criticaEl dia 12 d’octubre es va estrenar a la pantalla del Cinema Montgrí la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, basada en el fets reals de la detenció, judici i execució del jove anarquista Salvador Puig Antich. A la sessió del dia 13 a la nit, feta com a sessió de cine club, hi va assistir el productor de la pel·lícula Jaume Roures. Abans de la projecció, Roures va fer una presentació del film explicant com s’havia plantejat i realitzat el projecte.
El 2 de març de 1974, el jove militant del Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich, es va convertir en el darrer polític executat mitjançant garrote vil. Salvador és la seva història i la de la seva família, companys i advocats, per evitar l’execució, va dir Roures.
Sens dubte, Salvador no és una pel·lícula qualsevol. És, des del punt de vista cinematogràfic, una molt bona pel·lícula. Realització, música de Lluís Llach, interpretació, tot impecable. Però sobretot és una pel·lícula que pretén deixar empremta. També ha aixecat polèmica, que ha sorgit, sobretot, quan antics companys de Puig Antich han rebutjat el film considerant-lo una manipulació, per no expressar de forma verídica, segons ells, la ideologia i els motius de la lluita armada que el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) defensava. Un reduït moviment de caràcter anarquista que es va veure implicat en diversos atracaments a bancs, en un dels quals va morir un policia suposadament a causa dels trets disparats per Puig Antich, que va resultar greument ferit i posteriorment empresonat.
Com molt bé va explicar Roures, Salvador no pretenia això. No és una crònica política que es limiti a mostrar i analitzar la ideologia i motivacions d’un grup polític armat. No és tampoc una crònica dels fets. És sobretot la crònica d’un jove que va saber viure dempeus quan la major part de país ho feia agenollat. Un jove idealista que volia canviar el món, no només un país. Detingut i jutjat, no es va creure fins al darrer moment que la seva condemna a mort es portaria a terme. No va valorar suficientment, com tampoc ho va fer la resta del país, el sadisme i la crueltat d’un règim agonitzant. “Quina putada!”, va exclamar Salvador quan va veure de quina manera pretenien executar-lo. La força, l’esperança, la moral que fins aquell moment l’havien acompanyat i sostingut se’n van anar per terra. És difícil morir dignament davant tanta crueltat, als vint i pocs anys.
Els fets passaven el mes de març de l’any 1974, és a dir, encara no fa 32 anys. Aleshores el règim que governava aquest país era capaç de sostreure la vida d’una persona, un jove de 25 anys, fredament, sàdicament, amb un horrorós aparell de matar, anomenat garrote vil. El Papa va intercedir i el Generalíssim va ordenar: “Esta noche que no me molesten”. El país callava. Molts joves contemplen emocionats i incrèduls les darreres escenes del film. Fa 32 anys jo tenia un any més que en Salvador. En aquell moment jo no recordo que em caigués cap llàgrima. Divendres, en veure aquests fets a la pel·lícula, el ulls se’m van humitejar i una lleugera gota em va baixar galtes avall.
