exerceix un intens apostolat amb la gent menuda. Encara avui, els supervivents recorden les sessions de llanterna màgica, els contes d’en Massagran, les obres de teatre, etc.
L’any 1914, el seu germà Antoní, afectat de greu malaltia, ve a viure a Torroella al costat de Mn. Francesc i de la seva mare, fins que el 30 de juny, la germana mort corporal li obrirà les portes de l’eternitat. Dos anys més tard, Mn. Francesc recollí en un quadern gran part dels versos del seu germà.
Amb l’esclat de la Guerra Civil la vida de Mn. Viver, com la de tots els capellans i religiosos, es veié seriosament amenaçada; per això, un petit grup de persones, alguna vinculada estretament amb el comitè antifeixista, conscients de la vàlua d’aquest mossèn que s’havia guanyat l’estimació de tot el poble, l’acompanyaren fins a Torelló i l’entregaren al comitè d’aquella població amb l’encàrrec que el respectessin; encàrrec que observà escrupolosament. No obstant, ell es dirigí a casa de la seva família, on l’acolliren i mantingueren ben amagat fins al final de la guerra.
El mes de març de 1939 s’incorporà novament al bisbat gironí i fou enviat a Gualta. El juny del mateix any tornà a Torroella a col·laborar, com a vicari, amb el nou rector Mn. Josep Garrido, que substituí l’assassinat Narcís Camps. Entre el 1945 i el 1951 es féu càrrec de la parròquia de l?Estartit. De l’estiu de 1951 fins al gener de 1955 visqué retirat al servei de la comunitat de Clarisses de Torroella. I el 2 de gener de 1955, després de tota una vida de salut força precària (havia estat intervingut quirúrgicament en diverses ocasions), feu el pas a l’eternitat.
Durant tot el temps de la postguerra continuà conreant la poesia, ara, però, en català i/o en castellà, indistintament. En una ocasió deia a un amic de confiança: “És trist haver de parlar i d’escriure en castellà, però, tu, els nostres ens buscaven per matar-nos”. En la seva joventut havia rebut classes de dibuix de Prudenci Bertrana, el qual anys més tard escrivia, referint-se a Mn. Viver: “Un exemplar de capellanet, secardí, vibrant, idealista, bel·licós. L’ardor de cristià i de patriota semblava haver-li liquidat el greix i la carn i convertit en brases el seu cor. Tenia la cara llarga i punxeguda, la pell resseca i biliosa i se li encastava als ossos talment que, a través d’ella, es podien estudiar els relleus, les anfractuositats, i les apòfisis amb tota comoditat i exactitud. Les dents mal posades, negres de tabac, deixaven veure llurs arrels dintre unes genives fungoses a punt de rajar sang. Semblava dèbil, però per defensar Déu i Catalunya els seus pulmons rugien, el seu braç zigzaguejava i els seus ulls llampaven”.
Festa Major
Oidà! la Festa major arriba
tan esperada de xics i grans;
tota la vila devé mes viva;
surten a prendre l’aire els gegants.
Damunt la prosa fulgurant, bella,
surt la bandera de Sant Genis,
noble, valenta, de sang vermella,
crit de batalla, cèlic somrís.
La gent pul·lula com les formigues, carrers i
places omple de brogit,
brogit de joia, de veus amigues,
res de cabòries, pressa i neguit.
Miniatura barcelonesa:
concerts, balls, cines, gent a vessar,
la nostra vila; per amb franquesa
i alegre vèrbola de l’Empordà:
En cada casa, com a penyora
de polidesa i tradició,
amb aire alegre triomfal s’arbora,
enllaç d’afectes, el bon porró.
I seriosa nostra sardana
la gent de fora, parents i amics
i els de la vila, digna agermana
joves i avis, pobres i rics.
Mireu: s’aixeca ja la cortina
d’aquest teatre d’il·lusió
que es nostra Festa; foraster vine
que tot és musica, joia i color.
Torroella, agost 1930
