No sé el que em va cridar l’atenció en ella. Anava vestida amb roba d’esport normal, unes malles ajustades a mitja cama i una samarreta del mateix color gris, i un jersei prim lligat a la cintura. “És de la meva edat”, vaig pensar, “ni gran, ni jove, mitja cabellera, de color castany clar”.
Vaig deixar mal aparcat el cotxe, com faig sempre cada dijous quan deixo el sobre a la bústia de ca la Roser. El recorregut el faig d’esma, de vegades cantant, de vegades escoltant la ràdio, mai en silenci. Aturo el cotxe a la mateixa hora i al mateix lloc, cada dijous. I també veig la mateixa gent, asseguda al bar esmorzant per segona vegada, comprant el pa al forn de baix, passejant per la vorera ampla d’aquell carrer. Per això, aquell dia, la dona de la roba d’esport em va cridar l’atenció, no estava incorporada al meu paisatge setmanal. Va ser una estona curta, però em va donar temps suficient perquè el meu cervell processés el que feia i per què ho feia. Va donar un cop amb el braç a l’arbre, un castanyer jove dels molts castanyers que trobem als carrers de Girona. Van caure unes castanyes a terra. Ella les collia i les anava posant dins una bossa de roba. Ningú deia res, ningú mirava, i tots ho vèiem. “Per què no, algú n’ha de treure profit”, vaig pensar. Vaig observar-la sense mirar massa, vaig sentir-me malament i, pujant ràpidament al cotxe, vaig marxar.
Els nous temps ja fan veure els canvis en el nostre entorn. Trobo nous mercats ambulants cada mes, on més gent es ven les seves coses usades o trobades, persones que truquen a les portes de casa demanant feines o demanant directament menjar, persones que no poden pagar-se els medicaments de pocs diners i rebusquen les monedes de coure de cèntims d’euros que alguns encara menyspreen.
M’entristeix el meu entorn, s’està tornant de color gris, del gris de la meva infantesa, el gris del xandall de la dona que collia castanyes per portar menjar a casa seva, el gris de la gent que ja no somriu, el gris d’en Jauad que marxa dimarts cap a Alemanya per buscar el seu futur, el gris de la desesperança d’en Buba esperant la justícia d’un país injust, el gris dels que es queden tristos amb la grisor.
