Quants anys han passat de patronatge de Sant Jordi pel poble català!
Ja a principis del segle XI, Sant Jordi té la condició de “Patronatge reial” dels monarques dels territoris catalans i aragonesos.
No es coneix la data del seu naixement, i la seva vida i accions han donat peu i origen a la vida i fets que recullen la historia i la tradició. Els testimoniatges arqueològics i de culte no deixen cap dubte que un màrtir de nom Jordi anomenat per la seva popularitat el “Megalomartir”, és venerat des del segle IV, i que a partir del segle V la literatura s’empara i fa seva la vida poc coneguda del sant.
El cavaller Jordi, quan era a les ordres de l’emperador Dioclecià, es negà a seguir perseguint els cristians, per la qual cosa fou martiritzat i mort. El seu martiri es produí a Diospolis, Palestina, l’any 303. I molt aviat fou venerat com a màrtir i aparegueren històries fantàstiques sobre ell i lligades a la seva figura i fermesa. Fou declarat màrtir i canonitzat pel Papa Gelasi l’any 494. Del seu martiri se’n feren diverses versions, hem de dir que apòcrifes i potser llegendàries i tot, contra les quals es pronuncià el Decret Gelasic del segle VI, segons el qual Jordi fou martiritzat, després de mil turments i aventures, a Nicomédia l’any 303. Aquest és el motiu perquè fou anomenat Jordi de Capadòcia. I el seu culte s’estengué molt ràpidament per tot Palestina, Síria, Egipte i tot orient en general.
Al segle VI, Gregori de Tours afirmà que hi havia relíquies seves a Llemotges, i a partir del segle VII esdevingué especialment conegut a Occident, quan el Papa Gregori el Gran creà a Roma la diaconia de Sant Jordi. La llegenda segons la qual donà mort a un terrible drac, per alliberar una donzella o princesa, reminiscència clàssica, sembla perfectament establerta a finals del primer mil·lenni, i el sepulcre de Lídia fou molt visitat per pelegrins i creuats.
L’any 1096, el rei Pere I s’imposà als musulmans en la cruenta batalla de Alcoraz (Osca). I conta, tant la història com la llegenda, que quan la lluita castigava les tropes cristianes, va aparèixer San Jordi, que de forma decisiva ajudà a les milícies de Pere I. I els reis de Catalunya-Aragó, el prengueren com a sant de referència, seguint la tradició que s’anava estenent de la mà dels creuats. I ja al segle XV s’instaurà oficialment el dia 23 de abril, com a “Patró oficial dels territoris de la Corona d’Aragó i Catalunya” i també fou un antic patró del regne de València on, de fet, abans d’optar pel patronatge de Sant Vicens Ferrer, Sant Jordi representava a l’estament militar i nobiliari, junt a la Mare de Déu del braç eclesiàstic i l’Àngel custodi de les ciutats i viles reials.
Són moltes les festes patronals que tenen Sant Jordi com a patró i la princesa i el drac com a protagonistes. I diverses poblacions recreen la llegenda de Sant Jordi amb les “Festes de Moros i Cristians”. Festes que expliquen el mite fundacional de cada municipi, i els carrers de viles i ciutats es converteixen en l’escenari de desfilades, batalles i lluïments, amb actes religiosos, culturals, gastronòmics i, resumint, amb molta festa. En destacaria dues de les moltes que podria incloure en aquest escrit: La d’Alcoi, amb més de 5.000 actors, entre professionals i amateurs, representen el mite fundacional del municipi: les tropes comandades per Jaume I, amb l’ajuda decisiva de Sant Jordi, venceren l’exèrcit sarraí, cap al 1276. I la de Banyeres de Mariola, d’Interès Turístic Internacional, les més esperades d’aquest municipi de l’Alcoià, que fins i tot “conserva una relíquia del sant des del 781”.
L’any 1.456, Sant Jordi va ser nomenat patró oficial de Catalunya. La versió de la llegenda de Sant Jordi, diu que, “després d’un combat aferrissat entre el cavaller i el drac, la bèstia va caure finalment travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang, que arribaven fins a terra, en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril”. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de “regalar roses vermelles” a l’estimada, per la Diada de Sant Jordi. La diada fou declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat i, el 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO va decretar el 25 d’abril Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.
La diada de Sant Jordi ha tingut i encara té un caire altament reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s’engalanen amb la bandera de Catalunya. Cal destacar l’ambient festiu que genera la diada. Moltes son les activitats a les biblioteques, concerts i festes als carrers, que s’afegeixen a l’atrafegada agenda cultural de les poblacions catalanes. Es celebra el dia del llibre i se’n venen juntament amb roses: llibres i roses. Hi ha molts altres actes culturals: lectures de poemes o de fragments de llibres, i teatres i sales d’espectacles produeixen obres presentades directament davant o amb el públic, en un mateix espai, en directe, fent actuacions i promocions especials.
En l’univers simbòlic, la rosa de color vermell, el color de la passió, és la flor de l’amor femení, mentre que el clavell, que a vegades l’acompanya, és reservat a l’amor masculí.
El guarniment de la rosa també és força curiós: l’amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, a voltes va acompanyada d’una espiga que representa la fecunditat.
Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa que Catalunya ha sabut exportar al món!
