“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
El Baix Ter és un bé de Déu, una terra fèrtil, producte de l’al·luvió vessat pel riu durant mil·lennis. Des de fa molts anys també, l’home hi ha construït desenes de branques de regadiu que porten l’aigua a l’últim racó de la plana. Actualment, al marge esquerre, els regadius són soterrats, s’ha guanyat eficiència i s’han reduït totalment les nombroses pèrdues d’aigua, però s’han perdut aquells canals de frescor per on l’aigua arribava als camps. Uns fils d’aigua de llarga capil·laritat que trescaven a dreta i esquerra per portar la vida fins a l’hort més petit.
Una de les feines als estius, quan treballava ajudant el pare, era anar a regar. Agafava la Vespino i tirava avall cap a les Misseres, cap a la Barraca o cap al Mas Ferrer. A regar no s’hi podia anar qualsevol dia, calia respectar uns rígids torns per zones i sèquies. Un home, el guarda aigües, s’encarregava que tothom complís, des de Verges fins a la gola del riu. Tot i això, més d’un cop, sobretot en camps més allunyats de la branca principal, et podies trobar d’arribar a lloc i que no baixés aigua. Algú havia desviat l’aigua curs amunt. Llavors calia tornar-hi més tard o, fins i tot, de nit o de matinada. Abans de deixar les pomeres assedegades o arriscar-te que el blat de moro no agafés alçada.
M’encantava anar a regar. Encara sovint enyoro caminar descalç entre les regues, amb l’aigua al turmell i els peus clavant-se en la terra molla. Era una feina que, a més, em permetia estones de repòs, com quan m’estirava a l’herba sota un gran bedoll que hi havia a les Misseres o a recer dels xifrers del camp de la Barraca i m’endormiscava o llegia un llibre o un còmic mentre mantenia un peu a la rega. Quan notava que l’aigua em mullava el peu, sabia que ja havia arribat a cap i que calia girar-la cap a les següents regues. Llavors, agafava el xapo, una aixada més ampla que el tràmec ordinari, tapava l’entrada a les regues ja xopades, desfeia la petita presa que havia aixecat al ramal de distribució i permetia així que l’aigua corrés avall per la terra encara seca. Sovint em quedava fascinat observant com l’aigua avançava a poc a poc per la rega i s’enduia avall, primer dissimuladament i després amb més força, les fulles i branquillons que hi havia. Fins i tot, el corrent arrossegava algun petit insecte despistat. Em sentia un petit heroi caminant entre les llargues files de blat de moro, sobretot quan, a mig estiu, aquest ja era molt alt i no podies veure-hi més enllà. Quan sortia al final de la rega, notava un cert alleugeriment, respirava a fons i fitava el cel per veure si encara es mantenia el dia i al vespre podríem anar fins la platja a capbussar-nos amb els companys.
