L’Eduard Viñas i Riembau, membre de diverses generacions de fusters de la vila i pare dels actuals Eduard i Joan, solia dir que el número que gastava més per indicar l’edat dels finats als peus dels baguls era el 7. Amb això està tot dit. Si es fa una petita estadística familiar, normalment es confirma. Tres dels meus avis van morir als 72 anys i un als 57.
Entre la revetlla de Sant Joan i la de Sant Pere he complert 70 anys i, tot i que em disposo a iniciar la que pretenc que sigui la millor dècada de la meva vida, sóc conscient que m’hauré d’aplicar i ni així no hi ha cap garantia d’aconseguir culminar una dècada que és com una carretera de progressiva pujada, amb clots i talls perillosament glaçats.
L’esperança de vida en néixer no ha fet més que créixer al llarg del temps. A Torroella mateix, de cada 1.000 criatures que van néixer en el quinquenni de 1760 a 1764, 300 no arribaven a complir l’any de vida i solament 192 aconseguien els 15 anys. Ara és normal arribar als 80 anys i, fins i tot, als 90. Els centenaris deixaran de ser notícia i a l’horitzó s’albira una esperança de vida de 120 anys que no és ciència-ficció.
L’estadística juga a favor nostre i, si res més no, tots hem comprovat que el pas del temps és subjectiu. Segons com, ens passa volant i hi ha moments que es fan interminables. He experimentat que la rutina accelera la sensació que els dies, les setmanes, els mesos i els anys passen a tot gas. En canvi, en els períodes de novetats (quan viatgem, per exemple), sembla que en una setmana hem viscut tres mesos. Sumar anys és una cosa, viure apassionadament la vida n’és una altra.
Una vegada més no hi ha com rellegir els clàssics per orientar-se en aquest darrer tram de la vida. Ciceró i Sèneca tenen obres cabdals que reflexionen sobre la vellesa. Aquest darrer aconsella al seu interlocutor Paulí amb els següents termes: “La major part de la teva vida, i certament la millor, ha estat donada a la república: pren-te una mica de temps per a tu mateix.” També amb aquestes paraules: “[…] de viure se n’ha d’aprendre tota la vida i, això que tal vegada et sorprendrà més, tota la vida s’ha d’aprendre de morir.”
