La meva àvia Antònia, que va morir l’any 1969 als 78 anys, era analfabeta i no sabia parlar en castellà. L’entenia més o menys si el diàleg no era gaire rebuscat, però ella sempre contestava en català. Així ho feia a la parella de “guàrdies civils”, quan allà pels anys quaranta, cinquanta i fins i tot els seixanta, passaven pel masos i venien a casa (l’Horta d’en Manel) segurament amb l’ordre superior de comprovar que tot estava “en orden”. Com que la visita de la parella de “guàrdies” sempre solia anar acompanyada d’un petit piscolabis a base de llonganissa o pernil de la casa, prou que la conversa esdevenia entenedora i cordial entre la meva àvia i els agents.
A la gent de les generacions que anàrem a l’escola en època franquista, mai se’ns va ensenyar oficialment el català, però el sabíem parlar perquè era la llengua de casa. Els que vàrem voler aprendre’l a escriure, vàrem haver d’esperar a finals de la dictadura o a principis de la restauració democràtica anant a classes d’adults, en horaris especials, als vespres.
Si tant es vol que l’Espanya actual s’identifiqui amb el territori de la Hispànica del temps dels romans (exclòs Portugal, és clar), ningú pot negar que el català és una llengua espanyola i com a tal hauria de merèixer el màxim reconeixement de la Constitució espanyola i el Govern de l’Estat.
Ara que, encara que amb una certa timidesa, fins i tot el govern Zapatero s’atreveix a donar suport a les lleis d’ensenyament catalanes, fa una certa pena llegir articles com el que va publicar al diari El País el dia 10 de juliol, signat per Félix de Azúa amb el títol de “¡SOCORRO!”, en el qual passava revista (inclòs el president Montilla) a tots aquells que s’havien atrevit a contradir el famós “Manifiesto”signat per ell i altres intel·lectuals espanyols en contra de la discutida immersió lingüística que des de fa uns quants anys es practica, amb un percentatge elevadíssim d’èxit, a les escoles catalanes, ja que els alumnes acaben els estudis sabent perfectament català i castellà.
Entre els al·ludits en el seu article, hi havia l’Antoni Puigvert, al qual deia: “Amigo Puigvert, si te lo permiten los principios, deja abierto algún puente para que cuando lleguen los hijos de Bin Laden a quemarnos (vivos o en efigie), los cuatro gatos que aún nos tomamos en serio a este país podamos salir arreando hacia lugares más democráticos, menos violentos, más civilizados.”
De Azúa, que sol viure a Llavià, en el cor de l’Empordà, hauria de saber que en aquest poble, no fa més d’un segle molta gent no sabia parlar castellà, tot i que normalment era la llengua que s’ensenyava a les escoles. La gent parlava només la seva llengua: el català. És molt sospitós que s’expressi d’aquesta manera, aquest senyor que sol viure en un petit poble del Baix Empordà, una comarca de pas, gens violenta, caracteritzada per l’afabilitat i acolliment de la seva gent envers els passants o visitants, siguin d’on siguin. Terra de tolerància de la qual el bon amic Antoni Puigvert és un claríssim exemple. No tingui por el Sr. Félix de Azúa, digui el que digui i pensi com pensi, que no haurà de sortir corrents d’aquest país i menys en tant que hi hagi persones com l’Antoni Puigvert. Ens fa sospitar que sota la careta victimista d’antinacionalista amb la qual el Sr. de Azúa se sol presentar, s’amaga un intransigent nacionalista espanyol. Per això és normal que el govern català continuï prenent mesures per assegurar el manteniment de la nostra llengua. Fins que el senyor de Azúa i d’altres que amb la careta d’incòlumes demòcrates defensors de la llibertat, no entenguin que defensar el català no és anar contra ningú, sinó defensar la llengua històrica d’un territori del qual ells són els primers a dir que és espanyol, l’Espanya que ells proposen i defensen no serà possible i el nostre Parlament haurà de continuar proposant lleis per mera supervivència de la nostra llengua i, a partir d’aquí, les escoles catalanes hauran d’aplicar un sistema, per llei aprovada amb el vot favorable de tots els partits, excepte el PP, que s’ha demostrat útil perquè els alumnes de Catalunya sàpiguen parlar i escriure correctament el català i el castellà sense separació ni discriminació d’aquests per motius de llengua.
