Introducció.
Tots hem vist algun dia aquestes criatures silvestres de dues potes, dues ales, una cua i que acostumen a passejar-se fent saltirons.
En aquest món tan artificial en què vivim, els ocells, moixons, o “dinosaures actuals” -segons alguns científics-, sovint ens passen desapercebuts.
Aquí va el meu petit homenatge, fent-los protagonistes d’aquestes reflexions que, tal vegada us evocaran alguna vivència pròpia, doncs són essers meravellosos amb qui compartim el planeta.
La primavera.
Avui he trobat un estol de cardines a la feixa del blat. Que maques que són les cardines!
Crec que és l’ocell que més m’agrada. Potser serà perquè una d’aquestes petites aus ens va acompanyar als meus pares, àvia i germans, en els nostre viatge d’emigració.
Vam estar pendents durant tot el camí que tingués prou aigua i que la calor no l’afectés. Era un més d’agost calorós i en aquells trens no hi havia aire condicionat.
El viatge va ser molt llarg. Després, en aquell nou i estrany món, va ser una mica com el meu germà petit que no vaig tenir mai.
També, a la feixa del blat, he descobert una clapa de violetes silvestres. Espero que continuïn ben camuflades i que ningú que les trobi se li acudeixi arrabassar-les.
Que bonica és la natura! Ja se sent arreu la primavera!
Moral
Avui m’ha cridat l’atenció una cadernera cantant des d’una branca del til·ler.
M’he quedat immòbil mirant-la atentament. Aviat ha vingut un pardal. S’ha plantat al davant, s’han mirat i el pardal ha fet com si perseguís a la cadernera. La cadernera ha marxat i el pardal al darrera.
-No m’agraden els pardals! He pensat.
I he pensat que per aquesta generalització podria començar el racisme. En el meu discurs moral el racisme no és bo. Alguna cosa no ha funcionat.
Rebobino.
-No m’agrada el que ha fet aquell pardal. Ara sí que el meu discurs moral em dona el vist i plau.
(Diuen que cada vegada hi ha menys pardals).
Pit-roig
Quan ja estava plegant de “fer paret” ha arribar un pit-roig i s’ha quedat mirant-me a poca distància, a d’alt d’una branca.
Era aquella hora en què acostumen “a passar coses”: el sol es pon, els cels es dibuixen espectaculars, la llum té una intensitat especial, els colors destaquen nets i lluents, etc.
Amb el pit-roig he estat conversant una bona estona, tot i que ell no deia res i jo tampoc, però ens miràvem i pensàvem coses transcendents en el nostre món interior. -No sé si el pit-roig té món interior-
És un ocell molt confiat i en cap moment s’ha mostrat espantat. M’ha fet una bonica exposició dels seus perfils i unes quantes salutacions amb aquell gest d’ajupir el cap i donar un cop de cua a l’aire.
Em fa gràcia com li destaca l’ull tan rodonet i gran en comparació del seu cap, i tot ell il·luminat per la llum del sol ponent. S’estava exhibint davant meu com una estrella a l’escenari.
Quan li ha semblat, ha saltat cap a la tanca metàl·lica amb una punteria excepcional, i s’ha col·locat directament en un dels quadradets que és just de la seva mida. Després a terra, allà on jo he estat treballant, i després a l’altre costat de la tanca, tot completant un semicercle al meu voltant.
Aquest pit-roig m’ha transmès pau interior.
