El poeta Marcel Riera va fer un elogi de la lectura, la poesia i els llibres al 10è Berenar Literari de la llibreria El Cucut, dedicat a la memòria de Vicenç Pagès i Jordà.
Marcel Riera (Badalona, 1956) és poeta, editor i traductor al català. És llicenciat en filologia catalana. Ha guanyat els premis Carles Riba, Jocs Florals de Barcelona, Joan Alcover/Ciutat de Mallorca i Marià Manent, entre d’altres. Forma part del consell editorial de la col·lecció “El Cercle de Viena”, de Viena Edicions i del grup poètic PdePoesia. Ha publicat una dotzena de llibres de poesia, i les seves traduccions i versions al català de grans poetes britànics i estatunidencs del segle XX són d’una qualitat extraordinària. En opinió dels experts, és un dels traductors de referència de la poesia moderna en llengua anglesa, un camp tradicionalment poc conreat i que ha sabut adaptar amb el seu domini de la llengua catalana en tots els registres.
Ha traduït obres d’Edward Thomas, Joseph Brodsky, Edna St.Vincent Millay, Emily Dickinson, T.S. Eliot, Philip Larkin, W.H. Auden i Thomas Hardy, entre d’altres.
Marcel Riera es troba en un moment de fecunda creativitat literària, atès que el poeta acaba de publicar el poemari “Abans de la tempesta” (2023), i recentment “La Devesa exànime” (2022) i “Laietània” (2022).
Des de la revista Emporion, agraïm la seva disponibilitat per respondre aquesta entrevista en el marc del 10è Berenar Literari de la llibreria El Cucut, dedicat a la memòria de l’escriptor Vicenç Pagès
ADRIÀ ARBOIX: Vicenç Pagès deia: “S’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua”. Què podríem respondre a aquesta proposta teòrica? És factible? És utòpica?
MARCEL RIERA: Que és possible i desitjable, però no sempre. Cadascú té la seva vida, el paper recula davant de les pantalles i el silenci costa cada vegada més. Però sí: la veritable formació contínua és la creixença amb llibres al costat, si pot ser. I altres coses: paisatges, persones, pel·lícules, vivències, quadres, converses….
AA: Joan Fuster (1922-1992) escriu en un dels seus aforismes; “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir” Si la gent habitualment dedica tan poc temps a la lectura, “rellegir” no és un inconvenient? O potser la relectura és un hàbit només per a persones ocioses? Hauria la relectura de ser considerada clarament com una imprescindible necessitat lectora?
MR: Fuster fruïa provocant… Hi ha més d’una manera de llegir, i cadascú troba la seva. Normalment rellegim al cap del temps coses que ens van agradar molt la primera vegada. I no sempre es demostra encertada la decisió, perquè el llibre sol ser immutable però nosaltres no. Res és imperiós en la lectura, ni tan sols entendre-la, cosa de què no podem estar segurs perquè el resultat és una síntesi única entre la lletra i cadascun de nosaltres.
AA: Nuccio Ordine, (1958) ens recorda: “Els clàssics ens ajuden a viure” No s’exagera una mica amb aquesta afirmació? És just i adequat el culte als autors clàssics? Creu que avui dia els clàssics són desconeguts per a la gran majoria de la població?
MR: Són desconeguts per la majoria i també per mi, no es pensi. Si només els llegíssim a ells no faríem altra cosa. Ara bé, què és un clàssic? Cada cultura, cada llengua, cada país té els seus. És un clàssic Ausiàs March però també la poesia xinesa de l’època Tang. I no crec que gaires xinesos coneguin March, de la mateixa manera que pocs de nosaltres hem llegit Li Po. Hi ha clàssics molt antics i clàssics del segle XX, etc. També hi ha clàssics que aguanten bé el pas del temps i altres que no. Però totes les coses bones fan més suportable el viure, també alguns clàssics, segons quins i amb mesura.
AA: La seva traducció “Aquesta és la meva carta al món” d’Emily Dickinson (1830-1886) és un regal que dignifica la salut de la literatura catalana, segons la crítica literària especialitzada. La poetessa nord-americana té una obra original i inconfusible. És un geni, en paraules del professor i prestigiós crític literari Harold Bloom (1930-2019) que la situava just darrere de William Shakespeare en el seu particular cànon literari. Va ser especialment difícil treballar aquesta autora? Creu que està tan amunt dintre del cànon literari universal? *
MR: He fet ja una vintena de traduccions i aquesta és la que m’ha costat més. En primer lloc per la dificultat de saber què ens diu exactament. Cal dir, això sí, que un lector anglès, sense intermediari, doncs, té tantes dificultats com nosaltres. El traductor ha de procurar no augmentar-les i, naturalment, ha de triar, si pot ser sense trair, però sempre serà un intèrpret. I això costa. D’altra banda, l’escriptura d’E.D. és enrevessada, va enrere i endavant, empra molt poca puntuació i fa uns salts conceptuals enormes. T’adones que ha estat tocada per la divinitat o la transcendència però que no domina prou l’eina que fa servir i, probablement, tampoc pensa en el lector, perquè no confiava tenir-ne. Geni, dificultat i misteri doncs. Per més que t’hi esforcis no tindràs mai la certesa d’haver-ho fet com ella volia, però t’has de mirar de convèncer que ho hauria escrit tal com tu ho has traduït en el cas impossible que hagués conegut la nostra llengua…
Pel que fa al cànon, és una cosa tan relativa i espúria que no crec que calgui dedicar-hi gaire temps. Ara bé, Dickinson fou una poeta extraordinària i Harold Bloom un gran crític que ho va aprofitar per escombrar cap a casa, la casa nord-americana.
AA: Mireille Gansel (1947, guanyadora del premi Veu Lliure del PEN català), ens diu que “La poesia és humanitat. Una manera de ser i estar al món”. Comparteix aquesta premissa? No pot haver-hi també una poesia de talent encara que sigui frívola o només d’evasió?
MR: És clar que sí. Aquestes frases grandiloqüents acostumen a ser tramposes. Després de l’enlluernament t’adones que no aguanten una reflexió. Hi ha moltes coses que podrien correspondre a l’afirmació esmentada. I hi ha moltes menes de poesia que no s’hi corresponen. Però fer poesia, sí, és una manera d’estar al món; no gaire còmode per cert. I aconseguir fer un bon poema frívol és una gran gesta. Per concretar-ho: m’agraden molt més els poemes d’Eliot sobre els gats que no pas els seus llibres transcendentals.
AA: Maria Àngels Anglada, (1930-1999) deia que: “No hi ha poesia masculina o femenina. Hi ha poesia o no n’hi ha”. Creu que el gènere pot influir en l’obra poètica?
MR: La senyora Anglada escrivia bé i deia coses assenyades, a la vegada. Com en aquest cas. Jo potser només filaria una mica més prim i diria que, parlant de poesia, n’hi ha de dues menes: de bona i de dolenta. Sovint la dolenta necessita refugiar-se darrere d’alguna etiqueta per dissimular. Dit això, el gènere influeix, i l’edat, i l’època, i la salut, i l’educació… L’obra literària és sempre fruit d’una sèrie de condicionants. Això és d’una obvietat incontestable, em sembla.
AA: Recordem que un dels seus llibres més especials és “Versions de Bai Juyi” (772-846) -un dels millors poetes xinesos de la dinastia Tang- (treballat a la manera com abans ho feren Josep Carner o Marià Manent). Ens en separen 1.200 anys però la seva poesia continua interpel·lant-nos. Com va sorgir aquest projecte? Per què recomanaria llegir clàssics d’una cultura tan allunyada com la xinesa?
MR: Bé, no recomano res a ningú, però dono per entès que allò que he traduït pot interessar als altres, perquè només tradueixo llibres o autors que m’agraden i em semblen realment bons. He tingut la sort de poder triar, i si algú arriba a ells mitjançant la meva traducció em dono per molt satisfet. Al seu dia vaig descobrir les versions que Arthur Waley havia elaborat en anglès de la poesia de Bai Juyi (i de molts altres poetes) i se’m va acudir de fer el mateix al català a partir d’ell. Com vostè diu, Carner i Manent havien traduït coses semblants anys enrere i em vaig dir: per què no ho proves? La veritat és que llegeixes Bai Juyi i et sembla un contemporani, i això no és mèrit meu, però sí un plaer que es pot compartir.
AA: Tornem amb Joan Fuster (1922-1992) quan remarca que “Un bon llibre és sempre una provocació”. Hi està d’acord amb aquesta sentència tan contundent? Pot un bon llibre tenir altres virtuts o característiques?
MR: La veritable provocació, crec, és l’afirmació de Fuster… Un bon llibre potser només cal que t’emocioni, et plagui o t’estimuli. Però a vegades un (bon) llibre m’ha provocat ganes de traduir-lo: aleshores sí que li dono la raó al mestre de Sueca.
AA: El poeta (Pere Rovira, 1947) refereix que “Si els diaris donen setmanalment les llistes dels llibres més venuts i no les dels que els seus crítics consideren més bons ¿és perquè els semblen més fiables els criteris quantitatius comercials que els dels lectors especialistes?” Hi està d’acord? Best-sellers o alta cultura? Poesia o prosa? Literatura de formació o d’evasió? Quina proposta recomanaria?
MR: Pere Rovira és un gran poeta i acostuma a ser un home càustic, però aquí crec que peca de bona fe. Els diaris ni tan sols es fan aquestes consideracions, perquè la majoria ja no tenen crítics i la literatura, sobretot la poesia, els importa un rave. De fet, diaris i mitjans audiovisuals només parlen de llibres quan els han escrit els seus col·laboradors o, directament, gent que hi treballa, encara que ni sàpiguen escriure ni facin pròpiament literatura. Jo no goso recomanar res, només que, si algú vol llegir, es refiï de qualsevol cosa menys de les llistes.
AA: Olga Xirinacs (1936) ens remarca que “Cada llibre en català és un acte de resistència”. Encara creu que és necessària avui en dia una certa militància o sensibilitat lingüística en el moment d’adquirir un llibre?
MR: Probablement hauríem de substituir aquest “encara” per un “més que mai”. Però es tracta de llegir llibres que t’interessin, no perquè sí. Que siguin en català ho dono per descomptat. No crec que a Noruega comprin llibres que no siguin en noruec, en general.
AA: Per acabar, expliqui’ns la seva interpretació d’aquesta frase de Francesco Petrarca, (1304-1374): “La solitud sense llibres és exili. La solitud amb llibres és pàtria i llibertat”.
MR: Escolti, jo no sóc Petrarca, no sóc florentí ni venecià, no em dic Laura i no havia sentit mai la frase fins ara mateix. M’imagino que vol dir que, amb llibres, la solitud no ho és tant i que ell, als llibres, hi trobava això que diu. També hi va trobar l’èxit, en vida i després. Va ser un dels grans, no en sé res més. Vostè m’havia d’haver preguntat per algun dels molts poetes que he traduït! Però gràcies per aquesta agradable estona. Quan vulgui en fem la segona part….
Hem començat l’entrevista amb una frase de Vicenç Pagès i Jordà i volem acabar també amb una frase seva: “El millor professor de llengua i literatura és el pare que omple de contes –explicats amb paciència i passió- l’oci dels seus fills”.
DE CARA AL MONTGRÍ
Tot allò que ara veus potser et sobreviurà
sense fer res, només deixant-se anar,
del passat al futur en un vaivé
fet d’inèrcia, neguits i només ser.
Ara mateix el sol davalla de biaix
–ell sempre a dalt però el teu món a baix–
i piulen sons afables els ocells
que semblen tendres, tot i ser molt vells.
Mentrestant, pensarós sota els xiprers,
oblidaràs l’abans, també el després,
i allò que et sembla llarg se’t farà curt
quan arribi a la fi el temps absurd.
Per tant no et moguis, si pot ser, d’aquí,
assegut en un banc, sol de cara al Montgrí.
Marcel Riera, 6 d’abril del 2023