Són molts els anys que han passat des que el meu avi em va dir “que l’única certesa que tenia l’ésser humà és la de la seva pròpia mort.”
Van ser molts els anys que van donar per descomptat la saviesa del meu avi; amb l’edat vaig comprendre que no tan sols era saviesa –que també ho era de savi–, sinó el seu extens bagatge de vida, una vida plena de fets i vivències invisibles per a mi, i arribats a aquest punt, m’atreviria a dir que fins i tot invisibles a les persones més properes a ell. Fet que no el feia més savi, però sí molt més enigmàtic. Els enigmes de la vellesa, aquesta vellesa, que agafem el tren que agafem la tenim d’estació terminal i, si més no, com a baixador.
Han estat i són tema de debat i estudi les conseqüències d’arribar a vell, tot això tractat per experts multidisciplinaris, fervents estudiosos de l’evolució humana, i perquè no dir-ho, de la seva decadència. Molts creuen que la vellesa és sinònim de saviesa com si l’experiència acumulada redimís els errors de tota una vida, com si arribar a certa edat ens apropés a la beatificació i després a la santedat. De sobte oblidem els errors i la gent que hem calcigat en el camí, les arrugues són solcs desmemoriats i permanents en la nostra cara, les nostres mans tremolen aferrant-nos a un temps invisible en el qual som a punt d’expirar. La vellesa no ens torna més savis, però sí més prudents, i amb això més temorosos, irremeiablement aprendre a no ser jove és l’aprenentatge més llarg i més difícil de la vida.
En cultures mil·lenàries com la xinesa, la vellesa és considerada com un estatus superior i gaudeixen de gran respecte, no tant per la seva saviesa com per l’elevat coneixement de les excepcions de la vida, atès que els joves només aconsegueixen el coneixement de les seves regles.
Durant decennis, en la nostra societat va romandre un equilibri gairebé perfecte entre vida i mort o entre l’auge i la decadència –com al lector li sembli més grat– de les diferents generacions d’una mateixa família. Es retro alimentaven i protegien les unes a les altres, els més petits eren acompanyats en el seu creixement proporcionant-los seguretat, aliment i educació, i als avis un acompanyament similar amb seguretat, aliment i la certesa d’una mort el més digna possible.
En els últims anys estan sent vistos com a inútils per estar fora del sistema de productivitat i pel creixent culte a la joventut i la bellesa, sense oblidar els sistemes de treball amb els seus horaris i desplaçaments. La impossibilitat de conciliar família i treball, sumada a habitatges petits, han anat desplaçant irreparablement els vells a la condició d’andròmines de difícil ubicació. Va dir Epícteto que “l’error dels ancians és que pretenen enjudiciar l’avui amb el criteri d’ahir”. Aquesta frase, en el nostre temps, ha perdut tot el seu sentit, ja que han acabat convertits en convidats de pedra, en epítets bells però inútils, o en versos solts, aliens i incòmodes en la mètrica actual.
He vist vells invectivats i aporrinats per joves amb la mínima educació, civisme i respecte per la gent gran, qüestió no sols reprotxable a ells i als seus pares, sinó a tota una societat privada de sensibilitat social i enquadrada en unes polítiques de retallades assistencials. S’han convertit en moneda de canvi en les eleccions de torn. Empreses de pacotilla, que tracten d’esprémer les seves pensions a canvi de mantes o qualsevol altra cosa fútil i anodina. Riguem-nos del Pacte de Toledo, se’ls han congelat les pensions, que en alguns casos són pròpiament de subsistència i tenint en consideració l’augment del cost de la vida, l’IVA, l’euro per medicament i el futur copagament per visita mèdica, els estem convertint –si no ho són ja– en els nous pàries d’aquesta societat capitalista i antisocial –quina paradoxa–.
Aquesta societat i els seus polítics, sobretot aquests últims, estem empenyent –salvant l’edat– els nostres vells a convertir-se en els moderns rinconete i cortadillo. No seria menyspreable, fins i tot, d’un ponderat sentit comú, harmonitzar el present dels vells d’avui i garantir d’aquesta manera el futur dels esdevenidors.
