El 22 de juliol passat es van declarar a l’Alt Empordà dos incendis, un d’ells de gran magnitud, amb més de 10.000 hectàrees cremades, i un altre de menor superfície però responsable de quatre víctimes mortals.
Aquells incendis van reobrir el debat sobre la prevenció i extinció d’incendis i sobre els recursos i mesures que s’hi destinen al nostre país. En un primer moment, el govern de la Generalitat va centrar tota l’atenció sobre les actituds incíviques que haurien causat aquests focs, ometent tota referència a les condicions en les quals es troben actualment les masses forestals (en moltes d’elles no s’ha retirat encara la fusta, combustible, que van generar les nevades del març de 2010) o les notables retallades que han experimentat les partides pressupostàries destinades a extinció.
Apagat l’incendi, passat el tràngol, el conseller d’interior Felip Puig va visitar a principis d’octubre les àrees afectades i va aprofundir una mica més en les intencions del govern per mirar que esdeveniments com aquells no es repeteixin. Admetent que els arques públiques no disposen ni disposaran de prou diners per fer una correcta prevenció dels incendis, apostava per prendre mesures que reconeixia impopulars com ara “sacrificar algun paisatge”. Aquestes declaracions ens van recordar a més d’un el pla que el president nord-americà George W. Bush tenia per eradicar la problemàtica dels incendis al seu país: tallar els arbres. Mort el gos, morta la ràbia, acabat el bosc acabats els incendis forestals. Té la seva lògica. De moment, però, encara desconeixem què entén el conseller per paisatge ni a què es refereix quan parla de sacrificar-lo.
Un dels principals problemes dels boscos a casa nostra és, precisament, la manca de gestió que es fa de les masses forestals. En la seva gran majoria es troben en mans privades, però mentre que anys enrere se’n podia extreure un benefici a través de la venda de la fusta que generaven, en l’actualitat aquesta és una pràctica poc o gens rendible, amb la qual cosa són poques les finques que fan una gestió activa dels boscos. El treball al bosc assegurava l’obertura de la vegetació, la prevenció d’un sotabosc massa ufanós i la retirada de fusta reduïa la quantitat de combustible disponible per cremar en cas d’incendi. Addicionalment, moltes de les parcel·les agrícoles que es treballaven en terrenys difícils han anat quedant en desús, reforestant-se, perdent la seva funció de tallafocs i donant lloc a una gran homogeneïtzació dels paisatges de muntanya i la continuïtat de les masses forestals.
Durant anys, els experts han estat advertint dels riscos d’aquesta situació, i han apuntat a la necessitat de fer una gestió més activa del bosc i de reactivar l’agricultura en punts clau. És evident que les seves recomanacions han estat ignorades. Per una raó o una altra s’ha preferit seguir dirigint els recursos majoritàriament cap a l’extinció dels incendis un cop ja declarats. Afortunadament aquesta política s’ha mostrat prou efectiva la majoria d’anys, i les estadístiques mostren una evident millora respecte la dècada de 1990, però és inevitable que amb aquest model, de tant en tant, quan les condicions d’humitat, vent i temperatura són propícies, no es pugui fer res contra incendis catastròfics, que cremen una gran superfície.
En l’actualitat es perfila una gran oportunitat de retornar el rendiment als boscos, a través de la valorització de la seva biomassa, és a dir, de tota la massa de vegetació que produeixen. Alguns propietaris de Les Gavarres, per exemple, estan venent la fusta que els genera el bosc a indústries per a la creació d’estelles i pèl·let per al funcionament de les calderes de biomassa. Aquest sistema de calefacció ja es va instal·lant, sobretot en edificis públics com l’escola de Torroella Guillem de Montgrí, per tal de reduir la factura i l’ús de combustibles fòssils, derivats del petroli. Igualment, ja es van construint i planificant plantes que converteixen la biomassa vegetal en electricitat. Si se sap aprofitar i fomentar aquesta energia, pot ser una gran oportunitat per reactivar la gestió forestal, reduir les nostres emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle i, de retruc, ajudar a prevenir incendis forestals.
Si una part de les masses forestals denses que dominen el paisatge gironí ha de ser transformada per extreure’n biomassa i es reobren algunes de les antigues terrasses i parcel·les cultivades que hi havia hagut, benvingut sigui el “sacrifici”. Consells Comarcals i Diputació, sovint amb el suport econòmic de fundacions i obra social, ja han estat realitzant algunes intervencions en aquesta direcció a les nostres comarques, però és un model que està lluny d’esdevenir generalitzat. El gran temor, però, és que el conseller Puig, en els seus auguris, no es referís a mesures delicades d’obertura d’espais agrícoles oberts i pastures o bé la recuperació d’una gestió activa del bosc amb finalitats energètiques, sinó que estigués pensant en mètodes més expeditius.
