A la natura, l’eficiència i la competitivitat de les plantes i dels animals es determina per la possibilitat que tenen de trobar menjar. Un depredador que no trobi aliment en un determinat indret està destinat a morir, llevat que decideixi invertir una part de la seva energia a desplaçar-se per cercar recursos en d’altres llocs.
Hi ha espècies que fins i tot emprenen costoses migracions anuals seguint els cicles de la natura per localitzar aliment allà on les condicions són favorables, d’acord amb l’estació de l’any. L’espècie humana, la nostra, no és massa diferent a aquests animals. Està clar que trobar aliment i altres recursos a la vora de casa sempre serà més eficient que anar-los a buscar ben lluny, fet que, si bé a vegades pot ser necessari, sempre suposa una inversió d’energia i diners per al desplaçament. En funció del tipus d’energia que utilitzem, l’impacte del nostre desplaçament pot ser major o menor. A la natura tota energia procedeix de la llum solar, que permet la vida de les plantes i, al seu torn, dels animals que se n’alimenten i els que s’alimenten d’aquests herbívors. En el nostre cas, en canvi, la major part de l’energia que consumim prové de fonts no renovables, és a dir, derivats del petroli i també energia nuclear, fonts d’energia que tenen un impacte ambiental sempre negatiu.
Així doncs, el fet de desplaçar-nos llargues distàncies per aconseguir els recursos que volem (siguin aliments, roba, oci o un destí turístic), sempre suposarà no sols un cost en temps i diners, sinó un cost ambiental. El mateix ocorre si el que fem és fer-nos portar a casa productes que vénen de lluny. Un criteri d’eficiència recomanaria, per estalviar temps, diners i contaminació, adquirir productes propers generats amb la màxima proximitat a l’espai de consum. Actualment, però, bona part del nostre sistema econòmic es basa, precisament, en tot el contrari, a afavorir la ineficiència més absoluta. Aquesta, al seu torn, causarà inevitablement molta més contaminació de la necessària.
Fixem-nos què passa, si no, quan tots, al llarg dels darrers anys, hem expandit notablement l’àmbit territorial en el qual ens movem. No tants anys enrere anar a Barcelona era una aventura per a bona part de la població, després l’aventura ja era agafar el vaixell per anar a Mallorca, posteriorment vam arribar a Europa i ara no tenim inconvenient per anar a fer les vacances anuals al Carib. La concentració de grans superfícies comercials a les grans aglomeracions urbanes també ha causat que, a menor escala, tots ens hàgim de desplaçar molt més per aconseguir productes, tots plegats som menys eficients i més contaminants. Bona part del nostre desenvolupament econòmic s’ha basat a aprofitar aquesta ineficiència. La construcció d’infraestructures, el sector de l’automòbil, el dels hidrocarburs, són àmbits molt potents de tota economia occidental i es basen en la creixent ineficiència amb la qual gestionem els nostres recursos, els nostres diners i el nostre temps. Si el transport públic, molt més eficient que el privat, no és dominant a casa nostra, és perquè no mouria, ni de lluny, tots els diners que mouen autopistes de diversos carrils, venda d’automòbils, despeses en tallers, pneumàtics, asseguradores, impostos, etc.
Les lleis de la física, però, ens adverteixen des de fa temps que aquest model econòmic basat en la ineficiència no té futur. I és que en un món on el petroli s’esgotarà en un futur més o menys pròxim, no té massa sentit seguir planificant un futur on els desplaçaments siguin tan barats i habituals com avui dia. L’energia fòssil, que ha sostingut el ritme de creixement fins ara, és finita, i per tant també ho és el model de mobilitat basada en el vehicle privat que hem adoptat i intentem cada dia alimentar amb més vendes de cotxes i més quilòmetres d’asfalt. Quan, de vegades, sorgeixen propostes per trencar la relació entre creixement econòmic i consum de recursos i contaminació, solen sortir veus que adverteixen del cost en llocs de treball que aquesta conversió del sistema productiu suposaria. Certament, tal com està passant actualment, si només ens dediquem a millorar l’eficiència d’un sistema basat en la ineficiència, es perden llocs de treball. Però no és menys cert que la mateixa limitació d’alguns recursos naturals ens pot obrir la porta a l’aprofitament d’aquells recursos que no són finits, és a dir les energies renovables. I en aquest camp, per exemple, encara hi ha un potencial enorme de desenvolupament i de creació d’ocupació. El Pla d’energies renovables estima en 300.000 els llocs de treball que es podran crear d’ara a 2020, en cas d’haver-hi una aposta clara pel seu desplegament.
Arribats a aquest punt, sempre sorgeixen veus que remarquen la manca de competitivitat de les energies renovables, com la solar i l’eòlica, respecte d’altres com la nuclear. Novament, aquestes veus crítiques tenen raó, certament, és més barat produir energia elèctrica cremant petroli en grans centrals que instal·lant plaques solars casa per casa, es requereix menys mà d’obra per mantenir una central nuclear que la necessària per mantenir els parcs eòlics que fan falta per produir la mateixa quantitat d’energia. En aquests casos, però, potser val la pena renunciar a la màxima eficiència per tal de no només evitar el risc enorme que suposa la nuclear i la dependència del petroli, sinó per ocupar més persones. En lloc de fomentar l’extrema eficiència productiva per alimentar un model bàsicament ineficient i contaminant, el que cal és tot el contrari: aprofitar la ineficiència en la producció d’allò desitjable, tot optimitzant l’ús dels recursos en el consum. És allò que defensava Gandhi: “No producció en massa, sinó masses produint.”
