Poca gent voldria, en aquest moment, estar en el lloc de Samuel Reyes, director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). S’estrenava en el càrrec poc després del pas del temporal Gloria i amb els embassaments ben plens. Tal i com sovint recorda ell mateix amb ironia, si hagués sabut que no tornaria a ploure amb ganes des de llavors, potser s’ho hagués pensat dos cops abans d’acceptar la responsabilitat. Quan l’aigua manca i se n’ha de restringir l’ús, per molt bé que l’ACA faci la seva feina, sempre hi haurà sectors descontents, queixosos, i contraris a les prioritats establertes. Cal reconèixer, però, que l’ACA, fins ara, s’ha limitat a aplicar les regulacions, plans i protocols previstos per la normativa, deixant poc marge per a la creativitat, la improvisació o la iniciativa política. Gràcies a això, de moment, el director de l’ACA rep pocs retrets, i la conflictivitat social està essent menor que la que hi havia durant la sequera de 2007 i 2008, si bé la situació és objectivament pitjor pel que fa a reserves superficials.
Aquesta calma al mig de la tempesta es podria esvair ràpidament, però, si Reyes protagonitza gaire més entrevistes com la que li va fer l’Agència Catalana de Notícies a finals de desembre, quan ja es parlava obertament d’aplicar restriccions en usos considerats bàsics: “Vivim la pitjor sequera del segle i ho vivim com si no existís a les ciutats. […] Després que l’agricultura hagi patit retallades d’entre el 50 i el 100%, […] la societat urbana se n’assabenta quan parles dels gimnasos […]. Sembla mentida. [El sector agrícola] ja no pot fer més estalvi”. Heus ací com un instrument orientat a la higiene corporal com és la dutxa del gimnàs es converteix, assenyalada pel poder polític, en el símbol del mesquí malbaratament d’aigua perpetrat pel conjunt d’allò que s’identifica com a “societat urbana” (que, en realitat, als països rics, tal i com ens recorda el geògraf Henri Lefebvre, inclou a tothom), que és retratada com a ignorant i despreocupada. Ignorant i despreocupada, convindria afegir, malgrat les insistents campanyes institucionals d’estalvi d’aigua que fa mesos que apel·len a la ciutadania per tal que moderi el seu ús d’aigua a la llar i, en concret, a les cambres de bany. En contraposició, el sofert sector agrícola és exalçat com l’epítom de l’ús frugal i responsable de l’aigua, el model en el qual emmirallar-se, la musa.
Els números de la mateixa ACA ens diuen que la totalitat de la població de Catalunya consumeix el 15% de l’aigua subministrada. El percentatge augmenta fins el 28% si només prenem en consideració les conques internes (que exclouen Ebre i Segre), pel menor volum de què disposen. En aquest capítol, a més de l’ús domèstic de l’aigua, s’hi comptabilitza, també, l’aigua usada per serveis públics, comerços, petita indústria i la major part del sector serveis, com ara el turístic. Si mirem, de més a prop, què passa a les llars catalanes, els números de l’ACA indiquen un consum per habitant i dia situat, de mitjana, en 118 litres, que baixen fins als 105 als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, on viu el gruix de la població catalana. Dues dades ens poden ajudar a comprendre si tot això és molt o poc. L’accés a l’aigua és un dret fonamental reconegut per Nacions Unides des de l’any 2010, i l’Organització Mundial de la Salut estima en 100 litres per persona i dia la dotació per garantir una vida digna a tota la població. En contrast, a la ciutat de Las Vegas, al desert de Mojave, el consum per persona i dia està al voltant dels 800 litres, en línia amb altres ciutats nord-americanes. Tornant a casa nostra, juntament amb un consum baix o molt baix, registrem, a més a més, una tendència clarament positiva. Des de la sequera de 2007-2008, la població del país ha augmentat al voltant d’un 8%, mentre que el consum domèstic ha disminuït, en conjunt, un 5%, gràcies a una disminució per càpita encara superior. Aquell episodi tan traumàtic per a la població va deixar una petjada indeleble en el seus hàbits i comportaments, que van esdevenir més frugals.
Amb aquests números a la mà, la població catalana se situa entre les més responsables del món pel que fa a l’aprofitament de l’aigua potable a la llar. Són dades que el director de l’ACA hauria de conèixer, reconèixer el mèrit col·lectiu que suposen i aplaudir-nos, en lloc de vilipendiar-nos. Ho hem fet tan bé, de fet, que ja gairebé no hi ha marge d’estalvi d’aigua en aquest àmbit. Insistir en responsabilitzar la població, a nivell individual, de ser la causa del problema i que la solució a la sequera passa per estrènyer-se encara més el cinturó és, a més de fals, un relat injust. Campanyes de “sensibilització” i culpabilització dirigides a una població que, en conjunt, demostra tenir un comportament exemplar inculquen una angoixa immerescuda i innecessària. Pot haver-hi una ingènua bona voluntat al darrere, però l’ACA i Reyes s’han equivocat de diana. Potser es prioritza aquesta opció perquè, en comparació amb altres iniciatives amb molt més potencial estalviador, té uns costos econòmics gairebé inexistents per a l’ACA.
Però no tot són números, i hi ha una altra cara de la nostra realitat consumidora d’aigua que, massa sovint, passa inadvertida i afegeix greuge a les paraules de Reyes. A principis d’any vaig tenir ocasió d’assistir a una jornada celebrada a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la conclusió del projecte Aquapob. Es tracta d’una recerca que ha mirat d’aprofundir en com usa l’aigua la població més vulnerable de la nostra societat. Els resultats revelaven com moltes de les pràctiques que fa aquest segment de població per estalviar aigua i esprémer cada gota en el seu dia a dia potser no s’inscriurien en el que Nacions Unides qualifica de “vida digna”. Persones sense llar, per exemple, recorren als vestidors de gimnasos i piscines públiques als quals se’ls dona accés puntual per poder-se dutxar amb certa regularitat. O, si més no, es feia abans que es clausuressin les dutxes, per conscienciar, diuen. Afortunadament, a Catalunya, des del 2015 les companyies subministradores de serveis no poden tallar l’aigua a les llars vulnerables per motiu d’impagament dels rebuts. Aquestes llars, a més, poden acollir-se a règims de protecció que abarateixen enormement el preu de l’aigua. Una de les conclusions més pertorbadores de l’estudi Aquapob, però, és que moltes famílies no arriben a sol·licitar mai aquestes ajudes, bé sigui per la dificultat que els suposa la tramitació, bé sigui per l’estigma que creuen que arrossega fer-ho. Així, a les dades oficials que indiquen que al voltant d’un 10% de la població viu una situació de pobresa hídrica, cal sumar-hi un nombre indeterminat de persones que amaguen aquesta condició. Per a aquesta població la sequera és permanent, no cessa ni amb els embassaments sobreeixint. No cal que ningú la conscienciï. A més, la seva situació només empitjorarà en la mesura que els governs estatal i autonòmic despleguin els seus plans de construcció de més dessaladores. Aquesta política condueix, inevitablement, a un major consum energètic i a costos associats a les instal·lacions i al tractament, que caldrà repercutir sobre les llars. Sobre totes les llars. Mentre que hi ha petites bosses de població a qui no fa res pagar multes de 3.000 euros per omplir la piscina i que a moltes altres llars -més responsables i sensates- no ens importaria assumir un increment notable del preu de l’aigua, per als col·lectius amb menys recursos aquesta serà una sobrecàrrega significativa.
Els col·lectius sobre els quals recauen, predominantment, els costos de la “solució” a un “problema ambiental” políticament creat són, com gairebé sempre, aquells que menys responsabilitat han tingut en originar-lo. En aquest cas, és la població en general, eminentment urbana, i els seus hàbits ja admirablement frugals, que han estat injustament assenyalats com a malbaratadors, sigui per campanyes institucionals, sigui per directors de l’ACA. I, dins d’aquest gran col·lectiu, les llars més impactades per la conversió d’energia en aigua potable seran les més pobres, eixamplant la bretxa de la desigualtat.
