Gent del Ter va visitar Sant Romà de Sau per veure un paisatge que esperem no haver de contemplar mai més. Vam gaudir d’una vall que només coneixíem inundada, del campanar romànic que resisteix sota les aigües i ens preguntem: com s’ha pogut arribar a aquesta situació si fa més de vint anys que breguem amb el tema de l’aigua?
Per desconeixement de la problemàtica i de les solucions, no serà.
-L’any 2000, junt amb altres grups ecologistes, economistes, polítics ecologistes, periodistes, biòlegs i professors d’arreu del principat, vam assentar les Bases de la Nova Cultura de l’Aigua a la Cimera d’Albons. En aquell moment, les solucions oficials eren marcades pels enginyers, semblava que tot es podia arreglar transvasant aigua d’una conca amb «excedents» a una de «deficitària», era el moment del transvasament Tajo-Segura, del Plan Hidrológico Nacional, quan l’Ebre havia d’arribar a Alacant i el Roine a Barcelona. Per sort, l’Ebre no es va acabar de transvasar i el Roine tampoc (ara els francesos tancarien l’aixeta perquè a ells tampoc els hi plou i estaríem hipotecats per una canonada).
– Girona, per la Llei del Ter del 1959, transvasava els sobrants d’aigua cap a Barcelona mentre quedessin 3 metres cúbics per segon al pas del riu per Girona, molts cops ni s’arribava a complir. A part d’aquesta barbaritat, el pobre Ter, riu Mediterrani, sotmès a canvis de cabal segons les èpoques de l’any, també dona aigua a la Costa Brava, part del Vallès i del Maresme. Vam ser protagonistes d’una anècdota que il·lustra aquestes incongruències. Una associació de Castellar del Vallès ens va convidar a fer una xerrada al poble, tenien deus d’aigua boníssima que venia de Sant Llorenç del Munt, s’oposaven a que els connectessin amb la canonada del Ter i ens demanaven ajuda per oposar-s’hi; evidentment aquella connexió ja deu arribar fins a Terrassa. Amb la interconnexió de xarxes,⁰ els rius deixaven de circular a l’aire lliure, de ser les artèries vives del territori, passaven a circular per canonades i eren regulats per claus de pas.
Mentrestant, la contaminació de les zones vulnerables seguia, amb la conseqüent contaminació dels aqüífers per nitrats, adobs, herbicides i/o pesticides i les fonts, ¿tornarien a rajar aigua potable?
- Calia disminuir el consum d’aigua fins a 150-180 l. / habitant / dia (penseu que un nen subsaharià només gaudeix de 5 l. /dia, i a vegades ni es potable) i actualment se’ns demana arribar a 230 l. /hab. / dia.
- Guardar l’aigua quan n’hi havia, ser previsors (cisternes, dipòsits pluvials, alimentar els aqüífers,…)
- Regenerar i dessalinitzar aigua.
- Deixar de transformar zones de secà en zones de rec ( Monegros, Segarra-Garrigues,…)
- S’havien de protegir els « runams salins» (muntanya de sobrants de sal a Sallent) que contaminen el Llobregat a Sallent-Súria.
- Calia disminuir l’ús d’aigua de luxe ( piscines, gespes al·lòctones, camps de golf, parcs aquàtics,…) .
- Limitar les noves urbanitzacions ja que generen més demanda d’aigua.
- Adequar el sistema de rec més eficient segons la zona i tipus de cultiu.
- En definitiva, actuar preventivament i actuant sobre l’oferta, per tal de disminuir la demanda, fent projectes més adequats als temps actuals.
- Segons fonts de l’ACA (Agència catalana de l’Aigua), a Catalunya es perd 1/4 de l’aigua potable per pèrdues a les canonades, són 134 Hm3 /any o 47 l./hab./dia, l’equivalent a un pantà de Sau cada any. És molt dur saber que a Badalona hi ha una canonada, al barri del Canyet, d’aigua del Ter que perd 180.000 l./dia ja fa 17 anys, o sigui, que n’ha perdut 1.116.900.000 l. en tot aquest temps i que per reparar-la encara haurem d’esperar 3 o 4 anys.
- Actualment només el 15% de l’aigua dels aqüífers és de qualitat i regenerar-los és de difícil solució, sobretot si no hi ha moratòries de contaminants i no plou. No entenem com encara es segueixen fent macro-granges si ja sabem que la terra no pot absorbir tants de purins.
- Com pot ser que es llencin les 3/4 parts de l’aigua dels dipòsits pluvials del metro de Barcelona?
- Cal seguir aprovant noves urbanitzacions que depenen de l’aigua del Ter?
- Pot ser que en tants avenços tecnològics no hi hagi res preparat per emmagatzemar aigua quan ve un aiguat?
- Es pot permetre que es vagin donant permisos per usos de luxe com piscines, camps de golf, parcs aquàtics…?
- Darrerament, en l’àmbit agrari, s’ha posat al mateix sac la producció ecològica i la integrada amb el que s’assegura la indústria dels fitosanitaris més o menys contaminants.
– Fa més de vint anys, coneixedors de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa que pregonava la sostenibilitat de conques hidrogràfiques (una conca ha de ser autosuficient amb les seves aigües superficials i subterrànies), vam arribar a les següents conclusions:
Si fa vint anys vam arribar a conclusions tan raonables com estrènyer el cinturó, a decréixer per sobreviure ja que s’havia traspassat la capacitat de càrrega del territori, ara la paraula DECREIXEMENT està demonitzada, sembla ser que tot el que no sigui SOSTENIBLE no genera negoci.
Han passat molts anys i ha plogut massa poc des de llavors. Esperem que les noves generacions tinguin més seny que ganes de dominar la terra.
27-3-23
Maria Lloveras
