Espanya s’ha caracteritzat per ser un dels països amb més atur, tant en èpoques de bonança com de crisi. Una interpretació que s’ha estès és la de fer creure que la causa és un mercat de treball massa rígid, que fa difícil acomiadar treballadors, la qual cosa protegeix massa els que ja en tenen.
Però aquest argument ignora que si l’oferta de treball no s’incrementa, l’eliminació de contractes només servirà per canviar les cares dels contractats. Els empresaris acomiadaran els més grans, possiblement amb sous més elevats i donaran ocupació als seus fills amb sous molt més baixos. Però si no es posen a l’abast més possibilitats de treball, el nombre d’ocupats serà el mateix. L’ única cosa que s’haurà aconseguit és rebaixar els salaris.
Aquesta, resumida, és una de tantes reflexions que el professor Vicenç Navarro, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i professor de The Johns Hopkins University, fa en un dels seus escrits sobre el Pensament Crític: “Per què Espanya té un atur tan elevat?”. I segueix amb la seva reflexió aportant dades: “Espanya va ser durant molts anys (durant el període del boom econòmic, estimulat per la bombolla immobiliària) el país de la UE-15 que va tenir major tassa de creixement de llocs de treball, per després, durant la recessió, tenir la tassa més alta de destrucció”. Sembla, doncs, que en aquest país es creen i es destrueixen llocs de treball molt fàcilment. Els països de la OCDE, en els quals la desocupació ha crescut més durant la recessió, han estat EEUU i Irlanda, que són els països que poden acomiadar més fàcilment. Espanya els ve al darrera en el tercer lloc, amb la tassa de desocupació més gran dels països de la OCDE, el grup de països més rics del món i forma part dels països amb menys llocs de treball per mil habitants de la UE-15 (396), juntament amb Grècia (373) i Itàlia (380).
El professor Navarro torna al seu pensament crític, fent notar que en aquests països hi ha un gran dèficit en el sector públic. A Espanya només un 9% de la població adulta hi treballa, en tant que el promig de la UE-15 és del 15% i el de Suècia és del 25%. Si a Espanya tinguéssim la mateixa tassa d’ocupació pública que Suècia, tindríem uns 5 milions de llocs de treball més. Que és pràcticament el nombre d’aturats actuals.
És clar, immediatament sorgeix la pregunta: com es pagarien aquests llocs de treball? El professor ens dona la resposta: “Bàsicament de fons públics, incrementant els ingressos de l’estat, avui per avui, els més baixos de la UE-15 (34%). El promig de la UE-15 és d’un 44% i el de Suècia és del 54%”.
Segurament que el problema no és que Espanya no tingui fons. El que passa és que l’estat no els recull. Tornem a allò que molta gent pensa: no és que a Espanya no hi hagi diners, és que estan mal repartits. En aquest sentit Vicenç Navarro dóna les següents esgarrifoses dades: El frau fiscal arriba als 80.000 milions d’euros i aquest es concentra en les grans empreses, en les grans fortunes i en la banca, responsables del 72% del frau fiscal.
Tot això ens porta a la reflexió del perquè aquestes evidències es silencien als mitjans de comunicació i persuassió del país. Els interessos dels influents poders econòmics, que dominen també el poder polític, fan que la percepció general que ens imposen ens faci creure que tot s’arregla baixant el dèficit avui per demà, amb retallades bàsicament dels serveis que el ciutadà normal necessita, que la rigidesa del mercat laboral sigui la culpable de la manca de llocs de treball, que els sindicats són els còmplices de la crisi i que l’afebliment del sector públic és imprescindible per sortir-ne.
Llicenciats en història, filologia, física, enginyers de camins, canals i ports, biòlegs, metges, educadors, investigadors, i tants i tants professionals excel·lentment preparats, que difícilment poden trobar cap feina si no els la proporciona el sector públic o empreses concertades, estan a l’atur o amb l’espasa de Dàmocles a sobre, a punt de quedar-se sense feina. I així anem en aquest país, o més ben dit en aquesta societat en la qual no s’albira cap alternativa. No sé si aquestes reflexions del professor Navarro són massa ingènues, però crec que és bo que algú ens estimuli a fregar-nos els ulls, obrir-los de nou i que comencem a mirar-ho tot d’una altra manera.
