A l’article del mes passat vaig escriure sobre l’estreta relació que mantenia una persona amb el seu entorn, en aquell cas un paisatge de dubtosa qualitat estètica i exigents condicions de vida.
En l’àmbit acadèmic, sovint es parla de topofília per descriure aquest tipus d’idil·li. El terme, que d’acord amb la seva arrel grega significaria “amor pel lloc”, va ser formulat pel professor americà d’origen xinès Yi-Fu Tuan durant la dècada dels 70. Quan la topofília no és només el resultat de la interacció d’una persona amb el seu entorn, sinó que és compartida per una col·lectivitat, esdevé un dels factors clau per entendre la identitat cultural dels pobles. Sigui a escala catalana, gironina, empordanesa o a la de les comunitats que ens agrupem al voltant del característic perfil del Montgrí, penso que la gran majoria de lectors comprendran bé el significat del terme topofília gràcies a la seva pròpia experiència.
En les darreres dècades hem vist com la transformació dels llocs i els paisatges s’ha accelerat enormement. Una societat com la catalana ha deixat enrere segles en els quals l’activitat pagesa n’era el fonament per esdevenir una societat més diversificada i articulada al voltant dels serveis, la indústria, la logística, el turisme d’estiu, els esports d’hivern, etc. Aquests canvis han deixat i estan deixant una empremta inesborrable en molts paisatges, a través de la urbanització del territori, la construcció de grans infraestructures i l’expansió d’un homogeni model d’agroindústria intensiva. Deixant de banda els impactes ambientals que algunes d’aquestes actuacions suposen, sovint s’ignora el vessant social d’aquests canvis accelerats. Després d’estudiar aquesta temàtica, el filòsof australià Glenn Albrecht va arribar a la conclusió que li faltava una paraula per definir el que va trobar.
Analitzant els canvis provocats per la mineria i el canvi climàtic a l’est d’Austràlia, Albrecht havia observat com les transformacions accelerades dels paisatges tradicionals on molts membres de les comunitats locals havien nascut i crescut generava en molts d’ells uns efectes perniciosos. No s’explicaven directament per la pèrdua de qualitat ambiental o contaminació de l’entorn, sinó que responien a una dinàmica molt més subtil. Albrecht va observar que moltes persones patien alteracions similars a les produïdes per l’estrès i que es relacionaven amb un sentiment similar a la melancolia vers el paisatge que s’havia perdut. El 2003 va batejar aquests símptomes com a solastàlgia, un neologisme que va definir com la sensació d’angoixa crònica o pèrdua causada per una percepció negativa de canvis ràpids en el paisatge. És un sentiment similar a la nostàlgia, però se’n diferencia pel fet que aquells que la pateixen estan, de fet, a casa seva, al seu lloc de tota la vida i no a gran distància. És l’enyorança quan encara ets a casa. Des de llavors, el terme no només ha fet fortuna en cercles acadèmics, sinó que també ha trobat arrelament entre poetes, artistes, compositors i gent corrent.
Després d’un període de dos anys treballant a l’estranger, ara que he tornat he dedicat força estones de les últimes setmanes a recórrer a peu i en bicicleta els meus paisatges vernaculars. Durant aquestes sortides he redescobert la meva topofília, però hi ha hagut un factor que m’ha posat una mica solastàlgic: la pèrdua d’arbres i vores arbrades a la plana de l’Empordà. Segurament que no sigui un canvi que s’hagi accelerat durant la meva estada fora, però poder contrastar l’abans i el després de manera sobtada, sense percebre una contínua progressió que en dissimula l’impacte, resulta revelador. La recerca de la màxima productivitat agroindustrial està portant molts agricultors a tallar arbres i eliminar els marges que dificulten el treball amb una maquinària cada dia més gran. Ecològicament, la supressió de marges suposa un perjudici per a moltes espècies animals i vegetals que els usen com a hàbitat, refugi i via de pas. Estèticament, les vores arbrades sempre han format part del paisatge empordanès, sigui per protegir els conreus de la tramuntana, sigui per produir fruits. Els grans arbres, generalment isolats, imprimeixen caràcter a la plana, però ara quan moren rarament tenen substitut. Arbres menors, com els tamarius o els alocs, també estan essent eradicats i, fins i tot, he trobat a faltar algunes esparregueres que havien viscut sempre en marges que ara han estat totalment desbrossats mecànicament i amb química. L’espai on es percep aquesta dinàmica de manera més radical és als arrossars de Pals, on les exigències del conreu modern han propiciat la tala de molts arbres i la inundació del terreny ha mort els que restaven ofegant-ne les arrels.
Els paisatges, sobretot si són culturals, duen el canvi de manera inherent en el seu caràcter. El que em preocupa d’aquests casos, però, és que la transformació del patrimoni paisatgístic tradicional no es converteix, desafortunadament, ni en una millora de l’entorn (ans al contrari), ni tampoc sembla que reverteixi en una millora de la situació de la pagesia que n’és responsable, cada cop més marginal demogràficament i qüestionada per algunes de les seves pràctiques.
