Les conclusions del Consell Europeu celebrat el 21 i 22 de juny a Brussel.les han tornat a situar la UE en el camí adient, donat que s?ha arribat a un consens per a l?elaboració d?un nou tractat, que haurà de substituir la non nata Constitució europea. El que es tracta ara, és que aquest acord permeti establir les regles de joc en clau europea. Cal establir un camí prou ample -una autopista, en termes de trànsit, és el que es necessita- amb la finalitat que els vint-i-set estats de la UE s?hi sentin còmodes.
La UE deixa de banda dos anys d?incertesa, provocada per la resposta negativa en els referèndums de França i Holanda de 2005 i per la falta de consens, dos anys abans, a l?hora de posicionar-se davant la guerra d?Iraq. La veritat és que aquests fets no s?han superat del tot, de manera que cal entendre l?acord de la cimera de Brussel·les sobre el nou tractat com un consens de mínims. De fet, va estar a punt de fracassar a causa de les exigències, per diferents motius, d?Holanda, Txèquia, el Regne Unit i, sobretot, de Polònia. Varen caldre llargues hores de persuasió i negociació, i el bon treball d?alguns líders, com la pròpia Merkel, Sarkozy, Zapatero, Juncker i el mateix Blair, per arribar a consensuar un text que, per altra part, manté l?essencial que hi ha a la Constitució europea. Això si, rebaixant, millor dit, traient, aspectes emblemàtics i identitaris com és la bandera o l?himne, que es faran servir, però que no constaran formalment en el nou tractat.
Així, la UE ha salvat els mobles, però no estic segur que hagi superat les tensions. Tant de bo que sigui així, però veig aquest acord com una sortida endavant que permet seguir avançant. De fet, però, això sol és molt important, ja que l?alternativa era la crisi i la paràlisi. En aquest nou escenari que s?obre per a Europa, és important que els estats que estaran al capdavant de la UE, com Portugal l?1 de juliol, aconsegueixin, a més d?avançar en el redactat i l?aprovació del tractat, també generar un entorn de confiança i diàleg que permeti apropar posicions entres tots els estats de la UE, però especialment entre els que estan més escorats en els seus plantejaments.
Entenc que la majoria de mandataris europeus sabien que no hi podia haver un fracàs a la Cimera i també saben que el futur passa per la col·laboració entre els estats i la integració europea, ja que les posicions estatals només condueixen a la pèrdua d?influència. Entenc que Merkel, Sarkozy i d?altres líders veuen que la manera que els europeus tenim de ser presents i tenir capacitat d?influir en el concert mundial passa per anar junts i la fórmula ja la tenim, és la Unió Europea. Esperem que l?acord in extremis esmentat, sigui, com ha passat altres vegades, l?inici d?una etapa de dinamisme en clau europea. Si és així, serà una bona notícia per als ciutadans europeus i serà una fórmula per fer créixer el sentiment europeista i la implicació ciutadana, que bona falta fa.
