Fa uns dies, llegia al diari El País un article d’opinió signat per l’Àlex Mas Llorens, periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, en el qual feia una profunda reflexió sobre la decadència d’un règim, referint-se al règim actual de l’Estat espanyol, sorgit de la Transició.
Reflexionava sobre el fet que alguns pogueren pensar que, amb aquesta, seria possible iniciar un nou concepte de país com inicialment es va platejar, però que finalment ha esdevingut un règim en la línia i tradició dels que històricament ha patit Espanya. El consens que es va haver de pagar com a peatge del pas d’un règim dictatorial a la democràcia finalment ha propiciat que les castes polítiques que han mandat sempre aquest país ─les dues repúbliques foren un intent fallit de canvi per diversos motius─ s’han tornat a afermar al poder.
La realitat ens porta a pensar que mai havien estat fora, però quan el partit que els acull, el PP, ha aconseguit fer-se amb el poder absolut, governant amb majoria absoluta, amb la connivència, tot cal dir-ho, dels partits de l’oposició, les castes polítiques, econòmiques i funcionarials que han dominat la capital, que és tant com dir que han dominat Espanya, han ressorgit i arrelat com històricament havien fet.
Aquest despotisme que ha tendit a anar contra Catalunya i contra el País Basc també ha afectat altres territoris. Regions rurals dominades per cacics, abandonades i utilitzades per a esbarjo i cacera. Altres, amb cacics més actius, les van deixar créixer sempre que no qüestionessin el predomini del poder central i molts territoris, amb el beneplàcit de lleis permissives fetes a mida, han servit per justificar un progrés amb l’especulació urbanística.
Així ha anat fins avui. Cal reconèixer que, malgrat tot, hi ha hagut millores considerables, especialment durant els anys de govern socialista: llei de la sanitat pública, entrada a la Comunitat Europea, despolitització de l’exèrcit, un estat de les autonomies que ha propiciat una important descentralització. Però mai hi ha hagut un reconeixement de la plurinacionalitat i del plurilingüisme de l’Estat. En tant que els nacionalistes catalans i bascos han acceptat aquest sistema, aquest ha funcionat més o menys bé. Quan el president Maragall, que no era nacionalista, sinó catalanista-federalista, va impulsar un nou estatut, tot va tornar a grinyolar. Aquell esperit de conquesta adormit va tornar a ressorgir, primer en el pla merament ideològic; després en el terreny legal i fàctic. La sentència del tribunal constitucional en fou l’evidència.
La crisi econòmica i les grans estafes financeres, la corrupció de les classes polítiques generalitzada, però centralitzada en un grau molt superior en el Partit Popular, ha fet que aquesta sensació de fracàs del que podia ser una nova Espanya sorgida de la transició esdevingui en una concepció generalitzada d’una decadència d’un règim i el fracàs de les seves classes dirigents. Un règim que pretén continuar essent considerat democràtic, però que traspua violència en moltes actuacions per poder mantenir els privilegis dels de sempre: desnonaments massius; vendes preferents a petits estalviadors; desmantellament de serveis públics, perquè diuen que no hi ha diners i, en canvi, en tenen per salvar els bancs; baixar salaris, fins i tot als treballadors de les empreses amb beneficis; una hisenda feble en la persecució dels grans fraudulents, i una justícia dubitativa en enfrontar-se amb casos de corrupció que afecta elements de classe poderosa.
Davant d’aquesta visió del país és normal que hi hagi una desafecció dels ciutadans envers la classe política, però malauradament no es tradueix en una voluntat de canvi confiant en una altra alternativa política, sinó en l’abstenció.
A Catalunya ha sorgit una alternativa que transmet il·lusió i esperança. I davant el convenciment d’una majoria de catalans que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer i que la pertinença a ella seria ja un càstig dels déus, s’estén el suport a l’alternativa de la creació d’un estat independent propi.
Així, el moviment independentista s’ha convertit en la força majoritària del país. Una força en la qual molts troben la il·lusió i l’esperonament per participar en política i, amb més o menys ingenuïtat, l’eina que pot fer possible la creació d’un nou estat on es puguin configurar unes relacions socials que solucionin els nostres problemes. Una part ve dels moviments independentistes històrics, d’altres s’ho miren des del punt de vista simplement econòmic. “Independents, pagarem menys impostos”, diuen convençuts. Però molts s’han vist arrastrats cap a aquesta opció, tot i que ideològicament no vénen de l’independentisme, per l’evidència del fracàs d’una Espanya que no vol canviar. S’hi apunten com a única alternativa o com a mínim en defensa del dret a decidir.
En un acte d’ERC de la campanya electoral per a les eleccions europees hi va assistir l’expresident Pasqual Maragall, una de les figures històriques del PSC i un gran defensor del federalisme. Tots coneixem la malaltia que avui pateix l’expresident, una malaltia que es caracteritza per la progressiva pèrdua de memòria i altres capacitats intel·lectuals. L’assistència a aquest acte podria fer pensar que Maragall, que s’ha allunyat del partit socialista, també s’ha passat a les tesis independentistes. En la seva situació mai ho sabrem, però la seva condició d’expresident de la Generalitat, polític de llarga trajectòria i personalitat pública molt apreciada, mereix un respecte i no és ètic utilitzar la seva figura ni per part dels que, essent seguidors seus, avui optem per un sí a l’estat propi, ni menys per aquells que, políticament, durant anys, l’han considerat adversari.
Volem sortir d’un país amb un règim que ha fracassat. Intentar construir un nou país no es pot fer sense escrúpols, sinó amb generositat.
