“Déu? No el tinc a la butxaca. L’estic buscant.” Aquesta expressió tan sàvia és de l’historiador i monjo montserratí Hilari Raguer, que porta més de seixanta anys al monestir, meditant i cercant. Està a les antípodes d’aquells que han trobat tota la veritat i que desqualifiquen els qui no veuen les coses de la mateixa manera. D’integristes, n’hi ha arreu i també hem de qualificar així els ateus que no permeten més visions vàlides que les seves. El dret a l’expressió del pensament i el deure de respectar el dels altres és per a tots igual.
L’ésser humà cerca explicacions al misteri i comportaments ètics des de la prehistòria i ho fa mitjançant camins diferents, normalment de manera organitzada a través de les religions. Però la religió no té el monopoli de l’espiritualitat, ni totes les religions són teistes, tot i que ho són la majoria. Hi ha qui per cercar millor el que anomenem “Déu” (sense que hi hagi dues interpretacions iguals sobre el significat d’aquesta paraula) no té més remei que allunyar-se de les formes organitzades que són les esglésies, algunes, com la catòlica, tan adulterades respecte a la voluntat original del seu fundador.
L’estat de coses actual afavoreix el pluralisme, encara que les formes de viure el fet religiós les podem resumir en dues grans opcions. La primera, a la defensiva, fent una lectura textual d’un Llibre revelat; aquells que pensen així no dubten mai perquè la fe és saber, la ciència queda supeditada al que diu el Llibre. Relativitzen la llibertat, la justícia i els drets perquè tot el que hi ha i el que passa és voluntat de Déu. La segona, oberta a la part de veritat de les altres expressions religioses, defensa que les manifestacions espirituals de la persona humana del segle XXI necessiten un llenguatge i unes explicacions que estiguin d’acord amb el temps. És un intent d’interpretar un missatge de manera raonable. Com molt bé diu el teòleg i biòleg Ramon M. Nogués: “La interpretació avui necessita més cultura que tutela.”
En el nostre àmbit geogràfic és l’Església catòlica la que encara domina de manera predominant el paisatge religiós i gaudeix d’un fort poder temporal. El Concili Vaticà II dels anys seixanta del segle passat va ser una temptativa de posar-se al dia, de diàleg i d’obertura. Però els documents aprovats en el Concili no significaven el lloc d’arribada, eren el punt de partida. Des de Roma no hi ha hagut coratge per aprofundir, per caminar endavant, i s’ha preferit el tancament, afavorir el fanatisme i la pràctica de la irracionalitat. Per mantenir la complexa xarxa de poder mundial el Vaticà s’ha decantat pels moviments neoconservadors més tronats i pel nomenament sistemàtic de bisbes obscurantistes, encarregats d’apagar qualsevol brot profètic i veritablement evangèlic. El Vaticà, sabent-ho o no, ha deixat de ser cristià perquè si Jesús tornés, crec que repetiria l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple. Ha deixat de ser catòlic perquè no pot ser religió universal la religió que només escolta els fonamentalistes i que silencia les veus que, junt amb la d’altres de tradicions religioses diverses i amb la dels agnòstics i ateus oberts, volen transformar honestament la realitat injusta d’avui. Els grans fundadors no visqueren amb gaires maldecaps institucionals; en canvi estigueren prop dels petits i dels oblidats per part dels poderosos i dels “religiosos” del seu temps.
