Poc abans de presidir la multitudinària VII Missa de les Famílies a la plaça de Colón de Madrid, amb motiu del dia de la Sagrada Família, el cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio María Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola, reelegit l’any 2011 per un quart trienni –ho serà per quinzena vegada?–, va concedir una entrevista als periodistes F. Maruenda i J. Beltrán, que es va publicar en el diari La Razón del 30 de desembre de 2013.
En aquesta entrevista –que es pot trobar a Internet– es parla de la situació de la família a Espanya i a Europa, dels matrimonis trencats, dels divorciats, del relativisme i de la transitorietat de l’avortament, de la unitat d’Espanya i del papa Francesc.
En volia reproduir els fragments que fan referència concreta a Catalunya, i crec que és preferible que els copiï exactament en castellà, ja que encara que la difusió d’aquesta revista es faci en català, estic segur que tots els nostres lectors, encara que no espanyolitzats per la llei Wert, la interpretaran correctament.
Entrevista a La Razón del 31 de desembre de 2013. (Fragments referits a Catalunya.)
– La palabra más repetida por el Rey en el reciente mensaje de Navidad fue «unidad». ¿Le preocupa la deriva actual?
– Sí, me preocupa. La Conferencia Episcopal Española se ha expresado en tres ocasiones de forma muy significativa: en 2002, tratando de las causas y consecuencias del terrorismo; en 2006, en un momento político complicado, en «Orientaciones morales» para el momento actual de España, ahondando en elproblema de su unidad; y en la nota de la Comisión Permanente de octubre del 2012 «Frente a la crisis, solidaridad». En el magisterio de la Conferencia Episcopal, la unidad de España es considerada y afirmada como un bien moral que implica una obligación de cuidarla y mantenerla a partir del mandamiento de la caridad cristiana, que va más allá de las exigencias de justicia que puedan darse o no. Esa es la doctrina de los obispos españoles que hemos mantenido hasta hoy. Además, si se repasan todos los discursos de bienvenida y despedida de los viajes de Juan Pablo II y Benedicto XVI a España, se encontrará invariablemente una clara y nítida alusión a una España unida por una común tradición humana, religiosa, cultural y espiritual, alentando a vivirla y a mantenerla viva como un riquísimo patrimonio de hondas raíces cristianas, que no debe dilapidarse.
–A tenor de estos mensajes, intuyo que para usted es inimaginable una Cataluña fuera de España…
–La imaginación es capaz de todo… Me resulta difícil pensar que es buena esa separación, me resulta imposible imaginarlo y decirlo.
(Fi de l’extracte.)
Vull reafirmar aquí la meva catalanitat i la meva catolicitat, que em fan complir les meves obligacions morals i cristianes, però en cap moment em permet que imposi als meus criteris polítics una submissió i dependència a idees foranes, i menys que afectin tot un poble i tota una nació amb un “No! No facis això! No voldria haver de castigar-te!”.
Entenc que a un sobirà, com Joan Carles I, hereu, per imposició d’un dictador, d’un regne espanyol sorgit el 1714 d’una guerra de successió, no li agradi la possible pèrdua d’una part del seu reialme, ni menys la possible abdicació. Però no puc entendre que la meva obligació, com a catòlic, sigui la de cuidar i manteniruna unió(submissió)més enllà de les exigències de la justícia. Quina? La de Déu o la dels homes, i aquesta, mantinguda pels bisbes espanyols?
