Una conversa sobre la llibertat, la religió, la política i la identitat
Teresa Forcades (Barcelona, 1966) és monja benedictina, teòloga i metgessa. Una veu crítica i lúcida a la cruïlla entre la política i la religió. Dissabte 12 de novembre vam poder escoltar-la per primera vegada a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí, l’escenari del cicle de converses Filosofia a l’Àgora. Va poder parlar amb Marta Vergonyós, artista i membre del col·lectiu artístic mu um mu, sobre llibertat, treball, economia, salut i democràcia, sobretot després de la sacsejada de la pandèmia de la COVID-19. Forcades es preocupa i pensa sobre aquests aspectes amb la voluntat de poder acarar millor un futur ple de reptes i de foscors. Contra la inèrcia globalitzant, és partidària de l’organització local. Col·loca l’esperança en l’arrelament.
Per a preparar aquesta entrevista he llegit un dels seus textos més recents, Fe i llibertat (Herder, 2017), on sintetitza les claus del seu pensament. M’ha sorprès i encuriosit el fet que tracti a Déu en femení. Podria explicar-nos-ho?
Tomàs d’Aquino deia que les paraules són sempre insuficients per parlar de Déu. Totes, tant el masculí com el femení són insuficients. Si això és així (almenys jo així ho crec), per què canviar? Per què introduir el femení?
La resposta es troba a la segona part del que va dir Tomàs: les paraules són sempre insuficients, però no són mai indiferents. Tant si dic que Déu és un jutge implacable i fred, com si dic que Déu és amor entranyable, la realitat de Déu queda completament més enllà de les paraules. Però per a la meva experiència humana és completament diferent creure que Déu és jutge fred o bé que és amor entranyable. Parlar de Déu en masculí no trobo que sigui res dolent, però quan en parlo en femení obtinc un ressò en mi i en els altres molt diferent. Parlar de Déu en femení és tan insuficient com parlar-ne en masculí, però no és gens indiferent. Negar la possibilitat de parlar de Déu en femení converteix el llenguatge masculí (que en si mateix no té res de negatiu) en un ídol. L’absolutitza. Negar la possibilitat de parlar de Déu en femení, la possibilitat d’adreçar Déu en femení, com a Ella, convida a considerar la masculinitat més divina que la feminitat. Si unim el llenguatge masculí sobre Déu al fet que, en la tradició cristiana, Déu s’ha encarnat com a baró i que moltes Esglésies cristianes, entre elles la Catòlica, encara no permeten l’ordenació de les dones, creem una realitat punyent de discriminació que clama al cel.
‘La masculinitat’ i ‘la feminitat’ no són essencials en l’ésser humà. ‘La sexualitat’ sí que és essencial, però acull una diversitat molt gran. Per això parlo de ‘teologia queer’
Ha pogut escollir com dirigir-se a la divinitat amb llibertat? Com podem entendre la llibertat dins la religió? Pot arribar a ser compatible amb el dogma o les Regles de Sant Benet?
En els meus escrits i conferències, soc lliure d’adreçar-me a Déu com trobi més oportú. No he rebut mai cap advertiment per aquesta qüestió. Una altra cosa és com ens adrecem a Déu en la pregària comunitària. De moment, no sembla que la meva comunitat en el seu conjunt senti la necessitat d’introduir el femení. Majoritàriament, seguim adreçant-nos a Déu exclusivament en masculí. De vegades, però, apareix algun femení en les parts de l’oració comunitària que permeten més flexibilitat. La resistència a introduir el femení crec que confirma el que deia Sant Tomàs: encara que estiguem d’acord que Déu no té gènere (que no és home ni dona, que no és masculí ni femení), no és en absolut indiferent la forma com ens hi adrecem.
Podríem objectar: si Jesús és Déu i Jesús creiem que era baró… no significa això automàticament que «tot en Déu» és masculí? Però, si això fos així, no hauríem de dir les dones que «Jesús fou en tot igual a nosaltres excepte en el pecat … i en el sexe»? Que «Jesús fou en tot igual a nosaltres excepte en el pecat» és una frase (fonamental) del Credo, que les dones i els barons cristians han fet seva sempre indistintament. Crec que aquesta qüestió (que és estrictament teològica) només es pot resoldre entenent que ‘la masculinitat’ i ‘la feminitat’ no són essencials en l’ésser humà. ‘La sexualitat’ sí que és essencial, però acull una diversitat molt gran. Per això parlo de ‘teologia queer’. Per a mi, tots som ‘queer’ en el sentit de ser peces úniques, tant pel que fa a la sexualitat com en tot allò que ens defineix com a persones.
Tanmateix, la masculinitat o la feminitat aplicada a les persones no és indiferent. Moltes persones se senten incòmodes i violentades si es qüestiona la seva masculinitat o la seva feminitat. S’han de respectar. Algunes de les persones que se senten violentades si es qüestiona la seva masculinitat o la seva feminitat són persones ‘trans’ que han lluitat i patit molt per poder-se identificar amb el sexe-gènere que sempre han sentit com a propi. D’altres persones, en canvi, se senten incòmodes i violentades si se les vol encasellar en un model dicotòmic. També crec que s’han de respectar. És obvi que arreu del món s’exerceix molta més violència en contra de les persones que qüestionen el model dicotòmic, però sembla que hi ha espais on la discriminació s’ha girat. Si és així, ho lamento. Em fa pensar en l’evolució de l’Església cristiana en el s. IV: en el breu espai de 70 anys va passar de ser perseguida a ser perseguidora. La llibertat és un anhel profund però respectar-la en l’altre, que és diferent, un repte.
La política ha passat de ser el lloc on es treballa per un món millor (més lliure!) per passar a ser el lloc on s’anuncia un món pitjor i es prova d’aturar el desastre. No crec que això sigui casual
La llibertat és un concepte esmunyedís. Com la comença a pensar, com s’hi aproxima? Acostuma a prendre alguna imatge com a punt de partida?
La meva imatge de la llibertat és el colom de què Kant parla a la Introducció a la Crítica de la Raó Pura. El colom, diu Kant, està convençut que sense aire volaria més de pressa. Crec que la nostra llibertat és la resposta positiva que donem a la resistència de la vida, als entrebancs que trobem, a les coses que no surten com voldríem. Si responc negativament als entrebancs de la vida, bloquejo el potencial lliure que hi ha en mi. Per això, Lacan deia que no es pot experimentar el procés de subjectivació plenament sense «abraçar les neurosis de la pròpia mare». Podem objectar que és un comentari sexista (no té neurosis, el pare?), però m’agrada que destaqui la centralitat de la figura materna i, en qualsevol cas, entenc l’expressió en sentit ampli: la meva subjectivació (la meva llibertat) està en funció de fins a quin punt assumeixo responsabilitat per tots els entrebancs amb què m’he trobat a la vida. Important distingir ‘responsabilitat’ (això és, procuro respondre-hi de la forma més constructiva possible) de ‘culpabilitat’ (només puc ser ‘culpable’ d’allò que jo he fet, mai del que ha fet la meva mare o qualsevol altre). Entesa com a responsabilitat, com a subjectivació plena, la llibertat és inseparable de l’amor. L’abraçada de Lacan no és neutra. En paraules de Sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis», que vol dir: només quan estimes ets realment lliure. Agustí distingia el lliure albir (la capacitat d’escollir) de la llibertat. La capacitat d’escollir és la condició de possibilitat de la llibertat, però no és encara la llibertat. La llibertat és el que s’experimenta quan s’escull estimar.
En la mesura en què estiguin basades en l’amor, les relacions amb els altres són el lloc d’expressió de la meva llibertat
La reflexió sobre la llibertat sovint apareix per reacció, quan sembla que està amenaçada. Quin diagnòstic fa d’aquesta qüestió, a les acaballes de la pandèmia de la COVID-19?
La llibertat no te la pot prendre l’Estat, però la capacitat d’escollir, que és la seva condició, sí que te la pot limitar, i molt! Veig amb preocupació la limitació de llibertat que es justifica amb la por. En el cas de la COVID, por al contagi. En altres casos, por a una invasió armada. En relació amb la immigració, por a una invasió cultural. Por de la sobrepoblació, por de la crisi climàtica, por del terrorisme, por de la recessió econòmica… La política ha passat de ser el lloc on es treballa per un món millor (més lliure!) per passar a ser el lloc on s’anuncia un món pitjor i es prova d’aturar el desastre. No crec que això sigui casual. Crec que obeeix a lluites de poder que en els darrers 40 anys han permès una concentració de capital com no s’havia vist mai abans, almenys en el món modern. Hi ha molta gent que està reaccionant i creant espais de resistència i de convivència plural, pacífica i, sobretot, esperançada. Ens calen persones actives en política que creguin en l’ésser humà i en allò de què aquest és capaç, tant a escala individual com col·lectivament.
Creu que la llibertat és alguna cosa abastable individualment? Quin és l’espai de la llibertat: l’individu, l’Estat, la col·lectivitat o la religió (la relació amb Déu)?
Entenc l’espai de la llibertat com un espai interior que permet el vincle amb els altres. La meva llibertat és el «des d’on» m’obro a tu o participo en una tasca comuna. La tasca comuna o la relació de parella no ens homogeneïtza; en la mesura en què estiguin basades en l’amor, les relacions amb els altres són el lloc d’expressió de la meva llibertat.
