El 14 d’abril fou el Dia de la República. El dia que l’any 1931 fou proclamada la Segona República Espanyola i el dia que el President Macià proclamava la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques.
Una efemèride que el poeta Mn. Francesc Viver anunciava solemnement amb els versos: “El rei és fora, el rei ara soc jo.” Tot i que hi han hagut algunes concentracions de republicans, sobretot a les grans ciutats, avui aquesta commemoració passa força desapercebuda, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Temps enrere, després de la dictadura, a Torroella no hi faltava l’oneig de la bandera republicana a dues balconades, al balcó del Dr. Reñé i al de ca la Pilar Cabratosa. Avui, només oneja el de ca la Pilarín.
És oportú parlar ara de república? Fixeu-vos que ni els líders polítics independentistes catalans més radicals en parlen massa. No sé si aquest selecte Consell Assessor per a la Transició Nacional, promogut pel President Mas, gosarà fer-ho, i si en les seves directrius hi figurarà clarament que una Catalunya independent ha de ser republicana. Seria bo que així fos per tal d’evitar que, amb l’excusa de facilitar pactes que tothom reclama, a algú li passés pel cap proposar la infanta Cristina com a reina del nou regne de Catalunya i així trobar en la Corona un bon aliat cap a la independència i facilitar després la continuïtat de les bones relacions diplomàtiques amb el Regne d’Espanya. Sortosament, els escàndols que envolten la filla de rei d’Espanya fan que aquesta, irònicament suposada proposta, quedi totalment descartada. Deixeu-me apuntar, però, que no fa pas gaires anys, no cal anar als temps dels víkings, simplement a principis del segle XX, els noruecs iniciaren el procés per aconseguir la seva independència del Regne de Suècia, i en aquest procés varen proposar al monarca suec Òscar II que el seu fill més jove es fes càrrec de tro de Noruega. L’oferta fou rebutjada pels suecs. Aleshores, abans de pensar en la creació d’una república, l’oferta es va presentar al príncep Carl de Dinamarca. Aquest príncep estava casat amb Marvel de Gal·les, filla d’Eduard VII, rei del Regne Unit. El príncep va acceptar ser el primer monarca del nou Regne de Noruega i això, tal com segurament estava previst, va proporcionar excel·lents relacions familiars i diplomàtiques entre els dos països, que van propiciar el suport d’un poderós aliat cap a la independència de Noruega, aconseguida l’any 1905 i que encara continua vigent. Això és història i al recordar-la no ho fem per posar exemples a seguir.
Estem en crisi. És una realitat inqüestionable. La crisi social està arribant a uns límits insostenibles per les classes socials dels més febles i ens fa la sensació que ens arrossega també cap a una crisi política. Apareixen moviments, noves forces amb propostes més extremistes, cap a un i altre costat, sovint d’un populisme fàcil que atrau seguidors en desacord amb l’actual sistema i àvids de canvi.
El que va produir la crisi que va conduir l’any 1931 a la II República fou una enorme debilitat de la institució monàrquica. Alfons XIII va abusar dels seus privilegis i es va posar clarament en política de manera partidista. Avui el seu successor, el rei Joan Carles I, encara no ha donat cap pas en fals que el delati d’haver sortit de les seves funcions institucionals, però actuacions privades i un munt d’escàndols en el seu entorn familiar han fet decaure el seu prestigi als nivells més baixos del seu regnat i és un factor que incrementa la crisi.
La Constitució declara la monarquia, el rei, símbol de la unitat i permanència de l’Estat. És evident que en el camí cap a aconseguir un estat català sobirà, aquest pot ser un entrebanc de pes. Símbol que es transmet per via familiar, cosa que fa que, encara que sorgeixin tímides veus que pretenen obrir el debat de la successió, això no minoraria legalment el problema.
Amb la monarquia pel mig serà difícil trobar camins que permetin un pacte que suposi el trencament de l’estat amb la seva concepció actual. La reconeguda funció del monarca en el moment de la transició ja està caducada. Amb la monarquia no tots som iguals davant la llei i en aquests moments difícils aquest és un factor d’augment de la crisi que fa reclamar una refundació de l’estat. Una refundació que de forma pactada pogués formular un nou concepte de la realitat de l’Estat espanyol i que reconegués el dret a decidir dels seus pobles.
Això no és fàcil, no es fa en quatre dies, i amb la correlació de forces a l’Estat en el moment actual ens atrevim a qualificar com una quimera. Com deia Joan Majó fa uns dies en una entrevista, a la independència, només s’hi arriba per un procés pactat o a través d’una guerra. El pacte és molt difícil i el de la guerra (Masó es va afanyar a clarificar que no es referia a una guerra de les armes, sinó a una guerra en el sentit modern), ja ha començat (recursos que no arriben, atacs a la llengua i a persones representatives d’institucions catalanes, postures intransigents). Una guerra sotil, no declarada, que pot allargar la crisi fins a un punt que no sigui assumible per gran part de la població que la patirà.
Arribat aquest punt, tornem al principi: recuperem un debat seriós i pausat sobre monarquia o república, sobre les contradiccions de la monarquia envers els drets i les llibertats de les persones i sobre el reconeixement de la realitat d’Espanya. Tenen sentit encara avui les paraules del President Macià aquell 11 d’abril de 1931?:
“En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat, enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”
